El soroll de l’ambient era molt fort, però en Daniel l’únic que sentia eren les paraules de son pare, o el que futurament li diria, després d’assabentar-se de tot el que havia aconseguit.

Tots els tripulants es trobaven asseguts, als seus seients de seguretat, mentre el cohet queia a gran velocitat direcció la Terra. Tothom es trobava en silenci, però el cap del Daniel no parava de donar-li voltes a les coses; que li diria a son pare, quan el tornes a veure, com reaccionaria, si aquesta vegada se sentiria orgullós d’ell… i moltes altres coses.



La sensació que va sentir a l'aterrar, va ser la millor que mai havia sentit. No era sol la sensació física, que era impressionant, sinó que també ajudava tot el que li bullia dins.



Va baixar del cohet a tota presa, però no va poder avançar gaire, fins que tots els periodistes li acorralessin amb micròfons i entrevistes, per la premsa. Al principi li va costar un segons en reaccionar i adonar-se de per què l’estava passant això. El cor li deia que sortís d’allí i que comences el viatge de tornada a casa, ja que estava bastant lluny, i volia arribar el més ràpid possible per poder veure a son pare i parlar amb ell. Però el seu cervei, que era més sensat, li deia que assumís les conseqüències dels seus actes, explicant-ho tot a la premsa. Va fer cas als seus pensaments i allí es va quedar.

Els periodistes l'angoixaven amb tantes preguntes, però ell intentava ocultar les seves sensacions, i mostrar la seva millor cara, pels a mitjans de comunicació.



Hores després havia aconseguit deixar-los parlant amb l'altre tripulants, per tant, podia marxar, i per això mateix estava de camí a la casa dels seus pares.



Quan va travessar el llindar de la porta, va notar una cosa diferent, no era alguna cosa física, sinó una sensació estranya, però no era bona del tot.



-Ja estic a casa!- El seu crit de felicitat va inundar tot l’habitatge.



Però, en canvi, no va rebre cap resposta, sol es va sentir un llarg silenci.



Aquell silenci va ser tan pesat, que el Daniel va sentir com l'envaïa a poc a poc. Quan van passar uns segons el Daniel va reaccionar, i va decidir continuar avançant amb una sensació, que no era gaire bona. Va recórrer tota la casa, cada pas que donava sentia més pesat, mirava al seu voltant i no veia a ningú, i això li resultava molt estrany. Quan va arribar al final de la casa, sol li quedava anar a mirar al pis de dalt, amb por i dubte va pujar les escales lentament. Quan va arribar a dalt, el cor li va deixar de bategar.

De sobte va veure al seu pare al fons del passadís, paralitzat, no reaccionava. De sobte el Daniel ho va a similar va començar a córrer cap al seu pare, imaginant el pitjor al seu cap. Quan va arribar a l'habitació una emoció de negació i tristesa el va envair. Ràpidament, se'n va agenollar al costat del seu pare i el va començar a moure amb alguna esperança que reacciones, va assumir que la seva mare no estava casa, i amb un atac d’ansietat i mil llàgrimes als ulls, va trucar desesperat a la seva mare. Els dits li tremolaven, no podia donar-li ve a les tecles del mòbil, quan per fi va poder trucar a la seva mare, el mòbil va sonar. El Daniel va esperar al fet que la seva mare li agafes el mòbil, cada segon era més llarg el Daniel no sàvia què fer, i de sobte el mòbil va deixar de sonar i… trucada sense resposta els nervis es van apoderar d’ell sense pensar-ho va trucar al 112. En un instant el van contestar, el Daniel sense saber que fer no sabia que dir estava en blanc, al cap d’uns segons, va sentir una veu femenina surtin del mòbil.



-Emergències 112, en què el podem ajudar?

El Daniel exhaust va dir.



-Necessito ajuda el meu pare està inconscient al terra de casa, que vingui algú ja!

-D’acord, acabem de localitzar la trucada, ara mateix arriba algú per ajudar-te, tu tranquil, em podries descriure com està el teu pare ara mateix?

- Està palit, sembla que no respira, que he de fer?

-Calmat, en 15 minuts estaran allí les ajudes

El Daniel al sentir que tardarien tant, es va posar encara més nerviós.



-15 minuts! No poden venir més de pressa?

-Per desgràcia no podem fer res, arriben el més ràpid que poden

Quan la noia va deixar de parlar, el mòbil del Daniel va sonar. La seva mare estava trucant així que va penjar a la noia i va contestar a la seva mare. Quan el Daniel va escoltar la veu de la seva mare, va començar a plorar encara més, sense poder expressar-se bé. La mare al sentir que el Daniel estava així, va comprendre que alguna cosa no anava bé. La mare va decidir anar ràpidament.



Mitja hora després quan el servei mèdic va arribar, li van donar la pitjor notícia de tota la seva vida.



El seu pare havia mort.



En escoltar això la mare del Daniel es va enfonsar va sentir com el món li queia als peus. En canvi, el Daniel es va quedar totalment paralitzat, la tristesa que sentia abans no era res comparat amb el que sentia ara. Va sentir que tot el que havia fet no havia sigut per a res, va començar a pensar que el seu pare havia mort sense estar orgullós d'ell.

Unes setmanes més tard…

La seva mare estava netejant la casa, quan va cridar al Daniel:

-Daniel, tinc una cosa molt important per a tu.



En Daniel en sentir aquelles paraules de la seva mare, va sortir disparat en la seva direcció, ja que la intriga li menjava per dins.



El primer que va trobar en entrar a l'habitació, va ser a la seva mare amb el braç allargat. Sostenia un petit sobre, on es podia llegir clarament el seu nom escrit amb una cal·ligrafia impol·luta. De seguida va reconèixer de qui era, sol per la lletra, era del seu difunt pare. A l'intentar agafar la carta li tremolaven les mans, a poc a poc i amb molt esforç per mantenir el seu cos en calma va agafar la carta entre les seves mans. La va contemplar, per poder apreciar tots el petit detall d’aquest record de son pare. Amb molta cura va obrir-la, dins hi havia una carta escrita a mà. Era la mateixa lletra que havia escrit el seu nom. Per dintre, sentia mil emocions diferents, però tampoc podria expressar quina era la que més dominava els seus sentits. Va soltar un sospir de nostàlgia abans de començar a llegir.



Daniel, t’escric aquesta carta per poder expressar totes aquelles coses que mai he sabut dir-te en persona. Vull que sàpigues que sempre he estat molt orgullós de tu, encara que no he demostrat gaire. A més a més, he pogut veure tot el que has aconseguit amb aquesta vida, i això ho és tot per mi. Sé que et vas passar la vida intentant acontentar-me, i ho has aconseguit. Anar a l'espai, per mi, ja que jo no podia fer-ho, és el més bonic i especial que ningú mai ha fet per mi, per això volia agrair-ho. El motiu d’aquesta carta és perquè sé que m’estic morint, perquè cada dia vaig pitjor. És probable que no et pugui veure abans que tornis de l’espai, per tant, no t'ho podré dir en persona. Gràcies per tot aquests anys, i estic molt orgullós que siguis el meu fill. T’estimo, papa.



Una única llàgrima li va brotar dels ulls, i va relliscar per la seva galta. Amb aquell últim record del seu pare, que era el que necessitava en aquell moment, li va impulsar per aprendre a viure la seva vida, sense haver de viure la vida que volen l'altre que visqui.