“Filleta, tu que t’has rebel·lat contra els desitjos del teu pare. Saps prou bé que no em pots contradir, filleta.”

Filleta.

“Tu que has patit, que estàs tacada de sang. I tot per no complaure’m, filla”

Filla.

“Jo que desitjo tenir-te al meu interior, noia”

Noia.

“Caçar-te, animal, i que em donis el que busco. Que no m’ho mereixo per haver-te donat la vida?”

Animal.

“La meva presa. Perquè com ja diu la Bíblia, llibre únic i sagrat, tu ets i seràs meva. La meva presa.”

Presa.

Vestit amb les seves millors gales, l’emperador Constantí caminava amb parsimònia pels llargs i lluents passadissos del Palau Imperial. El trepig constant i rítmic de les seves botes ressonava i s'eixamplava fins a perdre’s entre les majestuoses estàtues.

Mentre passava davant de la figura esculpida en marbre del déu Júpiter, el seu coll es va tensar i amb les dues mans va agafar el crucifix d’or que li penjava del coll.

Va deixar anar un esbufec i accelerà la marxa, encara amb la creu entre les mans. L’estrenyia amb totes les seves forces, obrint-se pas entre la seva carn.

De cop va sentir com la sang, calenta i roja, sorgia entre els seus dits i com s’escolava entre ells fins a caure a terra. “Damnatio memoriae”, va pensar.



—Senyor, ja hem enllestit tots els preparatius per a poder partir demà —digué un guàrdia quan l’emperador va arribar a l’Aula Règia—: Les provisions ja estan col·locades als carruatges i les comitives estan ja preparades.

—Bona feina —va dir l’emperador—: Demà a primera hora de l’alba partirem d’aquesta ciutat —va concloure amb un deix de repugnància a la veu.

Estava assegut al seu tron, observant un plànol del Mare Nostrum amb la ruta marcada fins a Constantinoble. “I deixar per fi aquesta ciutat primitiva”, va pensar.

—Però, senyor, al matí s’haurà de dur a terme el lustratio exercitus per poder purificar als soldats i …

—Ho he dit prou clar. Marxarem a l’albada, sense fer lustratios ni cap mena de ritual blasfem —interrompí Constantí.

—Senyor, no fer-lo és un acte de mala sort i potser…

—Potser què? Júpiter ens enviarà un llamp directe a nosaltres? —rigué—: Soc el vostre senyor, magne emperador de l'imperi més gran que mai ha existit sobre la creació de Déu, així que obeïu-me —va cridar mentre s’aixecava del seu tron i estenia els seus braços cap al cel.



L'endemà a l’albada, la filla de l’emperador es va desvetllar. La noia que, dos mesos abans, havia estat a punt de morir per no complaure el seu pare.

Amb els ulls mig clucs, va observar el seu voltant i es va incorporar fins a quedar asseguda. Sentia un dolor agut i persistent a les seves parts íntimes, un dolor que, tot i que anava minvant, l’acompanyava des d’aquell fatídic dia. “I segurament m’acompanyarà fins a la tomba”, pensà abatuda.

—Eh! —va cridar una veu de noia amb un to calmat—: Desperta’t, mea amica!

Va obrir els ulls sobtadament i va trobar-se cara a cara amb la Renata. Ella havia estat la que l’havia acollit en aquell lloc fred i impersonal. La que va donar vida a una flor pansida al mig d’un fred hivern.

—Què? —va respondre amb la veu ronca metre es fregava els ulls.

—T’has de despertar, mea amica. Que no te'n recordes que avui marxem cap a Constantinoble? —explicà la Renata amb una mirada compassiva. Una mirada que podia reconfortar fins i tot a un soldat que hagués vist morir a tots els seus companys en mig de la crua lluita.

Van quedar-se observant durant un llarg minut, fins que la Renata li va donar la mà perquè es pogués aixecar.

—Com et trobes? —li va preguntar mentre l’ajudava a aposar-se dempeus.

—Si et contestés amb un bé et mentiria, però vaig tirant —respongué amb una rialla sarcàstica un cop va estar dreta.

La Renata la va estrènyer entre els seus braços, com una mare abraça a un fill, i li digué que es preparés per marxar.



Quan el sol va sortir entre la necròpolis de Roma, les comitives de l’emperador Constantí ja desfilaven pels carrers de la capital. Eren encapçalades pels soldats, seguits pel seguici de l’emperador.

Aquest estava en un carruatge remolcat per un cavall de crinera blanca. Entre els seus braços portava una gran creu romana amb la figura de Crist crucificada, una estàtua de dos metres d’alçada que tenia unes cordes que penjaven de cada costat. Al seu voltant, un conjunt d’homes recitaven fragments de la Bíblia amb to parsimoniós i monòton.

L’emperador va mirar al seu voltant a la recerca de civils romans que contemplessin la partida del seu august, però l’únic que trobà van ser cares enfadades observant aquell espectacle. Irritat, Constantí cridà:

—Damnatio memoriae!

La poca gent que hi havia va començar a xisclar i a cridar mots inintel·ligibles. “Segurament coses primitives”, pensà ell amb el mentó alçat mentre es concentrava en sentir la recitació de la Bíblia.

Amb penes i treballs, la filla de l’emperador va sortir del palau caminant amb la comitiva de criades. Cada passa era una punxada que cada cop feia més i més mal. Una punxada que la travessava fins a arribar en un estat d’èxtasi on l’únic que sentia era el repic dels tambors al seu voltant.



Amb els peus descalços i freds, va continuar avançant, sense rumb, seguint a les seves companyes. Tenia la mirada difusa, perduda entre els paisatges i la llum vibrant del sol que la cegava. El seu vestit, envellit pels mesos passats i ple de sang seca, es movia i es barrejava amb la seva cabellera ondulada, bruta i maltractada.

A poc a poc, els seus peus es van convertir en estructures rígides fins que la planta, abans blanca i fina, es va convertir en un quadre abstracte d’esquerdes i ferides cobertes de sorra i sang.



El seguici imperial va seguir per terra, avançant per la península Itàlica, durant diverses setmanes. Recorrien la Via Appia en direcció a Brundisium, una ciutat costanera des d’on salparien en direcció als Balcans.

El paisatge d’agost era sec i calorós, ple d’aspres camps i arbres esgrogueïts per culpa dels rajos directes del sol. Cada nit, sota la llum encisadora d’una foguera, els homes es reunien per llegir l’Evangeli i per pregar a Déu. Constantí, dempeus, sempre els observava amb una mirada de goig reprimit i distant.



Cada dia que passava, les ferides de la filla de l’emperador augmentaven i es feien més crítiques. El seu entrecuix cridava de dolor quan que es movia i des del capvespre fins a l’albada gemegava d’horror cada cop que el seu pare es deixava entreveure en els seus malsons.

Cada nit, quan es trobava en el clarobscur de la consciència, la imatge de Jesucrist se li apareixia, com una epifania. Portava una corona d’espines i la seva pell semblava una constel·lació de ferides. Dels seus ulls queien gotes, roges i espesses, de sang i, abans que caigués rendida al son, cridava uns mots en hebreu que mai va arribar a comprendre.

La Renata, seguida pels seus gemecs i crits, s’acostava a ella, l’abraçava i li feia un petó al front. Llavors, li murmurava paraules de consol i li feia carícies a la galta humida per les llàgrimes que li rajaven dels ulls.



La comitiva va continuar avançant fins a arribar a la ciutat portuària de Brundisium. Allà, tres grans vaixells ja estaven preparats per acollir al seguici imperial i permetre’ls travessar el mar Adriàtic. Eren naus de dimensions colossals, amb una gran vela de color carmesí i vuit llargs rems a cada costat.

A la filla de l’emperador li van assignar el vaixell on viatjava el seu pare. Allà, per primer cop des de l’intent d’assassinat, les seves mirades es van creuar. Totes dues eren de retret, però l’emperador tenia una espurna de malícia acumulada. “Com m’agradaria que em besés la meva pell. Mira-la, amb aquests parracs a sobre i aquesta cabellera més bruta que la seva ànima femenina. Així em tempta més que mai”, va pensar mentre les seves dents estrenyien els llavis inferiors. Llavors, la seva aspra llengua els va repassar, tot traient la sang que havia sorgit després de mossegar-se.



Al cap de dos dies navegant pel mar Adriàtic, el seguici va arribar al port de Dyrrhachium, una ciutat situada al centre dels Balcans. Des d’allà, van seguir a peu, travessant la Via Egnatia en direcció a Constantinoble.

El paisatge estiuenc de la península Itàlica contrastava amb la imatge humida i agresta que donava aquelles terres de l’imperi. Els camins deixaren d’estar decorats amb símbols de déus i deesses paganes per tenir com a única decoració l’empedrat del camí i creus penjades sobre els turons.



La filla de l’emperador, després d’haver caminat un dia per aquelles terres, va haver d’instal·lar-se en un carruatge ple de provisions per culpa de totes les lesions que tenia entre les cames.

El seu cos infantil i fins feia poc consentit no suportava tant dolor i els dies, difosos entre el son i la vigília, s’escolaven entre la seva ment com s’escola la sorra entre els dits d’un infant.

Sota la claror de la lluna, la Renata cada nit s’hi apropava amb pas lent i cautelós. Solia quedar-se dreta a una distància prudencial, observant-la i, amb un somriure veritable, li recorria la cara adormida amb els ulls.

Una matinada, mentre la copsava, la filla de l’emperador li va dir:

— Renata?

Va pestanyejar i s’inclinà per veure-la millor.

—Hola, mea amica —respongué la Renata mentre recorria les escasses passes que les separaven. Llavors, digué—: Aquesta nit les estrelles brillen amb un to especial, no trobes?

La filla de l’emperador va observar el cel detingudament durant una llarga estona. Mentrestant, la Renata va asseure’s al seu costat i va recolzar l’esquena als sacs de civada.

—Cada cop que miro al cel penso en els meus pares —va mirar el cel estrellat i va fer un petó a l’aire—: Eren bones persones…

La filla de l’emperador es girà per poder veure la seva amiga a la penombra.

—Em sap greu, Renata —digué la filla de l’emperador amb una clara tristesa a la veu.

—Ja fa uns quants anys de tot plegat. Me'n recordo de cada instant: La vila il·luminada per les estrelles, els soldats apareixent, emportant-se els meus pares, emmordassant-me… —digué amb un fil de veu trencadís, encara amb la mirada perduda entre les constel·lacions—. El teu pare ha fet molt mal, mea amica. Molt.

≫La meva família era de tradició pagana, una de les principals predicadores al territori d’Anatòlia. Quan Constantí va inculcar el cristianisme, es va començar a fer una caça exhaustiva de les famílies que podrien generar més conflictes a la conversió religiosa de l’imperi. I la meva era una d’aquesta llista.

≫ Van matar als meus pares a sang freda. La sang rajava i s'aspergia per les parets i les lloses del terra. Jo plorava, xisclava, però l’únic que van fer els soldats va ser arrossegar-me a la força.

≫ Després d’això tot ja és molt més difús, però encara em turmenta el record d’un home submergint-me en un riu mentre recitava textos sagrats. Em van batejar a la força i em van canviar de nom. Vaig passar de ser la Júlia, una petita nena innocent, a ser la Renata, la noia renascuda.

Va fer una pausa i la filla de l’emperador veié com una fina i brillant perla li baixava galta avall des del seu llagrimal. Llavors la Renata es va girar i, front a front amb la seva amiga, digué:

— Hi ha un moment en què la fe i la religió es converteixen en coses diferents, en què apareix una petita però infranquejable línia entre les dues coses. I el teu pare ha estat el causant de crear-la.

La filla de l’emperador la va observar amb els ulls oberts i xiuxiuejà:

—Cada dia m’imagino com seria la meva vida si el meu pare no hagués existit. I també em pregunto com pot ser que la religió que predica i de la que s’abandera permeti aquestes coses —la seva gola va pujar i baixar de manera accelerada—. Com pot ser que li permeti ajaure’s amb la seva filla i torturar-la? Com pot permetre que mati gent que pensa d’una altra manera?

A mesura que parlava, les seves cares s’anaven ajuntant fins a quedar a mig pam de distància. En aquell moment, els seus dits es van entrellaçar, quedant-se units.

—Per a tu —digué una.

—I també per tu, mea vita — digué l’altre.

I mentre començaven a dir: “per nosaltres”, els seus llavis es van tocar fins a besar-se.