La nau estava sotmesa a la preocupació. Els batecs del cors ressonen a la nau. Totes les mirades estan fixes en el cos immobilitzat de la noia.

-Què fem, que he de fer?-diu el Daniel

-Prova de fer RCP, corre, ràpid -li contesta el Max

El Daniel s’apropa i ho prova de fer. Primer ho fa lent, però després quan no veu solucions augmenta la seva força i velocitat.

-Daniel, li faràs mal!- Crida la Jane- Para! Afluixa!

-Està a punt, està a punt - diu mentre una llàgrima li saltava de l’ull - està a punt de respirar.

El Hans s’apropa al Daniel i l’agafa empentant-lo cap endarrera, lluny de la Giselle.

-Daniel sé que has fet tot el possible per salvar-la, però no s’ha pogut; tot i així no passa res, no som metges.- diu en Hans preocupat pel seu amic.

De sobte el dit de la Giselle comença a moure’s.

-Eh! Ha mogut el dit! Ho he vist!- Crida alegrement l’Ioan.

El Daniel s’apropa i cau de genolls.

-Giselle, Giselle, va, que estàs aquí!

“Tos”

La Giselle pressiona els ulls i arronsa les celles. Poc a poc, va movent-se i posant-se còmode. Mentrestant tots els altres companys estan tremolant de dalt a baix esperant, un una paraula.

-Estic viva? Estic viva?!- diu la Giselle fent un esforç per aixecar-se i parlar.

-Sí, sí, sí, Giselle ho estàs!-assegura el Daniel amb un somriure de banda a banda.

Amb les úniques forces que té la Giselle s'abraona cap al Daniel fent-li una forta abraçada.

-Gràcies, gràcies de veritat.

Un soroll sona de fons.

Estem aterrant pipipipi estem aterrant pipipi

-Per fi hem arribat- diu la Blaire rondinat.

-Sí, però no sé què ens espera aquí. Això no fa bona pinta…

Unes veus en off es comencen a interposar a sobre del diàleg, per tant, no s’acaba de poder escoltar correctament el que passa.

Obro els ulls

Soc a l’hospital, no hi ha ningú, només una màquina fent sorolls aguts continus, se senten passos que provenen del passadís apropant-se ràpidament cap a mi. I la Giselle i la resta? Si fa tot just un moment eren al meu costat! Crec que m’he tornat boig. No recordo per què soc aquí, a l’hospital. Algú ha arribat. M’estan observant, em treuen el llençol, em miren la panxa, van tocant tots els cables menys un, el que està connectat just al meu nas.

-Té aire?-diu una doctora preocupada.

-S'està acabant- li contesta el company.

-Doncs a què esperes? Ves de pressa a buscar una altra bombona d’oxigen, va!

La doctora es col·loca davant l’aparell que fa uns segons no parava de brunzir i comença a prémer botons i a mirar concentradament la pantalla. Comprova la resta de tubs i cables que tinc pel cos, alguns els desconnecta i d’altres els ajusta correctament.

L’auxiliar està a punt d'obrir la porta. Però per poder fer-ho li demana a un dels seus acompanyants que li aguanti la bombona, és a dir, no ve sol. L’acompanyen una dona bastant alta, prima, amb els cabells foscos encara que es pot distingir alguna cana i els ulls més verds que mai havia vist. En canvi, l'home era gran en tots els sentits i tant els ulls com els cabells els té d'un marró ben claret, tot i així tots dos comparteixen una cosa i és que aparenten la mateixa edat. La parella no separa la seva mirada de la meva. Els seus ulls estan vermells i les llàgrimes els hi cauen incessantment per les galtes.

Què m’ha passat? Què faig a l’hospital? Qui són aquests senyors? Per què ploren? Com és que el meu cos està tan prim? El meu cap sembla una autopista de preguntes, de les quals necessito arribar a la seva resposta. Començo a forçar el meu hipocamp i intento recordar què passa. No entenc res, no recordo res. Em sento desubicat, em sento mig apagat. Com a mínim necessito una pista, un senyal. Vaaaa, continua intentant-ho, pensa, pensa. Tanco els ulls, em centro, i unes imatges apareixen reflectides a les meves parpelles:

Soc jo, assegut en una llitera recoberta de paper blanc, en una habitació mig fosca, només entra la llum tènue de la lluna. Una dona pica a la porta i em diu alguna cosa mentre amb la mà fa el gest que l'acompanyes. La segueixo per un passadís il·luminat per petites làmpades a la paret, fins a arribar a un saló bastant menut amb tres cadires de fusta i unes parets blanques. En dues d’elles està asseguda una parella, un en cada seient, em miren amb ulls esperançadors però amb una expressió facial seriosa. Quan la imatge s'apropa en el moment en què m’assec, veig que la seva cara m’és familiar, s’assemblen molt als senyors de la porta, però amb les faccions menys desgastades. Són ells? Per què surten al meu record? Què tenen a veure amb mi? En les imatges sembla que m'estan donant una mala notícia. No entenc res. En aquell instant l’home em dona un document, en agafar-lo puc observar que és un arxiu mèdic. En ell hi ha escrit alguna cosa de la irritació de les mucoses, pel que sembla m’havien diagnosticat això. A l'arxiu també indicava que m’havien de fer un trasllat a un internat per tal de viure en un ambient més net. Aquesta última part estava signada per una tal Rosie, suposo que la senyora de davant. A les imatges jo semblo atabalat i forçament enfadat. Durant un instant obtinc un tros de diàleg:

-Això no és just, aquí tinc una vida, aquí estic bé. Tinc tots els meus amics aquí i us tinc a vosaltres!

-Daniel fill, ho fem pel teu bé - comenta l’home

-Sí, és clar! I un rave! No us ho creieu ni vosaltres.

Després de l'última frase torno a la realitat i m’adono que aquells dos senyors just acaben d'entrar a l'habitació.

-Fill m’escoltes?- em pregunta el senyor.

D’acord, m’ha tornat a dir fill, ja són dues vegades, a les imatges i a la vida real. Ho diu com a forma d'expressar-se? O és perquè realment ho soc?

-Disculpi, encara no el feu parlar, que no està tot connectat.

Van ser els deu minuts més lents de la meva vida, tot era silenciós incòmode. Fins que la doctora va a tornar a parlar

-Ja estaria tot, teniu una estona per parlar amb ell, d'aquí a uns minuts tornarem a fer més revisions.

- La doctora marxa tancant la porta al seu darrere.

-Volem parlar amb tu, t’ho volem aclarir tot. Si us plau, escolta'ns- diu l’home suplicant.

-Ho vam fer per tu, era l’única manera de poder salvar-te. Tens una greu al·lèrgia cap a la contaminació i les prediccions dels metges deien que si el diòxid de carboni sumes un 5%, tu podries sobreviure, per això vam decidir buscar un lloc allunyat d’aquests problemes, on l’aire fos el més net possible, però el problema que teníem era que nosaltres no podríem vindre. Per això et vam enviar en aquell internat - m’explica la dona.

-Vam pensar que seria el millor per a tu i ho vam estar pensant tot els dies que hi vas estar allà. Els professors ens explicaven que havies fet amics i t’havies adaptat molt bé. Però no esperàvem el que anaves a fer poc temps després- continua la història l’home.

-Què… Què va passar?

-Et vas escapar. Vas marxar i vas arribar a la ciutat més propera, on un senyor et va veure caure al terra, al mateix moment que un antic camió passava pel carrer deixant un immens rastre de fum - segueix la dona.

- Però… però… no ho entenc. On és la nau?

Els senyors intercanvien mirades amb una expressió a la cara que donava a entendre que no entenien res, estaven desubicats.

- Quina nau?! - exclamen suaument a la vegada

- No ho sé… Fa tot just uns minuts estava salvant a la Giselle, en una nau, amb adolescent d’arreu del món…

Mentre jo parlava em miraven preocupats, com si volguessin dir-me alguna cosa, però no aconseguissin deixar anar les paraules.

- Daniel…

- I en Hans!? I la Giselle??

- Daniel! Un moment escolta'ns - demana el senyor - Tot han estat imaginacions teves. Aquest és algun dels efectes del coma.

Em quedo immobilitzat, mirant-los, tot i que sense escoltar el que diuen. Pel que sembla tot ha estat part de la meva imaginacions. Però, encara hi havia una cosa que em queda per aclarir.

- Una pregunta, com és que sabeu tot això de mi? Per què m’anomeneu “fill”?

La mirada de la parella es fon en la desesperança.

- Fill… Som els teus pares…

No pot ser. Així que sí que ho eren…

- Pares…

Els meus pares comencen a plorar. M’incorporo a la llitera, els abraço i tots tres ens fonem en una bombolla de compassió.