NOTA DE L’AUTOR:



Aquesta història està ambientada en un entorn fictici però amb un context històric i social real. Constantí, emperador de Roma, va ser el primer governador cristià del gran imperi i aquesta obra s’influencia de les doctrines cristianes per tal de tenir més rigor dramàtic. Certs personatges i fets mencionats van succeir a la realitat.

Davant la porta de l’habitació de la filla de l’emperador, els dos soldats es van mirar amb un somriure sàdic, seguit d’una petita rialla somorta que va esdevenir un riure descontrolat. Un riure fred, gèlid, com el so de la pluja hivernal caient sobre els escuts de metall.

Van respirar profundament i van obrir la porta amb cura de no fer soroll, deixant entreveure una gran i luxosa habitació.

Al bell mig de la sala, il·luminada pels rajos de la lluna i estirada sobre els llençols de seda, hi havia una nena. No superava els dotze anys, tenia la cara blanca com la llet, una cabellera del color de la mel i un vestit blanc que li arribava fins als genolls.

Aquell llit on ara dormia la nena era el que, dues nits abans, havia presenciat l’intent de violació per part del seu pare Constantí, emperador de Roma. Un intent el qual la nena s’havia negat. “I ara patirà les conseqüències”, va pensar un dels soldats mentre reia i acabava d’obrir la porta.

Aquest va fer un assentiment ràpid i l’altre com a resposta va començar a desembeinar la seva espasa.

La nena va despertar-se de sobte quan va sentir una forta pressió a la seva mandíbula. Va obrir els ulls, sobresaltada, i va trobar-se la cara somrient d’un home vestit amb l’uniforme dels guàrdies del seu pare. Va intentar moure’s, però la força d’aquella mà rabassuda no li va permetre bellugar-se del seu lloc.

Estava immobilitzada.

Malgrat això, va intuir la presència d’un altre home, que li va començar a pujar a poc a poc el vestit. Sentia com el cotó se li escolava entre les cames fins a arribar…

Va començar a cridar. Un xiscle de terror, de supervivència.

Va intentar sacsejar-se, expulsar aquells malfactors del seu costat. Però com a resposta va rebre una manotada que la va deixar endormiscada.

Tot i això, aquest estat no va perdurar gaire, perquè de cop va sentir el que era el dolor.

Un objecte molt afilat li entrava a poc a poc per la seva vagina, emportant-se tot rastre de persona i d’ésser que tenia.

Va deixar de ser racional per convertir-se en animal, en la cosa més primitiva de la creació d’aquest Déu que el seu pare havia començat a adorar.

Un plor descontrolat la va assaltar.

Ah!

Sanglots.

Ah!

Gemecs.

L’objecte avançava, destruint el seu cos. La seda va convertir-se en entranyes i les seves parets interiors es van esmicolar com una copa fràgil de vi caient en el terra. I amb aquest esclat, la sang va començar a brollar amb el mateix cabal que un riu.

Ah!

L’objecte continuava endavant, travessant-la. Travessant el cos, la vida, la innocència d’una nena que havia negat l’impermissible.

I més profund, i més, i més, i més… Fins que va perdre la consciència.



— Pareu! — va cridar una dona amb la veu trencada —. Pareu d’una maleïda vegada!

Enmig de la porta hi havia una senyora de mitjana edat amb la cara descol·locada. Anava despentinada i tenia la cara recoberta de llàgrimes que li regalimaven galta avall sense descans.

— Que li heu fet a la meva filla… — va dir a poc a poc amb la respiració agitada —. Que li heu fet! — va cridar de sobte amb totes les seves forces.

Va començar a avançar, primer amb pas vacil·lant i després corrent. Es va agenollar al costat del llit i va començar a acariciar la galta de la seva filla mentre les seves llàgrimes es barrejaven amb la sang de la seva filla impregnada als llençols.

Lentament, es va girar cap als dos soldats i els va mirar amb la mirada perduda entre el mar de llàgrimes.

— Senyora Fausta, ens ho ha manat l’excel·lentíssim emperador… — va dir un dels guàrdies, però abans que pogués acabar va rebre una forta empenta per part d’ella.

La Fausta, presa de la follia, va començar a empènyer al soldat mentre cridava sons intel·ligibles.

A poc a poc, però, les seves forces es van debilitar fins que va caure de genolls a terra, abatuda, amb la mirada fixa al sòl de marbre.

I va plorar. Va plorar per la frustració. Va plorar per ella i per la seva filla. La filla que potser moriria. La filla que havia vist créixer, que havia engendrat per la zona que ara ella tenia i tindria destrossada per tota la seva vida. Va plorar per la neta que mai tindria per culpa d’aquells homes. I va continuar plorant.



Sense que la Fausta se n'adonés, els soldats la van arrossegar fins a fora la cambra. Tot i això, va poder copsar un últim cop la filla, ajaguda entremig d’un mar de teles roges que encara recordaven haver estat blanques just un quart d’hora abans.

Aquell matí el sol va sortir, pàl·lid i mandrós, entre els edificis governamentals de la ciutat de Roma. L’emperador Constantí el Gran, juntament amb la seva comitiva i familiars, era de visita commemorativa a la capital de l’imperi. Malgrat això, milers de revoltes es duien a terme arreu de la metròpoli perquè l’emperador s’havia negat a dur a terme els actes de la cultura que ara ja no representava.

Constantí va instaurar la llibertat religiosa, però també l’opressió i la restricció de la cultura ara considerada pagana.

Agenollats davant el tron de l’emperador, els dos guàrdies que la nit passada havien estat a l’habitació de la filla de Constantí esperaven dòcilment l’arribada del seu senyor per a poder comunicar-li que la tasca que els hi havia encomanat aquella vetllada havia estat fallida.

Llavors, les portes de la sala es van obrir i Constantí va caminar amb pas lent i gentil fins a assolir el seu tron. Una comitiva de sentinelles armats el seguien, tot fent un passadís per on l’emperador pogués passar.

Un cop assegut, l’august de Roma va fer un assentiment curt que va donar pas a la reverència dels dos soldats. Tot seguit, un d’ells parlà:

— Senyor, ahir a la nit no vam poder acabar la tasca que teníem encomanada. La seva esposa, la senyora Fausta, va entrar i no vam poder acabar de…

— Sou uns ineptes — va remugar Constantí sense deixar acabar el seu deixeble—, us havia dit que la matéssiu, no que féssiu cas a la Fausta, que ja fa més nosa que res. — digué amb un deix de menyspreu i sense cap mena de recança.

Els dos soldats es van mirar perplexos.

— I la meva filleta, on l'heu deixat? Espero que el seu cos blanc com la llet hagi patit — digué Constantí. Llavors, va deixar anar una rialla i prosseguí —: i que tots els plaers que no em va donar hagin estat venjats.

“Quina nena més idiota. Ha sortit igual de vulgar que la seva mare”, pensà Constantí, “això sí, amb un cos més provocador…” . A la seva ment li va venir la imatge de la seva filla mig nua mentre el seu somriure s'eixamplava fins a convertir-se en una rialla grotesca. Malgrat això, va haver de tornar a la realitat en el moment que un dels soldats digué:

— Senyor Constantí, ara mateix està encara a la seva cambra. No vam gosar tocar res per por que aquesta informació arribés a mans de la gent inadequada. Deu trobar-se tota ensangonada i presa d’un gran dolor que la deixa inconscient, si no és ja morta.

La faringe del soldat pujava i baixava de manera agitada i tot ell tremolava.

Constantí va encorbar els ulls metre joguinejava amb la tela de la seva túnica. Tot seguit, a poc a poc va aixecar-se i va recórrer la distància que hi havia entre ell i els guàrdies.

Amb la mirada fixada al soldat que havia parlat, va allargar la mà i li va recórrer el coll fins a estrènyer la seva mandíbula com qui cull una fruita de l’arbre. Llavors, amb un mig somriure va dir:

— Com diu la Bíblia: El qui suca amb mi en el mateix plat, aquest m'entregarà.

Els ulls del soldat estaven envermellits i sobresortien de les seves conques. Les mans fornides de l’emperador van continuar estrenyent la cara de l’home fins que va perdre la consciència i caigué a terra com una fruita picada.

— Emporteu-vos-el i porteu la meva filleta amb les criades després de netejar-la— digué després de treure la mà de la cara de l’home —. I tu — es va girar cap a l’altre soldat — no vull tornar-te a veure mai més — i abans que l’home pogués reaccionar, l’emperador va fer una escopinada que va caure just a la seva mà.



Quan el sol va arribar en el seu zenit, Constantí ja estava assegut al menjador del palau Imperial juntament amb la seva muller Fausta i els seus fills. Tots menys la filla.

La Fausta estava descuidada, despentinada i amb marques evidents de no haver dormit.

Tenia la mirada perduda en el no-res, entre el món real i l’interpretat. En tot moment sentia que demà tot tornaria a ser igual, que simplement era un somni febril. Si pogués despertar-se tal com eren les coses ahir! Si aquella vida hagués estat un simple joc d’infants, com hauria tornat a la realitat sense cap mena de conseqüència!

Però això no eren més que desvaris. La seva filla ja no tornaria a ser com era abans: i allà hi havia el causant. Hi havia l’home que havia fingit ser la seva figura paterna, però que després havia ordenat la seva mort. Era allà, davant seu, menjant la mateixa vianda que ella…

El va mirar fixament, com si així pogués retreure-li tot el que no podia expressar amb paraules. I els minuts van començar a transcórrer de manera aliena a ella.

Constantí la va observar de manera detinguda.

— Que no menges? La vianda és bona — digué Constantí mentre mastegava la seva cuixa de pollastre.

Ella no va moure’s, com si no l’hagués sentit.

— Per què? — va dir la Fausta de cop.

— El què? — va preguntar ell amb un dubte a la veu totalment imposat.

— Per què ho has fet? Per què! — cridà ella mentre recordava la sang de la seva filla rajant.

Va fer un cop sec a la gran taula i les llàgrimes van començar a brollar descontroladament pels seus ulls.

Els fills van començar a remoure’s inquiets, però Constantí no es va immutar.

— Ara no és el moment i ho saps — va concloure ell —: I arregla’t d’una vegada, que et confondran amb una criada. Ara aviso que et preparin el bany.



La Fausta, la mare que va impedir la mort de la seva filla, deu minuts després, encara fent sanglots, se'n va anar a les seves estances per tal de banyar-se. Però el que pocs van arribar a saber va ser que la seva vida va acabar allà, morta entre les aigües ardents de la tina. I tot va ser obra del gran Emperador.



La filla de l’emperador va entre obrir els ulls. Les seves pestanyes pesaven, com si algú es dediqués a intentar tancar-li els ulls. Però estava sola.

Va intentar aixecar-se o, com a mínim, asseure’s, però el seu cos no responia. Llavors la seva ment va començar a recordar vagament el que havia passat nits enrere. Va recordar la sang, el dolor esquinçador i aquella arma obrir-se pas a través d’ella.

Va arrossegar lentament la seva mà per tot el cos fins a notar aquella destrucció, notar-la tant de manera externa com interna. I, mentre es palpava, un plor desconsolat va començar a brotar dins seu, des de les seves entranyes. Un llagrimeig desolador, punyent. Què havia fet ella per merèixer-se tot això?

Però la resposta ja la sabia. Ja sabia que era per no acontentar el seu pare amb el seu cos. Però no ho volia acceptar.

Així que va quedar-se allà, acompanyada de la pena que es queda quan tot ha decidit marxar i canviar. Quan el present es converteix en un passat irrecuperable, en un record perfecte que costa fins i tot recordar.

Sense que se n’adonés, uns quants caps femenins es van deixar entreveure per poder copsar aquella noia nouvinguda que tenia el vestit enrogit. Eren les criades de l’emperador, totes brutes i amb la roba esquinçada, però amb una mirada plena de vida i curiositat.

Una d’elles, dos o tres anys més gran que ella, va acostar-s’hi lentament i va acariciar la cabellera de la noia amb cura. Una delicadesa suprema i compassiva.

— Tranquil·la… — va dir la jove mentre feia un xiuxiueig per tal de calmar a la noia que plorava.

Aquesta es va sobresaltar amb el contacte i aquelles paraules.

— Deixa’m estar, pare! — va cridar esporuguida.

— Tranquil·la, tranquil·la — va repetir la jove després d’apartar-se de la nouvinguda —: Aquí estaràs segura.