Vaig obrir els ulls lentament, esperant veure el sostre del meu apartament a San Francisco, però no va ser el cas.
La primera cosa que vaig notar no va ser la foscor de la sala on em trobava, sinó el silenci. Gràcies a la claror que passava per sota de la porta tancada, vaig notar que l’habitació era estava buida. No hi havia finestres i la porta no tenia un mànec. L’única cosa que hi havia en aquella habitació era el llit on em vaig despertar, que era massa dur, massa fred.
Vaig intentar recordar com havia arribat a aquesta habitació, però… no en tenia ni idea. L’últim record que tenia era al despatx de l’administrador de la NASA, amb el missatge i el compte enrere i els 221 dies.
Em vaig aixecar del llit i vaig caminar fins a la porta.
“Hola. Que hi ha algú?”, vaig preguntar.
Silenci.
“Hola!?”, vaig tornar a preguntar encara més fort mentre colpejava la porta repetidament.
Ningú em va respondre, i en aquell moment em va semblar entendre el que estava passant: qui m’havia portat a aquell lloc no m’estava acollint pas, m'estava contenint.
Uns quinze minuts més tard, la porta es va obrir suaument i va entrar un home ben vestit, amb americana i corbata. Tenia una expressió neutra a la cara.
“Doctor Daniel Leonard? Segueix-me, si us plau”, va dir amb una veu freda i ferma.
Vaig dubtar abans de seguir-lo, però la idea de quedar-me en aquella habitació no sonava del tot acollidora, així que em vaig aixecar del terra fred on estava assegut i vaig sortir amb ell per la porta.
Em vaig trobar amb un passadís llarg i blanc. No tenia finestres ni decoracions, només uns panells amb indicacions incrustats al sostre. Vaig caminar darrere d’aquell home, fins a arribar a la porta al final del passadís. Allà hi havia dos homes, grans i corpulents, que feien de guardes de seguretat. En passar per la porta, vaig arribar a una altra habitació. Allí em vaig trobar amb dues persones que coneixia molt bé.
La Virgínia estava asseguda en una cadira, mirant a terra i amb tot el cos tens. Es va aixecar immediatament quan em va veure entrar.
“Dani! Saps què està passant?”, va dir, preocupada.
No vaig trobar les forces per parlar, així que vaig negar amb el cap.
En Charlie estava assegut a la taula al costat de la Virgínia, amb una expressió de derrota.
De cop, es va obrir la porta un altra vegada i va entrar un altre home. No semblava ser de la NASA. Tenia un posat altiu i arrogant, i la seva personalitat s’imposava a la dels tres que érem presents a la sala. Va caminar fins a aturar-se al costat oposat de la taula a on prèviament havia estat assegut en Charlie.
“A partir d’ara aquesta conversació està classificada sota el protocol Black Dawn”, va dir amb un to de veu solemne, mentre col·locava un maletí sobre la taula. “Això ja no és un assumpte de la NASA, sinó de seguretat planetària.”
No era nacional ni internacional: era… planetària! Tots els humans, tots els animals i la resta de vida a la Terra estàvem afectats.
“El missatge que vau rebre a Júpiter no existeix oficialment”, va continuar, “Fins que el món no estigui preparat per saber-ho, aquesta informació serà continguda.”
La Virgínia i jo vam mirar a en Charlie, el capità, que estava mirant el terra fixament. Mentrestant, l’home va deixar tres carpetes a la taula que el separava de la tripulació de l’Hermes.
“Signeu això”, va dir, assenyalant les carpetes que ens acabava de deixar.
“Però… què és?”, va dir la Virgínia una mica impacientment.
“Confidencialitat absoluta”, va respondre.
“Un moment,”, va protestar en Charlie, “Com a capità de la nostra darrera missió, necessito saber què estem signant. Què ens passarà després de sortir d’aquí?”
L’home el va mirar fixament als ulls, i no va respondre. No calia.
Els tres, una mica temorosos, vam signar. Una vegada l’home misteriós va guardar els tres documents al seu maletí, va activar una pantalla darrere seu. Va aparèixer el missatge, el mateix que va descodificar en Charlie.
“Un moment,”, va dir el capità, “Hi ha una nova línia de text. Contacte inicial… fa vuitanta-cinc anys?!”
Em vaig congelar amb por.
“Això és impossible”, va fer la Virgínia. No hi havia sarcasme ni irritació a la seva veu, només era pura incredulitat.
“Doncs t’equivoques”, va respondre l’home.
“Vuitanta-cinc anys… però això ens porta al…2036.”, vaig dir, mentre el cor se m’accelerava.
“El primer senyal va ser detectat en una estació a les Muntanyes Rocalloses, classificant-lo com a una gran anomalia no identificada.”, va explicar.
“Què deia?”, va preguntar la Virgínia impacientment.
“Estaven intentant comunicar amb nosaltres, observant-nos durant dècades. No van interferir, és clar.”, va dir amb una veu passiva.
“Perquè ara?”, va insistir la Virgínia.
“No ho sabem.”, va respondre, dubtós. Mentia. En Charlie també ho va notar, perquè va aixecar el cap i va preguntar:
“Senyor, què no ens està dient?”
Després d’un silenci llarg, l’home va respondre:
“No van començar a transmetre missatges activament fins fa trenta anys.”
El 2091 va ser el primer any en què s’havia activat el primer transmissor de ràdio capaç d’enviar i rebre senyals fora del Sistema Solar des d’una distància relativament propera a la Terra. De sobte, se’m va ocórrer que la humanitat ens havíem delatat, no va ser pas la misteriosa civilització extraterrestre els que ens van descobrir.
“221 dies…”, va dir dubtós en Charlie. “Quant fa que vam rebre el missatge?”
“Ara fa vint dies.”, va contestar l’home. Tant temps havíem estat tancats aquí dins? Els tres ens vam quedar immòbils durant uns instants. La Virgínia va reaccionar la primera.
“On és l’Hermes?”, va preguntar.
“En baixa òrbita terrestre.”, li va contestar.
“Qui el controla?”
“Control de missió”, va respondre, després d’una breu pausa. Mentia, ara per segona vegada, i la Virgínia ho sabia. Ho sabíem tots, però ningú ho va comentar.
“Què ens passarà ara a nosaltres?”, vaig preguntar, nerviós per a la seva resposta. De veritat que tancarien aquí?
“Ara formeu part de la Iniciativa Black Dawn, un programa classificat. Però durant els pròxims dies haureu de continuar descodificant els senyals de ràdio.”
“Dies?”, va dir la Virgínia, incrèdula.
“El temps és crític”, li va respondre l’home.
“Per a qui?”
Ell ja no va respondre. Aquell instant vaig notar un petit detall insignificant: una càmera a un racó superior de la sala que ens observava amb atenció. L’home va notar que la mirava.
“Per seguretat.”, em va dir.
Vaig assentir amb el cap, però una cosa no encaixava. Perquè reaccionaven com si el missatge extraterrestre fos esperat, com si fos inevitable.
“Quan podrem marxar d’aquí?”, va preguntar la Virgínia.
No ens va respondre. <div style=""text-align:" center;"="">—
Ens van assignar una nova sala, sense finestres, només amb una taula, tres cadires i tres pantalles. La porta es va tancar darrere nostre, suaument. Vaig esperar a parlar fins que els passos de fora desapareguessin.
“Ens estan retenint, no?”
“És clar que ens estan retenint!”, va exclamar la Virgínia.
“Shh”, li va fer en Charlie.
Vaig mirar la pantalla de la tauleta davant meu, que em mostrava el missatge extraterrestre, la prova que no estàvem sols. Vaig començar a revisar els arxius. Hi havia centenars de transmissions entre la humanitat i aquesta civilització alienígena. En un dels missatges, el que havíem descobert ells a l’Hermes, vaig notar un petit detall: la transmissió havia estat captada abans que haguéssim activat la ràdio Iris.
“Charlie.”, vaig dir i ell es va acostar. “Mira això.”
Mentre observava la pantalla, se li van obrir els ulls.
“Això és impossible.”, va dir.
“Què passa?”, va preguntar la Virgínia, mentre s’acostava.
“Aquesta transmissió es va rebre… unes 10 hores abans que activéssim l’Iris”, vaig respondre.
“Llavors, com…?”
Però no va acabar la frase, perquè tots enteníem el que realment estava passant. No havia estat pas la ràdio la que havia captat aquell senyal, ho havia rebut alguna altra cosa. Vaig mirar cap a un dels extrems de l’habitació i buscant una càmera. Vaig notar la llum vermella al seu costat, indicant que estava activa, observant. Ara, els meus companys també l’estaven mirant fixament.
“No ho va captar la ràdio. El senyal, dic.”, vaig comentar, mirant a la meva tauleta.
“Però… llavora que ho va captar?”, va preguntar la Virgínia.
“Alguna cosa que ja estava activa.”, vaig respondre, ara mirant a la càmera de nou. La resposta no tenia molt de sentit, però era l’única que se m’acudia.
“És impossible. No hi ha cap altre receptor amb la capacitat de l’Iris”, va fer la Virgínia, negant amb el cap.
“No estem parlant de cap receptor.”, va dir el Charlie amb veu baixa. “Aquí, a la Terra.”
Els tres vam callar. Durant aquests últims dies, pensàvem que érem nosaltres els que escoltàvem als extraterrestres, però en realitat, ells ens estaven escoltant a nosaltres, des del mateix planeta.
Durant un instant, la pantalla davant meu va començar a fer pampallugues.
“Heu vist això?”, vaig preguntar, incrèdul.
“Jo no he tocat res, eh?”, va dir la Virgínia.
I va tornar a parpellejar, però llavors el missatge que mostrava la tauleta va canviar. Una per una, les lletres van anar apareixent, però allò no era un missatge antic descodificat, era un comunicat nou, en temps real:
‘CONTACTE CONFIRMAT.’
Vaig mirar a la càmera, i el seu LED vermell encara era encès. De sobte, la porta sense mànec es va obrir, però no hi havia ningú fora de l’habitació esperant-nos.
En Charlie i jo ens vam quedar immòbils a les nostres cadires; la Virgínia, però, es va aixecar i va dir:
“Ui. Això no m’agrada, eh…”
Ningú va dir res més, però en aquell moment, tots vam entendre que ara estàvem treballant per alguna cosa que volia ser descoberta. Vaig sentir una gran por, no del que venia, sinó del que ja havia arribat a la Terra.
Vaig mirar a la llum vermella per última vegada, però el LED ja no estava encesa, perquè ja no estaven vigilant presoners, estaven vigilant testimonis.
