«Aquí comença la història de la filla de l'emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla perquè no volia jeure amb ell.»

Aixi arranca el llibre que la professora m’havia donat per a fer un treball. Em vaig girar a mirar les meues amigues que tenien llibres sobre ciència-ficció i fantasia entre les mans, mentre que jo tenia esta història sense cap mena de sentit. Vaig intentar estar tranquil·la mentre cridava a la professora que estava a l’altre costat de la classe intentant que els meus companys no es tiraren motxilles entre ells, cosa que semblava impossible.



Quan 5 minuts després, la professora arribà a la meua taula i li vaig preguntar per què jo tenia aquest llibre i no un sobre fantasia, em va mirar com si estiguera fent la qüestió més absurda que mai havia escoltat i em va dir que m’agradaria i que intentara llegir com a mínim un capítol.



A l'arribar a casa, recordo tindre una sensació estranya a l'estómac, sentia que la mestra s’havia posat nerviosa en la pregunta i que no havia dit tot el que volia. Vaig intentar pensar que estava sent dramàtica i em vaig decidir a donar-li una oportunitat al llibre que tenia guardat a la motxilla.



Portava mitja hora mirant per la finestra de la meua habitació. Aquell dia per una raó que encara no sabia tot se sentia diferent. De sobte, vaig escoltar com algú tocava a la porta amb urgència i, abans que pugués contestar, l’Ariadna va entrar corrent a l'habitació.L’Ariadna, la meua criada, era una dona d'uns cinquanta anys, baixeta, sempre agradable i que havia fet més de mare des que tenia cinc anys que la meua mare biològica. L’Ariadna i jo passàvem hores i hores parlant, ella m’explicava coses de Roma, històries que va viure abans de començar a treballar per al meu pare.Normalment, al matí, ella entrava ballant o intentant animar-me d'alguna manera, però aquell dia li tremolava tot el cos i tenia els ulls inflats com si portés hores plorant. En veure com estava vaig anar corrent a abraçar-la i a preguntar-li que havia passat, però abans que arribes a ella, em va dir amb culpa i por als ulls:

-El teu pare vol parlar en tu al seu despatx, ja.



No entenia per què pareixia tan preocupada per una cosa tan senzilla com parlar amb el meu pare que fee un any que no veia.



-Ariadna, Què passa? Pareix que has estat plorant. Eel meu pare està bé? Està ferit?

-No, carinyo, no. No et preocupes pel teu pare.



-Com? Aleshores, què passa?

Abans que pugués acabar la pregunta, un del ajudants i millors amics del meu pare va aparèixer a la porta.



-Hem d'anar, el teu pare s'està quedant sense paciència.



Alguna cosa, estava malament. Aquell senyor mai havia vingut fins al meu dormitori i l’Ariadna no plorava mai. Estava a punt de negar-me a anar fins que algú m’expliqués què passava, però just abans d’obrir la boca, vaig sentir la meua amiga dir en veu baixa:

-Per favor, ves-hi.



I aquella dona ho havia donat tot per mi i jo no em veia amb la força de dir-li que no quan estava plorant i demanant-me fer una cosa. Vaig seguir al company del meu pare i una part de mi, em va fer estar atenta als passadissos que creuava cada dia sense pensar massa.



Em vaig fixar en les grans finestres que començaven a la porta de la meua habitació i des d'elles podia veure Roma, la ciutat en què molts cops somiava en habitar sense que ningú sàpigues que era. També em vaig fixar en les portes decorades per a cada persona que habitava allí, en el terra que feia menys d’un any havia aconseguit que canviaren, en la quantitat de gent treballant dins d’aquell castell cada dia. I una part de mi va sentir nostàlgia, com si este passeig cap a l’oficina del meu pare fos un comiat.

Abans que me n'adonés ja estava al despatx del meu pare, l’emperador de Roma.

El seu ajudant em va mirar mentre obria la porta i els seus ulls transmetien un missatge que en aquell moment encara no era capaç d’entendre.



-Tu no entraràs també?- Vaig preguntar preocupada e innocentment mentre pensava que ell sempre estava present a tot.



Però aquell dia en va dir que no amb el cap i va tancar la porta tan ràpid com va poder. Vaig pensar en la manera estranya que tenien tots aquell dia de comportar-se, però el meu pare estava present i vaig pensar que en allò no necessitava res més.

El meu pare estava mirant als llibres de la biblioteca que tenia quan va escoltar la porta i es va girar a mirar-me.

-Júlia, carinyo, assentat a la taula.

Vaig intentar abraçar-lo mentre caminava cap a la cadira, però ell es va apartar. Amb el cap em va assenyalar que ocupara la cadira de la seua taula.



Vaig pensar en com d'estrany era tot, però em vaig asseure sense dir res més mentre notava un nus a l'estómac.



El meu pare va continuar mirant els llibres i analitzant l’habitaciò encara que semblava que tenia el cap a un altre lloc i buscava les paraules per a parlar amb mi. Vaig estar a punt de preguntar-li més d’un cop que passava i just quan en vaig preparar per a fer-ho, ell va parlar primer:

-Ja has fet els 16 anys, no, Júlia?

Vaig dir que si amb el cap perquè no acabava d'entendre que em preguntes una cosa que ja sabia

-Perfecte, portava molt temps esperant que en tingueres 16.- Va parar com si no pogués trobar les paraules per a continuar la conversa. Jo vaig agafar més fort la cadira com si m’estigués preparant per a rebre unes notícies que em canviarien la vida.-Ara hem de parlar.

Mentre em deia això es va anar apropant a la taula i jo inconscientment vaig espentejar la cadira en direcció a la porta. Quan va veure que em movia, es va apropar més ràpidament, amb pressa, i em va agafar el braç demanant-me que em quedés assentada. Va ser aquell moment quan vaig veure que tot acabaria malament encara que no sabia com. Vaig intentar sortir de l'habitació, però abans que pogués aixecar-me el meu pare em va assentar a la taula i es va apropar fins que podia olorar la mescla de suor i vi.

-He dit que havíem de parlar i això vol dir que no pots sortir d'aquí fins que jo ho diga.



La veu que va utilitzar em va espantar encara més i quan el meu cap ja ho va poder processar les mans dels meus pares estaven agafant-me la cintura i pujant a poc a poc com si fos l'únic lloc on havien d'estar.



I la cara del meu pare es va apropar a la meua i encara que el meu cap no entenia res, els meus músculs em van obligar a girar la cara i intentar treure aquelles mans, cada volta més amunt i que intentaven arribar davall del meu vestit, del meu cos. Sentia que les mans em cremaven i que la pell estava a punt de caure i l’estómec a punt de sortir-me per la boca.



Quan vaig tornar a mirar a l'home que era el meu pare, però realment no coneixia, vaig veure una fúria que no havia vist mai en ningú. I aleshores sense tindre oportunitat de sortir corrent vaig sentir l'impacte d’una mà a la meua galta, seguit del sabor a sang que va començar a sortir a poc a poc de la ferida i dels meus llabis.



Vaig sentir una veu cridant que em mataria, mentre el món que pensava conéixer tan bé queia a trossos davant meu.



No soc encara capaç de recordar exactament el que vaig sentir en aquell moment, sol recordo que vaig sentir com si algú m’hagués pegat al estómec i els pulmons i l’aire no pogués passar de la meua gola.

Recordo també com l’Ariadna va entrar corrent a l'escoltar, segurament un crit meu que no va ser conscient de fer. O com em vaig posar a correr per tot el castell mentre escoltava la veu que un cop em va dir que em volia i que ara em volia matar.



Vaig córrer fins que no em va quedar aire al cos, fins que no podia veure res de les llàgrimes i sang que em queien per tota la cara, el coll i els braços.



El meu cervell encara no sabia del tot el que havia passat, encara no ho entenia del tot, però el meu cos si, el meu cos sabia que tenia que sortit d'allí i un cop més la meua fidel amiga estava a punt de donar-ho tot per mi.



Al mig de tota la situació, una mà que no era capaç de reconéixer em va agafar i portar a un petit estable on no hi havia ningú, i durant un segon, sol vaig poder pensar que així és com moriria”

Abans que pogués avançar més, vaig sentir el soroll del cotxe dels meus pares arribar a casa.

Sense poder pensar en res, vaig agafar la motxilla el llibre i vaig pujar corrent a la meua habitació tancant de porta a l'escoltar com entraven els meus pares a casa. Em vaig estirar al llit mentre escoltava el meu cor a poc a poc tornant al seu ritme normal.



Vaig decidir no pensar-hi i quan em vaig adonar que continuava llegint el llibre que no m'agradava exactament, però que per alguna raó tampoc podia deixar-lo a mitges. Així que vaig viatjar fora d'aquella habitació i vaig imaginar que estava a Roma i que era aquella noia que sentia que coneixia.