La Virgínia va aixecar-se en direcció a la porta oberta, però en Charlie li va agafar el braç,



“Espera”, li va dir. Es va dirigir a mi. “Dani, si ens estan observant en temps real, creus que també ens poden escoltar, no?”



“És evident.”, vaig dir, sense apartar la mirada de la tauleta “Però ja ens estaven escoltant abans”.



De sobte, en Charlie va dir:



“Virgínia!”



Però ella ja havia sortit al passadís, que era exactament igual que abans: blanc, llarg i impecable. Vam córrer darrere seu, fins que es va aturar al fons del passadís. Estava mirant fixament pel petit rectangle de vidre que tenia aquella porta, com si estigués congelada.



“Heu de veure això…”, va dir quan vam arribar.



Quan vaig donar un cop d’ull a dins la sala darrere la porta se’m va parar la respiració. En aquella habitació enorme hi havia files i files de lliteres, on a cada una hi havia una persona. Molts d’ells dormien, però d’altres tenien els ulls oberts i estaven completament immòbils.



“Això és… un camp de retenció?”, va dir en Charlie. “Creieu que acabarem com aquests aquí dins?”



Però no semblava un centre de retenció de persones, més aviat aparentava un magatzem… de persones.



Vaig posar la mà al pany de la porta i, per sorpresa meva, la porta es va obrir. Els tres vam entrar a la gran sala, caminant entre les lliteres; però ningú ens mirava, era com si no hi fóssim dins. Hi havia una placa als peus de cada persona amb el seu nom, l’edat, el lloc d’on viu i l’ocupació.



Vaig caminar una mica més sense dir res, fins que em vaig aturar en sec davant d’una llitera. La seva placa llegia: “Daniel Leonard. 34 anys. San Francisco. Geòleg/Astronauta.”



Estirat al matalàs hi havia algú exactament com jo. Tenia la mateixa cicatriu al llavi, els mateixos cabells foscos i les mateixes pigues al nas, però portava uja expressió buida a la cara. Em vaig començar a marejar, això no tenia sentit.





“No… no…”, m’anava dient fluixament a mi mateix.



“Dani…”, va dir la Virgínia amb veu trencada, unes quantes files de lliteres davant meu. Ella també s’havia trobat; i en Charlie. Tots tres, o les còpies de tots tres, estaven estirats en alguna llitera.



Em vaig apropar lentament a la llitera, on el meu altre “jo” respirava amb un ritme perfecte, sense cap irregularitat humana; era perfecte… gairebé alienígena.



“Dani…”, em va tornar a repetir la Virgínia. Estava de genolls davant el seu cos duplicat amb els ulls plens de llàgrimes, però no plorava. En canvi, en Charlie no deia res, sinó que estava dret i observant a la seva còpia amb comprensió.



“No crec que siguin presoners.”, va dir en Charlie amb una seriositat total, “Són… preparatius.”, va dir després de pensar-s’ho uns instants.



Preparatius… “Es demana preparar una superfície per aterrar.”, el missatge, els 221 dies, el compte enrere… Però els extraterrestres ja estaven aquí!



En Charlie va començar a passejar-se entre les files, llegint les plaques dels llits en veu alta. “Montreal, Barcelona, ministre, arquitecte, traficant de drogues, infant…”



De cop i volta, el cor se’m va accelerar, perquè no estaven copiant-nos només a nosaltres, sinó a la humanitat sencera.



“Ja ho enteneu, finalment.”, va dir una veu.



Els tres ens vam girar alhora, però no hi havia ningú, i la veu no venia de cap lloc en concret.



“Qui ets?”, va preguntar la Virgínia amb la veu encara trencada.



Després d’uns instants, la veu va parlar:



“Som els que us vam estar escoltant durant dècades. Els dels missatges.”



“Què és això!”, va exigir en Charlie, “Què voleu de nosaltres?”



“Adaptació.”, li va contestar la veu després d’una pausa.



“Tot això no té sentit!”, va cridar la Virgínia a ningú en particular. “Per què voldríeu crear còpies de persones?”



Aquesta vegada, la resposta de la misteriosa veu va ser immediata:



“Per poder conquerir el planeta, però sense destruir a ningú.”



“No… No ens voleu envair…”, vaig començar a dir.



“No en el sentit que enteneu”, em va contestar.





“Però… Llavors tot això què és?”, va preguntar en Charlie confós.



“Substitució”, vam dir la veu i jo alhora.



“Els vostres sistemes biològics, ambientals i socials no són compatibles amb nosaltres. Si haguéssim arribat i canviat el vostre planeta immediatament, hi hauria una extinció massiva. No haguérem tingut temps per duplicar-vos.”, va explicar la veu.



“Llavors… ens esteu ajudant?”, va preguntar la Virgínia amb una esperança desesperada.



“No.”, vaig contestar. “Només s’estan ajudant a ells mateixos.”



“Les còpies d’humans ens ajudaran a reconstruir la Terra fins a convertir-lo en un lloc estable per a nosaltres. Estan mentalment sincronitzades amb vosaltres, així preparant la nostra arribada i colonització definitiva del planeta. ”



“Llavors què ens passarà a nosaltres, a les persones reals?”, vaig preguntar, tremolant.



Després d’un silenci massa llarg, la veu va contestar:



“Ja no sou necessaris.”



“No… no podeu fer això!”, va exclamar a Virgínia, fent un pas enrere.



“Ja ho estem fent.”, va dir la veu simplement.



De sobte, els llums van parpellejar. Tot d'una, el meu doble, com tots els altres, van obrir els ulls i es van aixecar la llitera d’una manera més robòtica que humana. La meva còpia va somriure d’una manera forçada i innatural. Feia molta por.



“Fase d’activació activada. D'aquí a 201 dies ja haurem conquerit la Terra!”, va dir la veu robòtica.



“No!”, va exclamar en Charlie, mentre sacsejava la seva còpia.



Però ja hi havia milions de “persones” aixecant-se en silenci. Potser ja n’hi havia milions fora d’aquella sala substituint, somrient, com si tot això fos normal.



“Ja hi ha més de vosaltres fora, oi?”, vaig preguntar.



El meu doble va fer “sí” amb el cap.



“Governs, mitjans de comunicació, executius, ciutats, famílies… Els guàrdies de la instal·lació on ens trobem també són dels nostres.”, em va informar.



“Però ara nosaltres…”, va començar la Virgínia.



“Sou els observadors finals.”, li va interrompre la veu.



Vaig riure, però no perquè fos graciós, més aviat era d’incredulitat.





“Per què ens heu deixat descobrir-ho?”, vaig preguntar.



Després d’un breu silenci, la veu va dir:



“Perquè necessitàvem assegurar la compatibilitat emocional entre vosaltres i els substituts.”



“Què vol dir això?”



Em vaig girar després de notar una presència darrere meu. Era la meva còpia, que estava molt a prop, massa a prop, de mi.



“Vol dir que havíem de veure com reaccionàveu en rebre aquesta informació.”, em va dir. Tenia la meva veu, però no era exactament meva, era massa robòtica per ser natural. Li faltava l’entonació i l’emoció que solament tenien les veus humanes. Ell no era humà, cap d’aquelles duplicacions ho era.



“I el resultat?”, vaig xiuxiuejar, amb llàgrimes als ulls.



“Òptim!”, va exclamar el “Daniel” amb el mateix somriure esgarrifós d’abans.



La Virgínia va intentar fugir, però no va arribar ni a la porta, perquè dues còpies l’havien aturat suaument, com si ella fos fràgil. En Charlie, en canvi, no es va moure, igual que jo.



“Què passarà ara?”, va preguntar.



Ningú el va contestar, sinó que totes les còpies van sortir de la sala en un ordre robòtic, però calmat. No hi hauria guerra, ni resistència en contra, sinó només un simple reemplaçament.



Vaig tancar els ulls, imaginant-me com seria el futur. El món estaria igual, amb les mateixes persones i els mateixos records, però no seríem mai més nosaltres, sinó que unes còpies robòtiques preparant-se per l’arribada dels seus veritables amos.



“No et preocupis.”, va dir en “Daniel”, com si m’estigués llegint la ment. “La diferència no podrà ser percebuda per ningú.”



Vaig voler fer alguna cosa al respecte, però sabia que tenia raó.



—



Em vaig despertar tan fàcilment com quan em vaig adormir. En obrir els ulls vaig veure el sostre del meu apartament a San Francisco i… tot era normal. Vaig fer un llarg sospir, tot havia estat un malson. Només això.



Em vaig aixecar en direcció al lavabo i em vaig mirar al mirall. Vaig somriure, però… era gairebé robòtic, massa exacte. En aixecar la mà per tocar-me la cara, el moviment va ser precís i gairebé mecànic. Vaig parpellejar unes quantes vegades, eren tots amb el mateix interval.



Em vaig mirar al reflex amb més atenció, i tot era correcte, excepte que no hi havia cap imperfecció en la meva cara.



Ja estava integrat.