Daniel es va despertar confós, la sensació de no saber on estava li provocava una esgarrifança per tot el cos. El cap li donava voltes, per això no podia pensar clarament. Al seu voltant la poca llum que il·luminava l'estret racó on era, sol deixava distingir les siluetes d'alguns mobles.

El seu cos se sentia més lleuger del normal. Encara que cada os del seu cos li feia mal, com si li acabés de passar un camió per sobre. Atordit per aquesta estranya sensació, un record fugaç se li va instal·lar en els seus pensaments. La veu del compte enrere li va ressonar al cap.

“Cinc.

Quatre.

Amb el pols disparat, l'adrenalina li pujava per la sang, va continuar mentalment amb el compte enrere.

Tres.

Dos.

Un…

Enlairament.”

Una onada de noves sensacions li va envair tots els sentits, per fi havia caigut en compte on era, cosa que ara no li semblava tan bon pla com quan va decidir pujar a la nau.



Concentrant-se a poder respirar, notava com el pit s'inflava d'aire i es tornava a desinflar.

Després de molt pensar-ho es va armar de valor per sortir del seu amagatall en cerca de les veus que procedien del final del passadís. Però l'inconvenient que no tenia contemplat és que només sortir d'allà els seus peus ja no tenien una superfície plana on poder sostenir-se, sinó que estava flotant.

Encara que l'angoixa el menjava per dins, en el fons del seu cor un sentiment feliç, el feia sentir millor, ja que es trobava just on sempre havia somiat ser, enmig d'una nau espacial flotant per l'espai, tot i que el petit problema era que en teoria no devia ser-hi.

De mica en mica va anar avançant per la nau, ajudant-se per les parets i les superfícies que anava trobant. A mesura que s'acostava, el volum de les veus augmentava.



El Daniel avançava amb molta cura per intentar feu el mínim soroll possible. Quan va treure el cap per la porta de l'habitació on es trobaven els tripulants de la nau, tots els ulls es van clavar sobre ell. La cara de Harper era tota un poema, a les seves faccions es podia apreciar la incredulitat que setia en aquell moment. A la mirada de Bob es podia llegir fàcilment, tot el que sentia per dintre, principalment era por.



John, encara no havia assimilat la situació. El seu cap estava replet de preguntes, que no tenien resposta.



En veure que totes les mirades estaven sobre d’ell va esperar fins que els altres reaccionessin.



- Com has arribat tu aquí? - El primer a parlar va ser Bob, i el seu to no era especialment amigable.



-És una llarga història. - Va dir el Daniel.

Mentrestant Harper estava dret al costat d’en John amb l’atenció fixa amb el nou integrant del grup.

John es trobava tens, ja que pensava que el Daniel podia ser una amenaça per ells.

-No tenim pressa. - Va expressar en Bob en nom de tots, després d'un llarg temps de silenci.

Després d'un sospir per part del Daniel, va començar a explicar-los detalladament com havia arribat fins allí i el motiu. Per un moment la Harper va arribar a entendre els seus motius i va empatitzar amb ell, per tota la pressió acumulada en anys. En Bob no confiava tant en la seva paraula, en canvi, el John aparentava indiferència, ja que no sabia si creure’l o no.

La tensió que hi havia a l'ambient anava augmentant amb mentre els minuts de silenci passaven.

La Harper va ser la primera a reaccionar proposant així la idea més sensata

-Hauríem de parlar amb el centre de comandament de la Terra per veure que hem de fer amb aquesta situació.- Va dir, intentant aparentar calma i control. Encara que el formigueig a la panxa li provoques un gran malestar.

Tots tres van estar d’acord amb ella.

John es va posar en marxa, i va intentar contactar amb la Terra amb el sistema de ràdio que tenien. L'intent va ser un fracàs, ja que marcava error, per tant, no podien parlar amb ningú. Aquest nou inconvenient va fer que l’actitud de tots empitjores.



- Ara que fem?- Va exclamar en John més angoixat que abans.



De cop i volta va sonar una alarma, que significava que tenien que havien d'anar a seure als seus llocs, ja que anaven a passar per una zona amb satèl·lits.



-De moment, haurem de fer cas a l’alarma, després ja pensarem una solució. - Va anunciar Harper, a tots els seus companys.



Tots van seure. Per molt que no volien, es van veure obligats a fer que el Daniel seies amb ells.



El soroll de l’alarma era l’únic que se sentia. Cadascun estava immers en els seus pensaments, intentant assimilar tot el que havia passat en aquesta mitja hora i buscant una solució.

Després de vint minuts de complet silenci per part de tots els tripulants, l'alarma es va apagar indicant que ja havien passat la zona perillosa.



La Harper va trencar el silenci.



-Crec que hauríem d'anar a dormir, jo estic cansada, i ja han passat prou coses per avui. Demà tindrem prou temps, intentarem solucionar el tema de les comunicacions, i haurem de realitzar un parell de feines que tenim pendents. Així que el dia serà molt llarg i més per a tu. - Va dir mentre mirava al Daniel

- Ho dius per mi? - Va preguntar el Daniel, incrèdul.

-Si, no estàs acostumat a fer aquestes feines, i no són fàcils. Així que te les hauràs d'apanyar. -Va contestar la Harper amb un to desafiant.



Encara que el Daniel es va ofendre una mica, per aquella manca de confiança, però va arribar a entendre que per ells era un complet desconegut.



L'endemà el Bob va ser el primer a aixecar-se, i ràpidament va anar directe a despertar als altres. Volia acabar la seva feina, per posar-se com més aviat millor per solucionar el problema de la ràdio.



En un principi els tripulants no volien incloure al Daniel en les seves feines, però després que insistís tan al final van deixar-lo.

Al final del dia, quan totes les feines que havien de fer les van acabar i aconseguir amb èxit, en Bob va decidir posar-se a intentar arreglar el sistema de comunicació amb la Terra. Aquell no era el seu punt fort, la veritat, però era el que més sabia sobre el tema. Després d'hora i mitja intentant-ho es va acabar de frustrar. No aconseguia res, sol empitjorava la situació. Quan va veure que no li funcionava es va cansar i ho va deixar. En aquell moment es va ficar en Daniel. A poc a poc es va anar recordant de tot el que li havia ensenyat el seu pare al llarg dels anys. Una hora després ho havia aconseguit. Estava molt feliç, ja que havia ficat en practica molts coneixements del seu pare. Es moria de ganes d'aterrar per poder parlar amb ell i explicar-li.



-Ho he aconseguit!- Va cridar entusiasmat en Daniel. -Nois, veniu de pressa!

En sentir els crits d'en Daniel tots van anar corrent on estava.



-Què passa?! Perquè crides estàs bé?- Va dir en John preocupat.



-T’has pogut comunicar? - Va preguntar el Bob intrigat.



-Ho he fet, ho he arreglat! -Va dir il·lusionat el Daniel.



Mentre la Harper observava al Daniel, com si no pogués creure que ell ho hagués solucionat.



-La veritat és que no m’ho esperava de tu -Va dir Harper mentre estava rient

-De pressa és millor que ens comuniquem ara amb la terra abans que hi hagi un altre problema! -Va dir en Bob.



Harper va prendre la iniciativa i va ser ella la que els hi va explicar tot al centre de comandament de la terra, detalladament.

-Entenc, la situació que patiu i ens alegrem que pogut solucionar el problema de comunicació. - Van respondre finalment, els de comunicació, des de la Terra. - Prepararem tot perquè pugueu aterrar aviat. Ja ens veurem!