Els segons al rellotge no passen, sento el tic-tac del rellotge a la meva ment, l’agulla llarga no avança, sembla que estigués quiet, just és el moment que més inquiet i nerviós estic, em criden, però no ho sento, estic concentrat amb el tic-tac, em tornen a crida i llavors ja marxo del món paral·lel, però no m’aixeco de seguida, necessito uns segons més per pair que em criden, que parlen de mi.



Finalment, tinc la força per passar-me dempeus, sento que el cor em vol sortir del pit, i no el puc controlar de cap manera. A poc a poc i amb el cap cot, em vaig apropant a una figura que penso que és una noia, tenia una veu dolça i melodiosa, duia uns esclops d’un rosa dissimulat amb una muntera de pin posats. Només veient-li els peus vaig deduir que era neta i polida, i que li encetava la música, la dansa i viatjar.

No sé com ho vaig fer, però em disposo a alçar el cap, mira-la durant uns segons i dirigir-li un:

-Hola, bon dia - ho faig amb la veu tremolosa, quasi xiuxiuejant.

-Hola… si et soc del tot sincera, no les tenia totes amb tu de si anaves a venir - respon ella, amb un to de veu segur i desis del que diu.

D’alguna manera, em vaig posar content, per primera vegada, algú estava orgullós de mi i em sabia reconèixer les petites victòries que d’altres les deixen passar.



El recorregut de la sala d’espera fins a la consulta em va passar força de pressa, tot i que eren només quatre passes. Només vaig haver de vigilar de no ensopegar amb aquella immensa planta que ocupava mig passadís.

Ella no és beneita, i penso que amb tota l’experiència que té nota que estic inquiet i intranquil, nerviós, i que si em pregunta alguna cosa, contestaré amb simples monosíl·labs de sí o no.

-Aquesta és la teva consulta, entra, seu al lloc que més còmode et sentis, si ho necessites, hi ha un bany a aquella porta corredissa de color blanc. En uns instants ja arriba. - Em diu.

No soc capaç de respondre-la, només entro, i ella tanca la porta, llavors sol dins d’aquella immensa sala, aixeco la barbeta i veig un consultori perfectament decorat, amb tons neutres, agradable, amb uns finestrals que deixen entrar tota la llum natural i veus la canalla jugant al parc infantil de davant. M’assec ràpidament, a la primera butaca que veig, que en uns primers instants sembla agradable i còmoda, però al cap de poc, acaba sent un infern.

Torno a veure un rellotge penjat a la paret, però el tic-tac sembla que ha perdut importància. La meva presència i aquell silenci incòmode és el que hi romania a la sala.



Estem a ple hivern, però la llum que traspassa pels finestrals em crema les galtes. Decideixo aixecar-me, em trec les mil capes que duia a damunt per poder sobreviure amb aquest fred intens, veig un penja-robes de peu, de fusta clara i em replantejo dues vegades si hi puc posar l’abric i la bufanda, però pels nervis, prefereixo quedar-m’ho al meu costat, i seguidament busco un lloc més amè per seure, ara si, un sofà amb tons marronosos, de pana que només seure-m'hi, ja m’ha xuclat, i sembla que a poc a poc va absorbint els meus nervis.

Des de lluny sento un taconeig que a poc a poc va sent intens. No sé on fixa la mirada, si a la porta principal, per donar un efecte de seguretat, o si tornar a acotar el cap i agafar una postura més còmoda per mi, però que demostra molta inseguretat, no vaig tenir temps a pensa el que fer i de sobte, la porta s’obre.

-Bon dia, tot a punt per començar? - diu amb una veu amb calma però a la vegada segura.

Assegut, m’és difícil de mirar-la, però sí que hi ha una cosa, no sé si és la manera de moure's, les ànsies de veure que passarà, la seguretat que m’ha transmès amb quatre simples paraules o el que, però gairebé sense pensar dic:

-D'acord, comencem



Sento que el món s’ha aturat, que tot el pes que arrossegava i estava acumulat dins d’una motxilla invisible se m’escapa de cop.

Sento que he de tancar els ulls uns instants abans de començar, m’he de mentalitzar i he d’intentar controlar al tremolor de les cames, que em tremolen igual que un motor que no pot parar de funcionar. La noia es mou dins del consultori, i s’asseu just enfront meu, al lloc on inicialment estava posicionat. La miro, faig una repassada simple i ràpida perquè no pensi que soc maleducat, duia una cabellera llisa, negra i recollida amb una cua a més d’un jersei gris de collat, uns pantalons de pinça negres i uns talons que estilitzaven perfectament la seva figura. Però em vaig quedar mirant les seves mans, a més que duia una carpeta blanca plena de papers, també les portava plenes de joies; anells i polseres daurades, duia el punt just perquè sembles sofisticada sense arribar a ser sobrecarregades.