Com sempre, en Toni es va aixecar aviat, quan la seva mare encara dormia. No ho feia només perquè el camí de casa seva fins a l'església fos llarg, sinó perquè, encara que sonés estrany, li agradaven els matins. Gaudia d’aquell silenci que només existia a certa hora del matí, abans que el món es posés en marxa.



Sempre sortia a la mateixa hora, quan l’aire era fred i al cel encara s’hi podien distingir algunes estrelles. Com que el camí de casa seva al poble era una mica llarg sempre agafava la seva bicicleta —una que li havia regalat la seva mare fa temps—.



El trajecte era senzill: una petita carretera que travessava els camps, gairebé sempre buida, i que s’allargava fins a arribar al poble. Pedalava sense pressa, observant el mateix paisatge de sempre i escoltant només el soroll regular de les rodes contra la terra. Sovint, els cabells se li escapaven cap als ulls, empesos pel vent.



Aquell dia, però, alguna cosa va trencar la rutina.



A la vora del camí, entre els camps humits per la rosada, hi havia una figura que s’aproximava cap a la carretera. Era inusual trobar algú tan aviat, a excepció d’algun pagès. Però en apropar-se més va distingir que allò que s’apropava no era un pagès, sinó un noi de cabells rossos amb una llibreta sota el braç, caminant sense rumb clar.



L’Elias.



En Toni va frenar de cop.



De tots els llocs possibles, mai hauria imaginat trobar-se’l allà, a aquelles hores del matí, sol en mig del camp.



Què hi fa aquí?, va ser el primer que va pensar.



En Toni hauria preferit que els seus camins no es trobessin mai més. Però allà estava. El va observar durant uns quants segons, perquè encara no entenia que hi feia allà. Més que perdut, semblava distret, mirant entre les herbes com si busqués alguna cosa. Trepitjant qualsevol plantació que hi pogués haver en el seu pas.



No va saber si era curiositat o algun instint de responsabilitat el que el va impulsar a apropar-se. Va baixar de la bicicleta i va començar a caminar cap a ell, observant amb cautela.

Un altre cop es va trobar en aquella situació en què hauria pogut girar cua, continuar el seu camí i fer veure com si no l’hagués vist. Sabia que era el més lògic, però per algun motiu que no acabava de deduir, es va quedar.



L’Elias, en veure’l apropar-se, va aturar la seva cerca i quan en Toni va ser prou a prop, no va saber què dir.



Es van quedar un segons en silenci.



Llavors, de sobte, l’estómac de l’Elias va rugir.



En Toni va apartar la mirada, incòmode. No va saber si riure o marxar.



—Tens gana? —va preguntar.



El ros va dubtar un instant abans d’assentir amb un somriure petit, com si li fes vergonya admetre-ho.



En Toni va sospirar.



—Al poble… hi ha una fleca.



No va afegir res més. Simplement, va fer un gest amb el cap perquè el seguís.



El camí se li va fer més llarg que de costum. Potser perquè cap dels dos s’atrevia a dir res.

En Toni tenia preguntes que no gosava formular: per què era allà tan d’hora? Què buscava? Per què duia la mateixa roba que feia uns dies?

Des que el va conèixer, hi havia alguna cosa en l’Elias que li provocava una incomoditat difícil d’explicar. Potser perquè era massa… estrany. Massa lluny de la seva comprensió. I, malgrat això, o potser precisament per això, no podia deixar de mirar-lo de reüll. La seva curiositat creixia amb cada pas.

Quan van arribar al poble, tot estava més decorat del normal. Doncs era vigília de Nadal, és clar. I tot això, a en Toni li semblava excessiu.



L’Elias, en canvi, mirava al seu voltant amb curiositat, com si per ell tot fos nou. Exactament, la mateixa mirada que havia tingut dies enrere, a la plaça. Tot i que també semblava atent a cada cantonada, com si esperés trobar alguna cosa.



Es van aturar davant la petita fleca de la plaça. Era aviat, i l’olor de pa acabat de fer s’expandia per tot el carrer. Van deixar la bicicleta fora, van comprar dos croissants i es van asseure en un dels bancs de la plaça.



Mentre se’l menjaven, en Toni va decidir deixar anar alguna de les seves preguntes:

—Què feies al mig del camp tu sol?

L’Elias va dubtar, com si no trobés les paraules exactes per expressar-se.



—Buscava un tronc —va dir finalment.



Ara sí que en Toni no entenia res. Si abans li havia semblat un noi estrany, ara li semblava gairebé d’un altre planeta. I potser la seva expressió devia ser massa evident, perquè el ros va continuar parlant.



—Un tronc màgic —va afegir, amb un petit somriure.

De nou, en Toni va sentir aquella petita decepció. Com quan l’havia vist dibuixant a l'església. Havia esperat alguna història emocionant, no pas un conte de nens petits.



Un cop es va acabar el croissant es va aixecar per agafar la bicicleta. Ja feia tard.



—Me'n vaig —va dir, sense mirar enrere.



—Ens tornarem a veure? —va preguntar l’Elias.



—Ho dubto.



—Ah. —Va fer un petit gest amb el cap—. Pensava que… bé.



En Toni es va girar.



—Que què?

—Què érem amics.



El ros el va mirar de reüll. En Toni va estrènyer el manillar.



—No som… —va començar.



—El pare Miquel m’ha dit que el trobaré al bosc —va interrompre el ros.



En Toni el va mirar, sorprès.



—El capellà?

Però l’Elias ja s’havia aixecat i caminava cap al bosc.



En Toni es va quedar quiet, observant com s’allunyava. Aquella molèstia estranya no li marxava de l'estómac.

Amics. Una paraula que li va pesar més del que hauria volgut.



Va prémer els llavis.



Si de veritat el capellà li havia demanat trobar allò, deixar-lo anar sol al bosc potser no era la millor idea.



Va sospirar, frustrat amb ell mateix, i finalment va pujar a la bici.



—Espera!

El ros es va girar. En Toni va aturar-se al seu costat, encara muntat a la bicicleta.



—Només… Només t’acompanyo una estona. Després me'n vaig.



L’Elias va somriure.



—Està bé.



En Toni va arrufar el nas. Ara no només hauria d’anar a buscar un tronc, sinó que també hauria de fer de mainadera. Fantàstic.

Es va recol·locar millor sobre la bicicleta.



—Haurem d’anar a les afores del poble —va dir, potser esperant que canviés d’opinió.



L’Elias va assentir sense dubtar.



—Queda bastant lluny… —en Toni se’l va mirar un moment, abans d’apartar la mirada i sospirar—. Puja.



Va assenyalar la part del darrere de la bicicleta. L’Elias s’hi va enfilar amb cura, agafant-lo lleugerament per les espatlles.



Sense dir res, en Toni va començar a pedalar.



Van deixar enrere el poble i les últimes cases, seguint el camí fins al riu. El soroll de l’aigua li servia d’orientació. “Si algun dia et perds, segueix sempre el riu”, li havia dit una vegada el pare Miquel.



Quan van arribar a la zona més boscosa, va deixar la bicicleta recolzada sota un roure.



El bosc era fred i silenciós. Anar-hi en ple hivern era, segurament, una bogeria.



Van començar a caminar.



Cada poques passes l’Elias s’aturava, mirava el terra o els troncs caiguts… i dibuixava.



En Toni el mirava sense entendre res.



Per què es posava a dibuixar ara?

El carbonet es movia ràpidament entre els seus dits, amb urgència, com si se li acabés el temps.



—I com se suposa que ha de ser aquest tronc? —va acabar preguntant en Toni.



L’Elias es va encongir d’espatlles.



—Especial.



En Toni va arrufar el nas. Ja sospitava quin tipus de “tronc especial” era el que buscaven.

—Especial com… un tió?

El ros el va mirar, com si acabés de recordar la paraula.



—Sí. Això mateix.



Van continuar buscant, encara que l’Elias continués dibuixant ocasionalment. En Toni feia algunes preguntes de tant en tant, però només obtenia respostes curtes. L’altre semblava massa concentrat en els seus dibuixos i en aquella cerca.



En un moment donat, cansat de tanta recerca, en Toni es va asseure a prop del riu i va començar a llençar pedres a l’aigua, per matar el temps d’alguna manera.



—Per què creus en una cosa així? —va deixar anar finalment.



Silenci.



L’Elias va aixecar el cap de la llibreta i el va mirar directament als ulls. A en Toni el va molestar la manera en què aquells ulls blaus se li clavaven.



—Vaig tenir molts pocs Nadals —va dir simplement, i va tornar a baixar la mirada cap al paper—. No sé si serà l’últim.



L’aire es va tornar més dens.



En Toni no va saber què respondre.



Les hores van passar sense que se n’adonessin, i amb elles la llum del dia. En Toni ja havia perdut el compte de quants troncs havien mirat.



—Aquest tampoc? —va preguntar, sec.



L’Elias va negar suaument, encara buscant com si de veritat existís.

Aleshores, en Toni va tenir una idea, que per estúpida que fos, potser podria fer-los acabar abans que es fes completament fosc.



Sense dir res, es va ajupir, va agafar un tronc qualsevol del terra i amb la punta d’una branca, hi va dibuixar dues línies i un somriure maldestre. Dibuixar mai havia estat el seu fort.



Es va quedar mirant aquella anomalia durant uns segons. Li feia una mica de vergonya, però potser així se n'anaven d’una vegada.



—Elias.



El ros es va girar.



—Potser aquest serveix...



El ros es va quedar mirant aquell “tió” durant uns minuts en silenci. En Tonia va notar com se li tensaven les espatlles. Temia que, un altre cop, aquell tronc no fos l'indicat.



—És... perfecte —va dir finalment l’Elias.



En Toni va deixar anar l’aire que no sabia que retenia, alleujat.

L’Elias s’hi va acostar i, amb la llibreta i el carbonet a la mà, es va asseure a terra i va començar a dibuixar. Ho feia amb una concentració absoluta, com si fos realment important.



En Toni es va quedar dret i molt quiet, sense saber què fer. El bosc era silenciós, tant, que només se sentia el fregadís suau del carbonet sobre el paper.



Quan l’Elias va acabar el dibuix, va girar la llibreta cap a ell. En Toni es va inclinar lleugerament per mirar-ho, i el que va veure, el va deixar captivat, potser més del que hagués volgut.

El seu intent maldestre de tió havia desaparegut en aquell paper, substituït per una cosa viva, real. El tronc, amb el barret tort i el somriure tètric, semblava quasi màgic sota els traços de l’Elias. Com si, d’alguna manera, hagués cobrat vida.



—Que… bonic —se li va escapar, en un murmuri.

Tot seguit va sentir com la calor li pujava a la cara. No havia pensat abans de parlar.



Es va posar dret gairebé a l'instant, mirant cap a una altra banda.



—Bé, ara que ja hem trobat el tronc, serà millor que tornem… Comença a ser tard —va dir en Toni.



L’Elias va assentir.



Abans de marxar, però, es va ajupir al costat del tió, es va treure el barret i li va col·locar al damunt del cap, ajustant-lo amb cura. Seguidament, es va aixecar i va arrencar un full de la seva llibreta, allargant-lo cap en Toni.



—Per tu.



En Toni el va agafar sense saber gairebé com reaccionar. Era el dibuix del tió. No entenia per què li donava allò a ell.

—Gràcies… —va murmurar.



L’Elias va somriure.



Van començar a caminar entre els arbres —com que era de nit, era millor no anar amb la bicicleta—, deixant enrere el tió. Només se sentien les branques sota els seus peus i el riu a la llunyania.



Llavors, l’Elias es va aturar de cop.



En Toni va fer un pas més abans d’adonar-se’n.



—Què…

No va acabar la frase.



L’Elias mirava fixament al camí principal. El cos se li havia tensat d’una manera que en Toni no li havia vist mai. Va seguir la seva mirada i, entre els arbres, a la llunyania, es movien ombres uniformades. S’escoltaven passos sincronitzats, juntament amb aquell soroll metàl·lic tan característic.



Soldats.



Abans que pogués reaccionar, l’Elias el va agafar pel canell amb prou força com per estirar-lo fora del camí. Es van ajupir darrere un roure caigut i un grup d’arbustos densos.



L’Elias es va posar un dit als llavis.

Els passos es van acostar.



Cada vegada més a prop.



Massa a prop.



En Toni va contenir la respiració, sentia el cor bategant-li a les orelles. Va girar lleument el cap per veure l’Elias, que encara estava en alerta. La seva mirada era diferent, ja no semblava el noi curiós que dibuixava fulles i troncs. No. Ara la seva mirada era fixa, seria. Coneixia aquells uniformes.



I en aquell instant, en Toni ho va entendre. Aquell noi no estava perdut. S’amagava.



Els soldats van passar de llarg, i la tensió que van deixar darrere seu va pesar encara més.



L’Elias no va deixar anar el seu canell immediatament. Per un moment, semblava estar en un altre món. Quan finalment el va deixar, va ser a poc a poc.



En Toni no va dir res.



L’Elias amagava alguna cosa gran. I això, li feia por.



Però ara sentia encara més curiositat.