Durant uns instants no diu res. No sé per què, però pels seus gestos i la manera de posar-se em fa notar que sent que la butaca on està asseguda no és gens còmoda, però no ho acabo d'entendre del tot. També noto que la carpeta que du a la mà li molesta; no sap si passar-la, si millor a la falda i entrellaçar els braços, o sí deixar-la sobre la petita taula situada entre nosaltres.

—Estàs molt nerviós? —pregunta tallant el silenci incòmode que ja perdurava feia estona.

Jo assenteixo amb el cap lleugerament.

—És normal, ja que és la primera vegada —afegeix.

—La primera vegada! —sense voler, ho he cridat als set vents i jo pensava que m’ho estava qüestionant per dintre.

Aquelles paraules em confirmen el que el meu cap feia estona que pensava: aquesta noia no pot ser la psicòloga. És impossible, si ho fos, sabria que no és la meva primera vegada, i crec que estic lluny que sigui l’última.

Però aleshores deixa anar un sospir breu i em mira.

—Jo també ho estic —diu.

Jo, confós i que no entenia per res el que estava passant, arrufo el front i poso una cara de sorpresa que no m’ho esperava. Em diuen que soc un nen que gesticula molt i que amb la mirada ja saben el que penso, però no pensava que ella ho notaria.

—Perdó, que et sorprèn que jo també n’estigui de nerviosa? —pregunta.

—Home, doncs, pel que has pogut veure, sí, una mica. Pensava que ja en tenies d’experiència i que jo no era el teu primer pacient —afirmo.

Riu fluix mentre va negant amb el cap.

—No. Crec que ens hem confós. No ens hem acabat d’entendre —exclama.

En aquest instant de temps sento com la pressió que duia acumulada al pit marxa lentament, i al mateix instant el cap s’emplena de preguntes: he entrat a l’edifici que no era? Estic a la sala que no tocava? He arribat massa puntual? Potser la meva consulta era demà i no avui?

Però penso dues vegades i és impossible: hi havia hagut una dona que des de la sala d’espera havia cridat el meu nom en veu alta i no li vaig perdre el rastre des de llavors fins a la consulta.

I just en aquell instant, la porta del consultori s’obre lentament.

—Hola, Ot, soc la Gemma —diu una veu des de lluny.

Ens mirem alhora, i els dos dúiem una cara de sorpresa que no entenem res increïble. Ella, espantada, agafa ràpidament la carpeta que jo sense adonar-me’n havia deixat damunt de la taula.

A la porta, amb la mà que encara estava agafada al pom, hi ha una noia, o més ben dit, dona d’uns cinquanta anys o potser més, amb unes ulleres de pasta d’un color groc fluorescent, unes senyores arracades de brillants, que bitllaven amb tot el sol que entrava pels finestrals de la consulta, a més duia una camisa de seda blanca i uns pantalons texans blaus foscos, acompanyats d’una vamba blanca.

Ella sí que duia una bata blanca llarga fins als genolls, amb dues butxaques arrebossades de bolígrafs, llapis i moltes més coses, així com del seu cognom brodat al pit. Vaig suposar que sí, que ella n’era la doctora.

—Mare meva, perdoneu-me tots dos —diu la Gemma fent un pas endavant per començar a mantenir contacte. He tingut una urgència telefònica i les infermeres no m’han acabat d’entendre del tot, i us han fet entrar a la consulta abans d’hora.

No acabo d’entendre la mirada de sorpresa que dúieu. Ot, et presento a l’Emma, que crec que, per ser tan vergonyosos, no us heu presentat.—

—No, no ens havíem presentat encara, ja que quan jo he entrat ell ja era assegut i no hi ha hagut temps ni de dir una frase, ja que llavors tu ja has entrat —afirma ella.

Jo encara penso: “Què fem els dos aquí? Som a la mateixa consulta? I a la mateixa hora? Si jo tinc hora amb la Gemma…”

Vull suposar que ella encara s’ho qüestiona, perquè si no, soc el ruc d’aquesta sala. Sort que ella té menys vergonya que jo i he tingut la dignitat de preguntar què fem els dos aquí.

La Gemma respon:

—Caram, que no ho sabeu? Que no n’esteu assabentats? Els vostres pares veig que no us han explicat res de res. Les vostres famílies són amigues de sempre, del poble, si no vaig mal encaminada; el teu pare, Ot, i la teva mare, Emma, són de la mateixa quina… ah!, no, perdó, es duien un any, però eren veïns del poble i sempre pujaven junts a l’escola. Vosaltres dos no us dèieu conèixer, ja que quan tu, Emma, vas néixer, vau marxar a viure a un altre poble, i just aquest any heu tornat.

Ella segueix parlant i ens va passant el context a poc a poc, però només afegeix que palla a la conversa. Jo torno a tenir un neguit i uns nervis, ja que no entenc per què l’Emma és aquí.

Per això, fart de tot, i tallant-la a la seva explicació, deixo anar amb veu alta i clara:

—Però què caram fem aquí tots dos?

—Terapia grupal o de parella, no sé com dir-ho —deixa anar la Gemma.

I els dos, a l’hora i més sincronitzats que mai, diem:

—Grupal?