Aquell matí, a l'església no hi havia ningú més que ells, tret del capellà que recitava els seus càntics amb veu monòtona.

Era exactament igual que el dia que s’havien conegut.

De fons sonava la seva cançó preferida. A en Toni mai li havia agradat gaire, però ara era l’únic que li quedava.

A en Toni no li agradava el Nadal.



El problema no eren les festes en sí, sinó tot el que havia de sentir i mai havia après.



El període escolar li agradava més. Sempre estudiava i estava ocupat, a més, era el millor de la classe, no, de l’escola. Però durant les festes de Nadal, no sabia què fer amb tant de temps lliure, i si a tot això li afegia aquella sensació d’alegria buida que semblava portar tothom a sobre, es feia encara més pesat.



I quan ja no podia suportar més aquell buit incòmode que sentia entre les parets de casa seva, sempre acabava al mateix lloc.

Sovint anava a l'església, als funerals sobretot, i a missa, a vegades. No hi creia, però li semblava fascinant tota la gent que hi anava: les cares, les reaccions, la fe cega dipositada en una entitat celestial…

Els funerals li despertaven una curiositat sorprenent.



La mort sempre li havia semblat un concepte difícil d’entendre. El seu primer contacte amb aquesta va ser quan ell era molt petit, quan el seu pare va morir. I la seva mare mai parlava sobre el tema.



Potser per això, mai va aprendre a plorar-la com ho feien els altres.



Era curiós com, en èpoques tan càlides i familiars com les festes de Nadal, s’acumulaven tantes desgràcies.

Assegut en un racó de l’església, es fixava en les famílies, amics i coneguts que ploraven els seus difunts amb una intensitat que mai havien mostrat en vida.

Els taüts, plens de flors.

L'església, amb aquella olor peculiar de cera i encens litúrgic.



Li semblava un ambient agradable. A més, el capellà li queia bé.



Un dia qualsevol de les vacances de Nadal en un dels seus passejos habituals per l’església, es va adonar que, com gairebé cada dia, hi havia un funeral.



Com sempre feia abans d’entrar, va encendre una espelma i es va dirigir cap a dintre.



Però aquella vegada alguna cosa el va inquietar.



No hi havia ningú. Ni les iaies extremadament catòliques, ni parents llunyans, ni veïns curiosos, ni vagabunds avorrits.



Només el capellà, el taüt sobre l’altar…

I un noi.



Assegut a primera fila, i completament sol.



Estrany. A en Toni li va semblar molt estrany.



Què feia un noi —de més o menys la seva edat, o potser més gran—, completament sol, plorant el seu difunt?

Per primer cop en molt de temps, alguna cosa li va cridar l’atenció de debò. Normalment, en Toni, no sentia curiositat per res. Però aquell escenari, aquell noi… tot plegat li va semblar realment intrigant.



Des d’on era no el podia veure bé, així que sense fer soroll, s’hi va acostar. Va avançar per la nau lateral de l’església, amagant-se darrere les estàtues i les columnes, amb compte de no ser vist.



Allà, assegut a primera fila, hi havia el noi.

Semblava alt i fort, tot i estar assegut. Tenia els cabells rossos i rebels, pell olivada… però el que més li va cridar l’atenció van ser els ulls: d’un blau tan clar com el cel. Mai no havia vist algú així al poble, va suposar que potser era estranger.



En Toni va pensar, sense voler, en els seus propis cabells foscos i mig llargs, els seus ulls marrons i en el seu cos prim, gens fet per a l’esport.



Sabia que era millor no continuar. No era de la seva incumbència. Tot i això, sense saber ben bé per què, en Toni va decidir apropar-s’hi més.



Però mentre s’hi aproximava, el noi ros va aixecar el cap. En Toni es va quedar immòbil.



Els seus ulls es van trobar.



L’havien descobert.



De seguida es va amagar darrere una columna, amb el cor accelerat.



Ara sí que no entenia res. No entenia per què aquell noi de cabells rossos no plorava, no estava trist.



No.



Estava dibuixant.



En Toni va sentir com l’interès que havia sentit abans es desinflava com un globus. No sabia què havia esperat trobar, però allò no era. Allò, més aviat, el va descol·locar. No encaixava ni amb el lloc, ni amb el moment, ni amb tot el que s’hagués pogut imaginar.



No hi havia cap senyal d’un dol que pogués entendre.



Només un llapis movent-se amb rapidesa, aliè a tot. I aquella indiferència —real o fingida— li va deixar una sensació estranya, gairebé amarga.



Així que un cop el capellà va acabar els seus càntics i el silenci va tornar a ocupar l'església, en Toni va decidir que ja no tenia res a fer en aquell lloc.



Malgrat això, es va quedar assegut uns segons més, esperant, mentre observava el noi que encara continuava dibuixant. Aquell noi no tenia res a veure amb ell. Era incomprensible i rar. De manera que no va tardar gaire a aixecar-se i marxar.



A fora, l’aire fred li va colpejar la cara.



Es va permetre un segon, només un, per admirar el paisatge. Va observar el cel, els núvols impulsats pel vent cap a l’est… Segurament, d’aquí poc cauria un xàfec.



Normalment s’hauria quedat per ajudar el capellà. Però avui no en tenia ganes. Ja trobaria alguna altra cosa per fer.

Els seus pensaments es van interrompre tan bon punt va sentir com la porta de l'església s’obria darrere seu. Es va girar, i allà va veure el noi de cabells rossos.



L’estrany va tancar la porta darrere seu, però es va quedar quiet amb la llibreta d'esbossos a la mà. Els seus ulls blaus el miraven fixament. Semblava massa tranquil, massa despreocupat. Aquesta situació va incomodar en Toni.

El silenci es va allargar massa.



I si l’havia vist?

La possibilitat el va posar nerviós, prou com per obligar-lo a dir alguna cosa, el que fos, abans que aquell silenci li jugués en contra.



—Hi!—va provar de dir.



Sabia anglès, però això de parlar encara li costava.



El ros el va mirar confós, abans de somriure. En Toni va sentir com la calor li pujava a la cara. S’estava rient d’ell perquè no ho havia pronunciat bé?

—Parlo català perfectament —va respondre el noi.



En Toni mai havia sentit tanta vergonya. No va saber què més dir.



El ros va inclinar lleugerament el cap, indecís. Com si hagués mesurat malament la situació.



—Perdona —va dir al cap d’un moment—. No pretenia incomodar-te.



La seva veu era suau, gairebé massa. Com si en Toni fos un nen. I no va saber per què, però això el va molestar.

En Toni no va respondre.



—Soc nou al poble —va afegir, aixecant lleugerament la llibreta—. No conec a ningú.



En Toni va arrufar el nas.

Nou. És clar.



En veure que no contestava, el ros va continuar:

—M’han dit que aquí tot queda bastant lluny —va prosseguir—. No sabria ni per on començar.



En Toni podria haver marxat en aquell mateix moment. No tenia cap obligació a ajudar-lo, i a més, tenia millors coses a fer que no pas fer de guia. Tot i això, es va quedar.



—Si vols… —va dir finalment—. Puc ensenyar-te el camí fins a la plaça.



El ros va somriure sincer.



—M’aniria perfecte. Gràcies.



Van caminar plegats uns metres, en direcció a la plaça.



A mesura que s’apropaven més al centre, l’esperit nadalenc era encara més apreciable. Garlandes penjades als balcons, llums que encara no s’havien encès…

Per en Toni, aquells carrers eren els de sempre. El nouvingut, en canvi, mirava a banda i banda amb atenció, com si cada detall fos digne de ser dibuixat.



Es van dir els noms, sense gaire entusiasme. El ros somreia massa; en Toni, només observava.



Van arribar a la plaça i es van asseure en un dels bancs, davant la font. En Toni es va posar les mans a les butxaques de la dessuadora; començava a fer fresca, i l’aire tenia aquella olor humida que sempre anunciava pluja.



Les llums de Nadal envoltaven la plaça. A en Toni li semblaven excessives. No hi havia quasi ningú al carrer, és clar. El ros, en canvi, semblava fascinat. Tant, que va obrir la llibreta i va començar a dibuixar. El carbonet es movia amb rapidesa entre els seus dits.



En Toni va fixar la mirada a la font. O això va intentar.



No entendria mai com algú podria veure la bellesa en aquell poble, especialment per Nadal.



De reüll, va veure només fragments: traços, ombres, la seva expressió de concentració absoluta. Res complet, però prou perquè li costés marxar. No entenia d’on venia tota aquella curiositat.



—Plourà —va dir de sobte.



El noi va aixecar el cap, va mirar el cel un segon, i després va tancar la llibreta.



En Toni es va aixecar del banc.



—Val més que marxis —va afegir, sense mirar-lo.



No va esperar resposta.



Va marxar amb la sensació incòmoda d’haver deixat alguna cosa a mig dir, convençut que no tornaria a veure aquell noi.



No ho sabia encara, però s’equivocava.