Per primera vegada este curs vaig arribar a classe 10 minuts abans de començar. Encara ara, no tinc molt clar que esperava trobar-me allí, però al veure com entrava, la professora es va aixecar de la cadira i va vindre corrent on estava.

• Bon dia, Júlia. Que estrany veure’t aquí tan prompte. Tot va bé?
  
  Sí, clar. Sol, sol volia preguntar-te pel llibre, el llibre del treball per a aquest tema.

Al preguntat això a lo professora li va canviar la cara i al moment em va preguntar si m’estava agradant el llibre.

• No és el que esperava, encara no sé si m’agrada però he de dir que quan comences, és molt complicat de parar.
  
  Ho sé, jo també ho vaig pensar la primera vegada que el vaig llegir- Va dir en un somriure que et faria algú que sap alguna cosa que tu encara no- Després d’aquesta classe no tinc res que fer, t’agradaria vindre en mi i llegir una mica més.

Vaig preguntar-li que passaria amb la classe de matemàtiques que em perdria i ella em va dir que no em preocupa mentre els meus companys començaven a arribar a l’aula amb cara de voler estar a qualsevol altre lloc.

Així, com la professora va dir, a l'acabar la classe van anar juntes a una classe petita on ella amb el seu llibre i jo amb el meu vam començar les dos a llegir.

—----------------------------------------------------------------------------------------

Em vaig girar en direcció a aquella mà alhora que notava que tot el cos em tremolava i que en qualsevol moment cauria en terra i no podria tornar a aixecar-me.

En aquell moment entre sang, llàgrimes i emocions a les que no sabia com posar-li noms, sol vaig poder veure a un noi que semblava de la meua edat, però que era molt més alt i fort, igual que la noia que vaig veure darrere d’ell 5 minuts després.

Vaig intentar parla, preguntar que eren, donar-los les gràcies o saber com havien pogut saber on estaria. Però no vaig aconseguir pronunciar ni un sol sò. Estava preparada per a tornar a intentar-ho, però aleshores el noi va parlar:

• Sé que no ens coneixem i que ara mateix vols saber-ho tot, però si t’ho expliquem ens agafaran i no podem deixar que això passo. Sol confia en nosaltres i t’ho contarem tot a l'arribar a casa.

En aquell moment l'opció que més intel·ligent seria dir que no aniria amb ells sense saber qui eren, però per primera vegada en tot el dia algú em parlava com si sincerament no tingués res a amagar-me. Per això, sense fer-li cas a tot el que m'havien ensenyat sempre, vaig decidir anar en ells sense preguntar res més.

La noia em va passar un tipus de manta mentres pujava a un petit carruatge que segurament havien robat. Em vaig asseure entre ells i sense parlar vam sortir del castell fins que va ser un petit punt i el soroll de la ciutat començava a arribar-me.

Havia estat a aquesta part de Roma a vegades contades, i inclús en aquestes ocasions mai havia estat prop de la gent, ni havia pogut mirar res sense que ningú intentes o abraçar-me o llançar-me alguna cosa.

La porta de les termes s’obria mentre un grup d’homes sortien d'allí, el carrer estava ple de nens, tendes i cases que semblaven que en qualsevol moment caurien. La noia em va tapar per a que ningú pogués veure’m la cara. Després van saludar a uns nens que passejava pel carrer i van parar a parlar amb un grup de nois com si fos la cosa més normal del món i vaig sentir com si estigués entrant a casa sense haver estat mai allí.

Quan ja portàvem 20 minuts per la ciutat, els meus nous companys saludant com si tot anava bé i jo intentant parlar, vam arribar a un edifici amb unes 4 plantes. Es notava que les primeres plantes eren antigues i les més altes s’havien fet recentment. Quan vam parar el carruatge, que estava totalment fora de lloc dins d'aquest barri, una dona va sortir corrents per la porta. Al veure-la vaig cridar inconscientment perquè tenia davant a una dona que era igual a l’Ariadna.

Tenia la mateixa cara que ella, el mateix nas, els mateixos ulls i l’única diferencia que vaig poder trobar va ser que aquella dona semblava més feliç que la meua amiga, aquesta dona va vindre corrent a buscar-nos quan ens va veure i va abraçar als meus nous companys com si fos l’última volta que pogués fer-ho. Després van dir alguna cosa en baix que no vaig poder arribar a escoltar i uns segons després la dona es va girar per a mirar-me en la mateixa expressió seu que l’Ariadna em dedicava cada matí des que tinc memòria.

-Bon dia, carinyo- Em va dir intentant ser alegre encara que es notava que alguna cosa la tenia preocupada- Entrem a casa abans que es fatigue de nit.

No vaig poder contestar, perquè quan anava a fer-ho vam començar a escoltar crits des de l’altre costat del carrer i la noia em va agafar del braç i em va entrar a dins de casa sense donar-me l'oportunitat a reaccionar.

La casa feia una olor estranya i dis de l'habitació central hi havia al menys 6 persones. Les parets estaven plenes d'objectes que no sabia molt bé el que significaven i encara que era molt més petita que casa meua vaig sentir que la gent que vivia allí tenia molta sort.

Després d'estar 5 minuts mirant esta casa com si fos la primera vegada que veia alguna cosa pareguda, vaig aconseguir trobar la meua veu i en menys d’un segon vaig començar a fer tantes preguntes que ni jo puc recordar-me de totes.

Quan vaig acabar, tota aquella família es va quedar mirant-me fixament i em van ajudar a seure i van començar a explicar-me a poc a poc una història que canviaria tot el que sabia fins aquell moment

-D’acord, comencem a poc a poc, jo em dic Diana, la meva mare Aurora i el meu germà -va explicar la noia assenyalant en direcció al seu germà- es diu Teo, ja té contarem els noms dels més petits i del nostre pare quan arribo a casa. I abans de que tornes a preguntat, si l’Ariadna es la germana de la meua mare.

No sabia que dir, no sabia com poder processar tota aquella informaciò que m’estava arribant tan ràpid i com no sabia que dir-li sol vaig girar el cap indicant-li que estava d’acord amb tot i així la història a poc a poc va començar a sortir.

L’Ariadna havia parlat en la seua germana unes setmanes abans, havia notat el comportament dels amics del meu pare i encara que no sabia el que passaria sabia que no seria res bo i que necesitaba algú que pogués sortir amb mi quan el dia arribes. Va parlar amb la seua família que portava 4 días anant a casa meua, esperant que aluna cosa passes fins que finalment aquell dia tot s’havia torçat i havia vist tot el exércit del meu pare preparant-se per a buscar-me.

El cap em feia mal, el cos no em reaccionava com estava convençuda que tindre que fer-ho i l’únic que vaig poder fer va ser seguir a l’Aurora hasta una habitació amb 4 llits. En un altre moment m’haves queixat de dormir en més gent pero aquell dia em vaig quedar adormida abans de que pogués tocar el matalàs.

Al matí següent els meus companys estaven a la porta de l'habitació parlant en veu baixa mentres em miraven, quan van notar que estava començar a escoltar tot van parar i es van asentar amb mi per a preguntar com havia passat la nit.

Després d’això sol recordo com vam caure amb una petita rutina entre els tres. Els matins jo intentava dormir però desprès ajudava a casa tot el que podia, cuidava als nens i parlava amb Teo i la Diana tot el que podia mentres intentava comprendre com era realment haver nascut a Roma.

Tot anava bé amb aquesta rutina fins que un matí el soroll de uns crits al carrer va aconseguir que tota la casa es aixequés abans de temps. I quan em vaig asomar a la finestra el meu cor va parar durant un segon. Ere l'exèrcit del meu pare, el mateix que feia setmanes que pensava que havia deixat la meua persecució i el que semblava que no havia parat en cap moment.

Vaig veure també amb una por creixent al meu interior com els militars passaven casa per casa per a preguntar per mi. Tots ens vam mirar amb por als ulls alhora que s’escoltava algú tocant a la porta i sense tindre temps a pensar la Diana m’agafava pels braços i les dos amb Teo buscavem una manera de sortir d’alli mentres escoltavem com el militar estava començant a enfadar-se a l'altre costat d'aquestes parets.

La por que vaig sentir en aquell moment es molt semblant a la que vaig sentir el dia que tot va passar i el meu cos es va quedar inmovil un altra vegada mentres Teo m’estirava amb força fins una finestra que esperava no tenir que saltar.

—-------------------------------------------------------------------------------------------------

El so de la campana de classe en va fer aixecar el cap ràpidament i recordar que no estava a Roma i que havia d'anar a classe i sortir d’esta fantasia. La mestra em va acompanyar a la porta preguntant pel llibre i quan vaig contestar vaig sentir com la veu em tremolava i les mans tambè, encara que no tenia sentit era sol un llibre. Vaig pensar que m’estava tornant botiga i que no havia de calar-me tant a la trmaa del llibre i amb esta mentalitat vaig sortir de classe cridant el nom de les meues amigues i vaig anar a classe tancant a la Júlia i la seua història al fons del meu cervell.