—Exacte. Però no us espanteu —va dir la Gemma, inclinant-se cap a nosaltres amb una calma que em va inquietar—. Les vostres famílies no volien que us coneguéssiu en qualsevol lloc. Volien que fos aquí, que jo fos la mediadora entra vosaltres, que us incités i ajudes a conèixer-vos bé, a què us expliqueu les vostres històries i que acabéssiu amb la suficient confiança perquè us expliqueu les vostres històries de vida passades. Que sé que alguna cosa tenen en comú.

—Aquí? —vaig saltar jo, sentint com el motor de les meves cames tornava a posar-se en marxa a tota velocitat—. Gemma, m’han portat aquí perquè suposadament havia de tractar la meva ansietat i el meu bloqueig. I no sé què hi té a veure ella amb tot això?

Vaig mirar l’Emma, i ella ja no semblava aquella noia que feia res, uns minuts havia entrat per la porta tan segura d’ella mateixa. Tenia la mirada fixa en la carpeta blanca. Amb un moviment lent, la va obrir. Jo esperava veure fitxes mèdiques, però el que vaig veure em va deixar de pedra. A dins no hi havia informes mèdics ni cap document clínic. Hi havia fotografies. Fotografies de la meva infància, d’aquells moments bons i no tan bons que alguns prefereixo ni recordar. Algunes fotografies eren una mica doblegades per les puntes, d’altres amb els colors gastats pel pas del temps. En una d’elles hi sortien dos nens petits jugant en un gronxador. Una de les altres hi era jo, i duia una dessuadora vermella amb una taca blanca a la màniga. A una altra, i reconec que a la meva en veure-la va ser la meva preferida, ja que hi duia la camiseta blava que m’havia regalat l’àvia pel meu aniversari.

No sabia per què, però veure aquelles imatges em va fer un nus a l’estómac.

L’Emma es va quedar callada uns segons abans de parlar.

—Això… això m’ho va donar la meva mare abans de venir —va dir amb una veu molt més baixa que abans—. Em va dir que avui ho entendria tot.

Vaig inclinar lleugerament el cos cap endavant. Hi havia alguna cosa que m’atreia d’aquelles imatges, com si una part de mi ja sabés el que hi havia abans de mirar-les bé.

—Puc? —vaig preguntar assenyalant la foto.

Ella va dubtar un segon, però finalment me la va allargar.

En el moment que la vaig tenir entre les mans, vaig sentir una sensació estranya. Com un record que vol sortir, però no pot. Era la mateixa sensació com tenir una paraula a la punta de la llengua, però no acaba de sortir.

—I… qui són? —vaig preguntar.

L’Emma no va saber respondre, sinó que ho va ser la Gemma sense pensar-ho ni un moment i amb una veu segura del que afirmava.

—Sou vosaltres dos.

—Això és impossible! —vaig dir gairebé automàticament.

—No ho és —va respondre la Gemma amb tranquil·litat—. Ot, tu tenies cinc anys. Emma, tu en tenies quatre. Éreu inseparables.

Vaig tornar a mirar la foto i ara sí que hi vaig para a contemplar-la. El nen duia passada la mateixa camiseta blava amb el coet que l’àvia m’havia regalat, i això em va estranyar, però el que em va cridar més l’atenció va ser que el nen que apareixia a la foto tenia gest de mossegar-se lleugerament el llavi inferior quan estava molt content. Un gest que jo encara feia.

—No… no me'n recordo de res —vaig admetre.

—És normal —va dir la Gemma. —Hi ha records que el cervell decideix guardar molt endins. Sobretot quan passa alguna cosa que no sabem gestionar quan som petits—.

La paraula: alguna cosa va quedar flotant a l’aire com una amenaça.

L’Emma em va passar una altra fotografia. I aquesta vegada vaig notar com el cor em feia un salt. A la fotografia hi aparegui una porta que m’era molt familiar, però que en aquell moment no la sabia situar. Era una porta de fusta fosca. Amb un vidre petit a la part superior. I un adhesiu mig desenganxat en forma d’estrella.

Em vaig posar rígid. Perquè ara si, reconec d’on és la porta, el lloc, el moment, el temps que feia…

—Aquesta porta… —vaig començar a dir sense acabar la frase.

—Tu també la reconeixes, oi? —va preguntar l’Emma de cop, mirant-me per primera vegada directament als ulls.

I en aquell moment, per mi se'n va parar el món, el tic-tac del rellotge tornava a ser al meu cap, era intens i molt, però que molt molest. La respiració se’m va accelerar. I el cor em comença a bategar a màxima velocitat.

—Jo… jo he somiat mil vegades amb aquesta porta —vaig admetre amb dificultat—

L’Emma va afegir.

—Jo també.

Ens vam quedar mirant. Ja no amb vergonya. Ja no amb incomoditat. Si no amb aquella estranya sensació de reconèixer algú sense saber exactament per què.

La Gemma no va dir res durant uns segons. Només ens observava, com si estigués esperant exactament amb un moment en concret.

—El dia que vau deixar de veure-us —va dir finalment— va passar alguna cosa davant d’aquesta porta.

En aquell moment el meu estómac es va tancar més del que ja estava

—Què va passar? —va preguntar l’Emma gairebé sense veu.

La Gemma va respirar profundament, ara era a ella a qui no li sortien les paraules.

—Això és el que hauríeu de descobrir junts.

I de cop i volta torno a sentir un altre tic-tac, però aquest, encara més fort, i més present.

I per primera vegada vaig entendre que potser el soroll del rellotge que sentia des de feia tant temps no era ansietat. Potser era un record que feia temps que intentava sortir.



I potser… Només potser… L’Emma n’era la clau que xarrant tranquils, asseguts amb una cafeteria i prenen un cafè, amb una tarda aquell bonic record tornaria a sortir.

La Gemma es va aixecar lentament i va dir:

—Avui no cal anar més enllà. Penseu que ja heu fet el primer pas. Sé que han sigut uns moments durs, però la vostra família considera que els havíeu de viure i ells no sabien com fer-ho.

— Però de quin primer pas parles? —vaig preguntar.

Ella va somriure lleugerament i afirma

—Heu tornat a obrir la porta.—

I no sé el perquè, però en aquell moment vaig tenir la sensació que aquella història tot just acabava de començar.

Però el que no sabia encara… Era si realment volia recordar el que hi havia.

I per primera vegada, em vaig adonar que tenia por de recordar.