El cor del Daniel, bategava més fort que mai, els batecs ressonaven dintre del seu cos com si volguessin sortir d’ell.



Sentia que els pulmons se li tancaven a poc a poc, així deixant-lo sense poder respirar. L’angoixa que l’envoltava, al marejava tant que no podia pensar amb claredat, tot es veia borrós. Les cames li fallaven, no controlava el seu propi cos. Va seure a terra amb la intenció de relaxar-se una mica. No va funcionar com ell pensava. Els segons passaven i ell no aconseguia calmar-se. Les paraules de son pare li ressonaven al cap i la culpa l’envaïa.



El seu somni frustrat l’havia fet ser massa autoexigent amb si mateix, així deixant-lo sense poder viure una infància desitjada. La pressió que li exercia el forçava a ser un nen model, per aquest motiu no es podia permetre cometre cap error i quan ho feia el remordiment s’apoderava d’ell.



La impotència que s’apoderava del seu pare es va convertir en una obsessió perquè el seu fill fos el que ell no va poder ser. El pare del Daniel, sempre havia somiat de ser astronauta. S'havia estat preparant durant tota la seva vida, s'havia estat implicant tant que era molt bo amb el que feia, per tant, tenia possibilitats d’aconseguir-ho, fins que als 23 li van diagnosticar la malaltia de Huntington, una malaltia degenerativa la qual encara no se li ha trobat cura, per això va haver de deixar de banda el seu somni, per motius de salut. El somni de tota la seva infància s’havia esfumat en segons, per una anàlisi mèdica. Quan va arribar a casa després de la fatigosa notícia, la seva mirada desprenia tanta tristesa que al Daniel se li va quedar gravada a foc la seva expressió. Aquest va ser el moment exacte en el qual el Daniel va deixar de ser un simple nen a ser el projecte de futur del seu pare. Des d'aquest moment el caràcter del seu pare va canviar radicalment, va passar de ser un pare exemplar, a un pare fred i distant, que sol se sentia orgullós del seu fill quan seguia els seus passos. Carregant tot aquell pes sobre les seves espatlles va créixer, fins a convertir-se amb el que és ara, un simple treballador de la neteja de les naus aeroespacials de la NASA.

La seva feina consistia a comprovar si tot estava correctament amb les naus abans que enlairessin de la base.



El soroll del compte enrere i l’avís que els motors és començaven a arrancar, el va fer tornar a la realitat. Es trobava enfront de la SpaceX Dragon. Allà se sentia vulnerable i petit. Les altres persones que es trobaven a prop de la nau ja marxaven, perquè sino seria el seu fi, ja que tot el que es quedés a la base sortiria disparat. En Daniel estava paralitzat, observant com tothom fugia, però les seves cames li impedien marxar, ja que seria un altre fracàs en la seva llarga llista de decepcions a son pare i no s’ho podia permetre, ja que la seva malaltia havia empitjorat molt últimament, i es prevenia la seva mort aviat.

Sense pensar-ho més va sortir disparat en direcció a l’escala que pujava a la base on es connectava amb l’entrada de la nau. Corria tan de pressa que notava com el cor quasi li sortia per la boca. Una vegada va arribar a on es trobava l’escala, va visualitzar el panorama, hi havia molts esglaons per pujar uns 50 metres de desnivell des d'on estava. Va començar a accelerar quan la imatge del seu pare amb cara de decepció li va aparèixer a la ment, li faltaven uns 10 metres i el compte enrere marcava 58 segons. Havia d’afanyar-se perquè al cap de trenta segons abans de prendre el vol les portes es tancarien completament. Amb la motivació d'aconseguir-ho, va seguir pujant el més ràpid possible. Quan va arribar a la plataforma que connectava directament amb l’entrada de la nau, va girar la mirada cap a la SpaceX Dragon i va calcular uns 100 metres de distància entre ell i l’enorme nau. Va començar a córrer com un boig, per la passarel·la amb direcció a l’entrada. No va mirar a baix en cap moment, ja que patia vertigen i es trobava a una gran alçada. El vertigen era una cosa que mai havia acceptat en veu alta per por de ser jutjat pel seu propi pare. Per tant, amb la mirada fixa amb el seu objectiu, corria a contrarellotge.

El rellotge marcava 37 segons i ell es trobava a un parell de passes per poder entrar a dins. Encara que la part conscient del seu cervell l’indicava que no ho fes, que no entrés a dins, i que ho deixés estar, el seu cor l’indicava que ho havia de fer per son pare, el qual no l’havia vist un somriure autèntic des de la tràgica notícia. Guiant-se pel seu cor, va avançar dues passes, les dues més importants de la seva vida, ja que en aquell moment estava canviant tot el seu futur.



Quan va entrar per la porta la sensació de sorpresa li va envair tots els sentits, per molts cops que havia entrat en aquell espai mai havia sentit res semblant. Era una sensació agredolça, ja que per una part es trobava orgullós de si mateix per haver reunit tot el valor necessari per fer-ho, per l’altra banda els nervis l’afloraven a l’interior, així debilitant-lo tot el cos. Una vegada dintre silenciosament es va amagar amb un amagatall que va descobrir netejant aquella mateixa sala.

El soroll de les portes tancant-se li va proporcionar una distracció per als tripulants de la nau, així poden acomodar-se millor al seu amagatall. Els segons passaven a gran velocitat, el Daniel ja estava preparat per tot el que podia passar. De cop i volta, va començar el compte enrere.



Deu.



Nou.



La megafonia, li ressonava al cap. La veu del compte enrere era l’únic que escoltava.



Vuit.



La pell de gallina, li envoltava tot el cos.



Set.



Ja no hi havia marxa enrere, havia d'afrontar les conseqüències dels seus actes.



Cinc.



Quatre.



Amb el pols disparat, l'adrenalina li pujava per la sang, va continuar mentalment amb el compte enrere.



Tres.



Dos.



Un…

Enlairament.