El bosc va quedar en silenci.



La ment d’en Toni, per primera vegada, també.



Se sentia confós i espantat. Quan van sortir d’entre els arbustos, les mans encara li tremolaven.



De sobte va ser conscient de la situació en què s’havien ficat. Aquella trobada amb els soldats… podria haver acabat en violència. Podrien haver mort. Era evident que aquells soldats no eren d’aquí, i que no tindrien cap problema a matar un noi. O dos.

El pitjor era que l’Elias semblava haver arribat a aquella conclusió molt abans que ell.

Havia subestimat completament aquell noi.



El camí de tornada va ser tens, amb l’aire fred de la nit ple de tants pensaments que cap dels dos s’atrevia a expressar-ne cap en veu alta.

Quan van arribar al camp on s’havien trobat aquell mateix matí, es van aturar.

En Toni no es va atrevir a mirar-lo a la cara. Volia marxar tan ràpidament com fos possible. Tot i això, va decidir deixar anar una de les moltes preguntes que li voltaven pel cap.



—També era mentida això del capellà?

Va agafar el manillar de la bicicleta amb més força.



L’Elias no va respondre immediatament. Abans de parlar, va inspirar profundament pel nas.



—No… Bé, potser… —va titubejar—. No m’ho va demanar directament. Però sí que em va dir que el trobaria al bosc.



En Toni no va dir res.



L’Elias va fer un pas endavant. En Toni no es va moure.



—Ho sento —va dir finalment—. Jo… jo no sabia que els trobaríem al bosc.



Va fer una pausa, com si de cop hagués recordat alguna cosa important.



—No sabia que havien arribat fins aquí… —va admetre en un xiuxiueig.



En Toni va sentir com li pujava una ràbia sobtada. No entenia per què se sentia així. Per què li importava? Des de quan es preocupava ell per forasters? Aquell noi havia aparegut del no-res, l’havia arrossegat fins al bosc, li havia mentit… i tot i així, la idea de deixar-lo allà sol li provocava una estranya incomoditat al pit.



No li agradava sentir-se així.



—Doncs hauries d’haver-ho pensat abans de venir aquí —va respondre—. Has pensat en com de malament podrien haver acabat les coses?

El silenci va tornar a caure entre ells.



L’Elias va baixar la mirada cap a la llibreta que encara sostenia entre les mans.



—Ho sento —va repetir, gairebé en un murmuri.



En Toni no volia escoltar disculpes. Volia treure’s aquella sensació estranya que li oprimia el pit.



Va posar un peu al pedal de la bicicleta.



—Només… —va dir l’Elias, abans que ell marxés—. Jo només volia viure el Nadal una vegada.

En Toni es va quedar quiet un instant.



—Torna a casa teva abans que es faci més fosc —va dir finalment, sense mirar-lo.

I abans que el ros pogués afegir res més, va començar a pedalar.



L’endemà al matí, en Toni va arribar a l’església més aviat del normal. I no perquè s’hagués aixecat més aviat, sinó perquè no havia dormit gens.



No havia deixat de pensar en les paraules de l’Elias: “Només volia viure el Nadal una vegada”.



Potser estaria allà, va pensar en Toni, mentre aparcava la seva bicicleta. Esperava que no… però a la vegada, esperava que sí. Que estigués bé. Que aquells soldats no se l'haguessin emportat. O pitjor.

Quan va entrar, va deixar les seves coses al racó de sempre, va saludar el capellà amb un gest ràpid i va entrar a la sala principal.

I llavors el va veure.



Assegut a la primera fila, amb els cabells rossos i esbullats, dibuixant com si li anés la vida… L’Elias.



En Toni es va quedar quiet un moment, sense saber ben bé què fer.



Només volia viure el Nadal una vegada.

Va acostar-se lentament.



L’Elias ni tan sols semblava haver-lo sentit arribar. Continuava dibuixant amb el carbonet, ràpidament, amb urgència.



En Toni va mirar el paper, i el que va veure el va sorprendre.



Era el tió.

El mateix que havien estat buscant el dia anterior.



Durant uns minuts, en Toni no va dir res. Simplement, observava com el carbonet es movia hàbilment sobre el paper.



El ros semblava completament absorbit pel dibuix.



En Toni va apartar la mirada.



—Al poble han començat a muntar les parades —va dir, com si no tingués gaire importància—. I el tió de la plaça.



Els traços de l’Elias es van aturar.



Va aixecar el cap.



—Ah.



En Toni es va encongir lleugerament d’espatlles.



—Si encara vols veure com és… —va afegir—. Pots venir.



Ja s’estava girant per marxar.



—Però només una estona —va afegir ràpidament.

L’Elias va tancar la llibreta lentament. Quan es va aixecar, semblava una mica sorprès, fins i tot, alleugerit.

—Pensava que estaves enfadat amb mi.



En Toni ja caminava cap a la sortida.



—Ho estic. —La seva veu va ressonar per la capella.



Va fer una pausa, sospesant les seves pròximes paraules.



—Però el Nadal és només un cop a l’any.



Van sortir de l'església sense dir-se pràcticament res.



A fora, a mesura que s’acostaven a la plaça, els carrers s’omplien cada cop més de gent.



L’Elias caminava uns passos darrere seu, embadalit per tot aquell paisatge nadalenc: les parades, els nens corrents entre la gent, l’olor dolça que sortia d’algunes botigues…

Un altre cop, tornava a tenir aquella mirada, com si fos la primera vegada que experimentés tot allò. En Toni ja començava a creure’s que, potser, realment ho era.



—És sempre així? —va preguntar el ros.



En Toni va observar la plaça durant uns segons. Cada any era el mateix, i malgrat això, en aquell moment li semblava una mica diferent.



—Només per Nadal.



L’Elias es va aturar davant d’una parada plena de torrons. Els seus ulls blaus, oberts com plats, es movien de torró en torró, atents a cada detall, amb una emoció difícil d’amagar.



Semblava afamat.



—Què és això? —va preguntar l’Elias, acostant-se a la parada.



—Torrons.



L’Elias es va quedar mirant els diferents tipus amb atenció. El venedor els observava amb un somriure pacient.

—Si en vols, compra’n —va dir en Toni, impacient.



El ros va dubtar un moment. Es va ficar la mà a la butxaca i va remenar-hi una mica. Però no hi va trobar res.

En Toni no va tardar a entendre la situació. Es va girar cap al venedor.

—Posi’ns un tros de torró de Xixona, si us plau.



El venedor en va tallar un tros amb cura i el va embolicar amb paper.



Es van asseure en un dels bancs de la plaça, i en Toni li va allargar el torró. L’Elias va vacil·lar un instant abans d’agafar-lo. El va desembolicar amb una il·lusió semblant a la dels nens obrint els regals que els reis els portaven.



—Moltes gràcies… de veritat —va dir en veu baixa—. No calia.



En Toni no va respondre immediatament, simplement va mirar cap a la plaça, amb les mans a les butxaques.



—Considera-ho el meu regal de Nadal.



L’Elias va somriure, i va trencar un tros de torró per dur-se’l a la boca.



—Mai havia tastat una cosa així…

En Toni el va mirar de reüll.



—Encara queda molt per veure.



I va continuar caminant, esperant que l’altre el seguís.



A cada parada que passaven, fos de menjar o de figuretes, l’Elias s’aturava una estona per mirar. Sobretot davant les figures del pessebre. De tant en tant, treia el seu quadern d’esbossos i dibuixava qualsevol figura que li fes gràcia.



El matí se’ls va escapar sense adonar-se’n. Van dinar drets sense malgastar ni un segon —un got d’escudella i algun tros de torró—, i van continuar voltant.



Cada any, al poble, era tradició fer un pessebre vivent. L’Elias va quedar completament fascinat. Van fer el recorregut més d’un cop, mentre ell s’aturava a dibuixar cada escena amb atenció.



A la quarta vegada, en Toni jacomençava a estar-ne tip.



—Ja tornarem després si vols —va mentir—. Vine.



L’Elias el va mirar, sorprès, però el va seguir.



—On anem?

En Toni va somriure lleugerament.



—Has de provar una cosa molt bona. Ja ho veuràs.



Es van aturar davant d’una parada.



—Xocolata calenta.



—Xo… xocolata calenta? —va repetir el ros.



En Toni va assentir, divertit.



—Sí. Va bé per dies com avui.



En va demanar dos gots i va donar-ne un a l’Elias, que el va sostenir entre les mans, observant com en sortia el vapor. Se’l va acostar als llavis amb curiositat, i de seguida va fer una ganyota en cremar-se.



En Toni va riure, gairebé sense voler. Però va callar de seguida, com si aquell so li resultés estrany. L’Elias també va riure.



Van continuar voltant, amb la xocolata encara a les mans. A mesura que avançava la tarda, la plaça s’omplia cada cop més.



En algun punt, una petita banda va començar a tocar al mig de la plaça. No era res especial, sinó la típica cançó de Nadal —que a en Toni li semblava massa alegre—.



L’Elias es va aturar. No va dir res, però es va quedar escoltant.



—Va —va dir en Toni, sense donar-hi importància—. Anem.



L’Elias va trigar un segon a reaccionar. Després el va seguir.



—Ara podríem anar a veure la parada de tions…

No va poder acabar la frase. Una dona va xocar amb l’Elias.



—Foraster de merda, mira per on vas!

En Toni la va reconèixer. Sempre rondava pel poble, amb aquella olor a alcohol i mala llet.



No s’ho va pensar gaire.

Va fer un pas endavant i, com qui no vol la cosa, va vessar-li la xocolata per sobre l’abric.



La dona el va insultar.



En Toni la va ignorar i es va girar cap a l’Elias.



—Corre.



Van sortir disparats entre la gent, deixant enrere els crits de la dona, i es van aturar davant d’una carrer estret, on el soroll de la plaça va quedar ofegat.

Llavors, des de la distància, en Toni els va veure.



Soldats.

Sense dir res, va agafar a l’Elias pel canell i va canviar de direcció, estirant-lo amb ell. Van córrer sense mirar enrere, allunyant-se de la llum de la plaça, fins que la silueta de l'església va ser visible.



Es van amagar sota el porxo, darrere l'església. L’Elias encara reia, amb l’alè entretallat. I en Toni, va riure amb ell.



El silenci va tornar a poc a poc, i cel s’havia tenyit d’una barreja de taronja i lila.



—Hi havia els soldats, oi? —L’ Elias va trencar el silenci.



En Toni va trigar un moment a respondre. Finalment va assentir.

—D'allà on vinc… No hi ha Nadal —va confessar l’Elias.



En Toni va abaixar la mirada.



—Avui… no ha estat malament —va dir, quasi en un murmuri—. Vull dir… Potser ho podríem repetir.



Les paraules li van costar més del que hauria volgut admetre.

L’Elias va somriure. Però aquesta vegada el seu somriure no li arribava als ulls. Va alçar la vista cap al cel, en silenci.



—Gràcies per avui, Toni.



En Toni es va posar una mica nerviós. No va saber què respondre. Però aquesta vegada no va apartar la mirada. Hi havia alguna cosa en els ulls blaus de l’Elias… una tristesa que no acabava d’entendre.



Quan es van aixecar, ja era gairebé fosc.



En Toni va dubtar.



—Ens tornarem a veure?

L’Elias va somriure una mica.



—Potser.



Es van acomiadar.





L’endemà, el poble era més silenciós de l’habitual.



Alguna cosa havia canviat. En Toni ho sentia; es notava en els murmuris i les mirades de la gent.



Un mort, això havia sentit. Però era impossible. Ahir mateix estaven junts, amagant-se d’aquells soldats.

Llavors, per què tenia un mal pressentiment?

L’església. Segur que seria allà, dibuixant potser.



Va posar un peu al pedal, preparat per marxar.



Però es va aturar en sec quan va escoltar la conversa entre dues senyores.

—Has sentit el que ha passat?

—Ai, sí… No m’ho puc creure.



—Veritat? Semblava un noi molt maco… Tot i que ara entenc aquests cabells rossos i els ulls blaus.



—Maco? Ves dona! Aquests estrangers només porten problemes.



—Diuen que era alemany. Que havia aconseguit escapar…

—Quina por!

En Toni no es va moure.



—Es veu que el van trobar ahir a la nit, mort de dos trets prop del riu.

Un silenci breu.



—També hi van trobar un tió al seu costat.



Les veus es van anar apagant.



El món continuava girant, però per ell es va aturar en sec.





L’església era buida.



En Toni estava assegut a primera fila, en silenci.



Aquell matí, a l'església no hi havia ningú més que ells, tret del capellà que recitava els seus càntics amb veu monòtona.

Davant seu, el taüt. Tal com havia començat tot. I, per un moment, li va semblar que encara el veuria aixecar el cap, amb la llibreta a les mans, com el primer dia.



En Toni mai havia entès els funerals. La gent plorava, s’aferrava als records… com si això pogués canviar res.



Però ara ho entenia.



Les llàgrimes li van caure en silenci.



Era pel temps, pel que havien viscut plegats. Era per ell. Per com, sense adonar-se’n, s’havia fet lloc a la seva vida.

Un lloc que ara era buit.