Aquell dia, després de passar una classe llegint amb l’Abril, la professora, no vaig ser capaç de concentrar-me en cap altra assignatura. Vaig passar tot el dia imaginant-me aquella finestra, el cos paralitzat de la Júlia i els militars dispostos a fer el que digués un rei, encara que això fos matar a una persona innocent per no voler participar en una dinàmica malaltissa.
Quan va acabar la darrera hora vaig sortir corrent de classe per a poder arribar a casa i continuar amb el llibre que estava canviant alguna cosa dins meu encara que en aquell moment no ho sabia.
Després de caminar una estoneta, vaig veure la fatxada de casa meua i abans de tindre l’oportunitat d’il·lusionar-me vaig veure a la porta el cotxe del meu pare. Feia dies que no parlava amb ell des que uns mesos abans havia passat setmanes sense aparéixer a casa i sense enviar cap classe de missatge a mi i a la mare. Ella durant aquelles setmanes va deixar de fer res a casa, a la nit sentia que sortia per la porta i al matí quan m'aixecava veia el seu bosso i els tacons a la porta com si a l’arribar algú els hagués tirat.
Aquell cotxe activava alguna cosa al meu cervell i tots els records des d’aquell moment es van tornar borrosos. Quan vaig tornar a pensar en claredat, vaig veure com inconscientment havia acabat a l’escola i estava caminant en direcció a la classe de català. Vaig intentar parar i sortir d’allí, de veritat que ho vaig intentar, però abans que pogués moure’m o pensar en què estava passant vaig sentir la mateixa veu que aquell matí m’havia convidat a llegir amb ella sense la pressió de res.
-Gal·la, que passa? T’has deixat alguna cosa?- Intentava sonar a sorpresa per la meua presència a l’aula després que acabessin les classes, però el somriure que tenia a la cara semblava el d'algú que s’esperava aquesta interacció, i quan encara no havia pogut contestar-li, ella va tornar a parlar.
-Perquè no entres a classe, tens mala cara i la pell una mica blanca. Pot ser assentar-te una estona t’anirà bé.
-Sí, sí, d’acord, gràcies, sento molt estar aq….- No vaig poder acabar la frase.
-No has de dir gràcies, de fet gràcies a tu per vindre fins aquí- I una vegada més abans que pogués contestar la mestra va sortir de classe i va tornar amb una tassa de suc, un paquet de galetes mig obert i el seu llibre mig acabat.
Sense dir res en va passar la tassa, les galetes i es va assentar per a llegir. No va ser un moment incòmode com jo pensava, de fet va ser tot el contrari, va ser com si no necessitarem paraules, però ens enteníem millor que molta gent parlant. Vaig sentir que allí era jo, el meu silenci i el meu llibre i que allò era suficient.
“El meu cos no reaccionava, intentava mourem, buscar una sortida com el Teo i la Diana, però el meu cos estava totalment paralitzat, em vaig sentir com aquell dia, al despatx del meu pare, amb el cor anant més ràpid del que creia possible mentre que el cos no donava senyals que pogués fer un sol moviment.
Per dins sol demanava no haver de saltar d’aquella finestra encara que tenia clar que no hi havien més solucions i que no podia quedar-me allí, que ho havia de fer no sol per mi, sinó també per la família que havia sigut millor en mi en poques setmanes que el meu pare amb tots aquells anys.
En mig de tot aquell desastre, vaig acabar pensant en la meua vida. I en com està semblava haver comença quan vaig arribar a Roma, en tot el que havia aprés i que ningú en volia contar, en com pot funcionava, perquè hi havia sigut dur, la vida a aquella ciutat ho era i pel que sembla jo era l'única que no ho sabia.
L’exèrcit no tenia paciència, mai havia sigut una de les seues qualitats i menys encara si parlem de l'exèrcit del meu pare. Per això quan vaig sentir com tocaven a la porta per segona vegada vaig saber que no em quedava molt de temps i que si no sortíem ja d’aquell apartament les conseqüències serien pitjors del que qualsevol penses perquè potser no coneixia Roma, però sí que coneixia bé al meu pare i sabia el que era capaç de manar fer a aquells que no feien el que ell demanava.
No hi havia temps. Vaig mirar als meus nous amics i vaig veure com ells també ho sabien. Algú havia de sortir d'allí. Algú havia de saltar. I encara que no volia sabia que era jo la que ho havia de fer. Ells volien vindre amb mi, però no podia. No perquè volgués semblar una heroïna ni una protagonista de les històries de deus que l’Ariadna m’explicava de petita. Si no perquè sabia que tot allò estava a punt d'acabar-se i no podia acabar bé, i el mínim que podia fer era intentar evitar els danys a aquella família.
No volia fer-ho sola, de fet estava tremolant i sentia que en qualsevol moment cauria a terra, però també sabia que no tenia més opció.
Al tros que em va costar fins que vaig arribar a la finestra em van recordar al camí fins al despatx i sentia que el final tampoc acabaria sent molt diferent.
Si mirava en línia recta tenia un paisatge on podia observar files i files de cases, mercats i termes. No vaig mirar a baix perquè sabia que aleshores no saltaria. Encara així havia vist moltes voltes el carreró al que cauria, difícil d'accedir sinó sabia que estava allà, el lloc perfecte.
No sé si vaig saltar jo o va ser algú que em va tirar des de dalt, ja que en aquell punt el meu cos ja no se sentia meu i tenia la sensació d'estar vivint un somni del qual sol volia despertar-me.
No puc descriure la caiguda, no m’acordo per a ser sincers. Sol tinc el record d'esperar un impacte que mai va arribar. En comptes de l'impacte que esperava vaig sentir vàries mans agafant-me per a evitar la caiguda i no vaig necessitar mirar per a saber de qui eren.
S’havia acabat. M'havien agafat i els deus que em teníem que salvar no van arribar mai, tampoc ho van fer els herois que salvaven a la gent com el meu pare explicava. La veritat és que ningú va apareixe. Sol els crits de la família de l’Ariadna que cridaven encara que sabien que ni ells ni ningú podia fer res.
No vaig posar resistència, no tenia sentit en realitat. Sol vaig deixar que m'assentaren a un carruatge i començarem el camí a el que vaig suposar que seria casa meua, o com es pogués dir-li a una casa que va ser teua tota la vida fins que et va trair sense cap mirament.
Com havia calculat, unes hores després vaig començar a reconéixer els arbres i edificis entre els quals havia crescut.
I allí a la porta estava el meu pare, quan em va veure arribar va demanar que em matéssim, sense mirar-me, sense discutir, sense cap miracle que em salvés, però abans de matar-me va demanar que em quedés sola amb ell durant unes hores. Preferia que em matéssim a fer allò, però sabia que lluitar no tenia sentit així que vaig deixar que m'arrastréssin a una habitació mentre escoltava al meu pare dient als seus soldats el que faria i jo plorava en silenci desitjant que em matéssim ja.”
Quan la mestra es va apropar a mi no vaig entendre per què, fins que vaig començar a sentir com una cosa caia a la meua sudadera i en abaixar la vista vaig veure com caien llàgrimes, cada cop més ràpid i en més quantitat. Ja no veia les lletres que tenia davant i sol notava les mans de l’Abril agafant-me els braços i la seua mirada trista com si sapigués el que vindria a continuació.
Una estona després, estava davant de la professora a la taula de casa seua, en una nova sudadera que no estava plena d’aigua i en una manta que pretenia parar els tremolons encara que sabíem que no feia res. Durant el viatge no havíem parlat, jo plorava i ella em mirava volent dir moltes coses però sense dir-ho al final.
Crec que ella esperava a fer que jo vulgues parlar, ja que allò no era plorar per un llibre com molta gent fa, allò era plorar per coses per les quals no ho vas fer en el moment que tocava. I encara sort que va esperar al fet que estigués preparada. I finalment ho vaig estar i sense que ella preguntés jo vaig començar, o com a mínim ho vaig intentar.
-La Júlia és… - Em costava parlar, sentia que les paraules estaven a la gola, però que no passaven i em deixaven sense poder respirar- Ella és molt bon personatge, saps? Ara bé, a vegades sento, com si algú l’hagués escrit per a mi.
Ella no va canviar la cara, encara que pels ulls va passar un sentiment que no sabia classificar i en molta delicadesa o tota la que es pot tindre dins d’una situació així em va preguntar.
-I perquè Gal·la, com és que precisament sentes a la Júlia com si fos per tu?
No sabia expressar-ho, i tampoc volia fer-ho, però sabia que havia d'intentar-ho.
-Les paraules, les sensacions, sé que no és el mateix, però sento que per fi algú li ha posat nom a tot el que porto sentint tant temps.
- I d’on venen aquestes sensacions Gal·la, perquè no tot el món es sentís així.
- Ho sé, però és molt complicat.
- Complicat com? Què passe?
- El meu pare… no és com el de la Júlia, però alguna vegada sento que, no sé com explicar-ho, però sento que alguna cosa no està bé, saps?
Òbviament, l’Abril no ho sabia i vaig haver d'explicar-li tot, crec que dins d’aquella conversa vaig dir coses que no havia dit mai ni a la meua pròpia ment i mentres explicava el meu cervell a poc a poc anava analitzant les situacions. Cada comentari que sentia que no estava bé i que em deixava la pell de gallina, cada cop que ens quedàvem junts i tenia la necessitat de trucar a qualsevol persona per a no estar allí i mil situacions més que encara no he sigut capaç de tornar a reproduir.
Va ser com canviar tot el que sabia de la meua vida i que de sobte tot tenia un altre significat com li havia passat a la Júlia. Al principi l’intentava defendre, de veritat que ho intentava i deia que no estava tan malament, que no passava res i que jo no estava incòmoda amb ell, però l’Abril va veure tot millor que jo i quan em vaig quedar sense paraules i llàgrimes, ella em va explicar que a la majoria de gent no li passe. Que no és normal. Jo vaig intentar dir-li que si, no obstant ella es va posar a parlar en algú al mòbil i un menys d’una hora tenim a mínim deu persones a casa, entre ells una psicòloga. Vaig tardar molt de temps en entendre que passava i que havia fet aquell llibre al meu cervell.
El més curiós de tot és que no vaig ser capaç de tornar a agafar aquell llibre i menys encara de llegir-lo. És una cosa que no té sentit, al final és aquell llibre el que em va canviar la vida i la Júlia aquell personatge que sentia com si hagués sigut escrit per a mi i que va ser el que em va donar la força que necessitava en aquell moment per a fer alguna cosa. Però encara així, és una història que no pogut acabar. Viu a la meua memòria i a vegades penso si al final la Júlia va escapar, la van matar o que va passar en ella i quan això passa i vull agafar el llibre i acabar-lo, sento que torno a estar a aquella classe plorant davant de la professora i intentant entendre com un llibre podia sentir-se tan real i com una mestra havia pogut veure coses que ni jo era capaç de veure.
|
