El compte enrere era a menys de tres minuts.



I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort.



Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l’estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava.



Els motors s’encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors s’activarien quan en faltés un. Els propulsors dispararien l’enorme artefacte cap a l’espai a les zero hores zero minuts de l’enlairament. Tot el que hi hagués a la base de la plataforma de llançament es rostiria en un tancar i obrir d’ulls. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es desprendria per la fricció. I al cap d’uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.



02:30

-Eh, marrec! Va, que faltes tu!

02:29

02:28

02:27

Li venen sentiments intensos. Horror, cap a la màquina. Ràbia, per la persona que ha tingut aquesta idea. Decepció, cap als seus pares, que fins ara tant havia estimat.



02:26

Ell avança poc audaç en direcció a la nau, amb una única escapatòria, no massa efectiva: quedar-se quiet i cremar-se viu.



02:25

02:24

02:23

Arriben tres policies armats i el fan entrar a la nau d’un cop sec a l’esquena. Ara només té una opció: entrar.



02:22

Camina lentament, aprofitant cada instant que li queda aquí, al lloc on ell es vol quedar.



02:21

02:20

Ja és dins.



En entrar les portes es tanquen darrere seu. Ja no té escapatòria. Amb ràbia tanca fermament la seva mà i amb totes les seves forces els hi dona un cop de puny amb l’objectiu d’intentar obrir-les, però l’únic resultat que obté és deixar-se la mà ben vermella. La saqueja amb força per intentar disminuir el mal, cosa que no passa. En aquell moment es gira i troba a sis joves, que aparentment semblaven d’una edat semblant a la seva. Tres nois i tres noies. Tots ells miraven una única direcció, el terra.



02:02

02:01

02:00

La nau comença la preparació per enlairar-se i se sent el soroll d’un megàfon.



-Bon dia i bon enlairament, nois -comenta el que sembla una veu d’home-. Segurament no sabreu què feu aquí, però no us preocupeu ara us ho explicaré. El més probable és que ara tots vosaltres odieu els vostres pares, per haver-vos ficat en aquesta màquina, però no ho hauríeu de fer. Ho han fet per una bona raó, perquè vosaltres trobeu un món habitable, ja que a partir de les nostres investigacions hem trobat que en uns anys serà impossible viure, incloent-hi respirar. Tanmateix, teniu sort, no sou els únics que esteu tancats en aquestes naus. Hi ha sis naus més, una de cada continent amb set joves en cada una d’elles. Ells s'acaben d’enlairar com vosaltres en una aventura, amb la missió de poder arribar a un altre planeta on pugueu viure en les millors condicions possibles. Vosaltres ho tindreu fàcil, per simple fet que l’únic que heu de fer serà menjar, passar l’estona i dormir; en canvi, nosaltres us haurem de dirigir cap a la vostra nova vida. Finalment, us he de dir que en el cas que hi hagi algun problema sempre podreu prémer aquest botó i parlar amb nosaltres; no obstant, això només en cas d’emergència. Dons fins… Ai no! Que me n'oblidava! Podreu comunicar-vos amb les altres naus, perquè no us avorriu, ja! Ja! Ja! Doncs ara sí, fins aviat!

-Imbècil! És mentida- diu el Daniel- tot és mentida! Als nostres pares el deuen haver pagat per poder experimentar amb nosaltres, és això el que és aquesta nau, un experiment! I què creieu que som nosaltres? Només una eina, una peça més d’aquest puzle. Amb la finalitat que ells es puguin assegurar de si es pot viure fora de la terra-.



-Eh, nen, que no li donis tantes voltes, que no cal. De totes maneres no podrem sortir d’aquí, així que…-diu un noi de cabells rossos, que semblava descontent.



En Daniel fa un parell de passes endavant i s'asseu al costat del sofà, a terra i amb l’esquena tocant la paret. Ell no entenia per què aquell noi li havia tallat el fil, això li causava ràbia, però a la vegada confusió. En aquests instants ell se sentia humiliat amb totes les seves forces i intentava controlar la ira per no destrossar tot el que trobes al seu davant. Però prefereix no crear problemes, ja que pel que sembla li espera un gran espai de temps aquí.



-Eh! De veritat ningú dirà res? Estarem ficats aquí durant anys i ningú de vosaltres s’atrevirà a obrir la boca? - diu ell malhumorat.



Tots el miren, però només el noi amb bràquets contesta.



- Estic reflexionant, ara que soc a dins d’aquest tros de ferro, què li passarà al meu futur? Així que no, no em ve de gust parlar amb una persona que només sap enfadar-se-

Just davant d’ell una noia amb cabells llargs i negres el fulminava amb la mirada; entre ells s'assemblaven molt, però ella devia ser uns anys més gran.



-Ets un repel·lent Max, no sé com t'aguanto a casa -la noia es gira, mira el Daniel i continua- Em dic Jane i aquest és l’inútil del meu germà Max.



La Jane el mira i li somriu.



-Encantat, jo soc el Daniel.



Un noi de cabells rossos amb un parell d’anys més que la resta, intervé.



-Jo em dic Hans.



Al seu costat una noia amb ulleres i cabells vermells s’aixeca i va cap al botó d’emergències.



-Eh, tu, nena! Què fas?- diu una noia de cabells curts amb un pricing a la cella.



-Què t’importa?- la noia es gira i la mira amb mala cara- Tinc gana.



De mala gana prem el botó i s’apropa a l'intercomunicador.

-Eh!- continua prement el botó amb cops molt forts- que tinc gana, doneu-me menjar, ja que estic tancada aquí com si fos un porc, podríeu fer alguna cosa per mantenir-me viva.



El Hans s’aixeca i amb una mà tapa el botó, perquè ella no el pugui pressionar més.



-Nena, que hi ha menjar a la nevera, pensava que les ulleres feien veure una mica millor.



-Tinc nom em dic Blaire, eh!? Ja m’ho podries haver dit abans que truqués.



El Hans arrufa les celles, va cap a la nevera i la Blaire li segueix els passos. En el moment que ell obre la nevera se sent un soroll de trucada.



-Ui! He estat jo?- diu amb preocupació.



El nen que estava en el lloc on procedia el soroll és va aixecar ràpidament i se'n va anar a l’altre costat de la nau.



-Ei tu! Què ha passat?- el Daniel li pregunta al noi.



-N-n-no sé, estava assegut i sense voler he premut un botó-diu el noi posant-se vermell.



El Daniel s’apropa al lloc on procedia la música i s’adona de que hi ha sis botons i no saben quin ha premut.



-Hola? Algú ha trucat?- pregunta una noia de l’altre cantó de l’intercomunicador.



El Daniel s’espanta i fa una passa enrere. En canvi, la noia del pírcing que més endavant descobreix que es diu Juliette, s'apropa.



-Eh, nois! Ens estem comunicant amb una altra nau- avisa la Juliette.



La Blaire s’apropa corrents cap a l’intercomunicador.



-Som d’Europa i estem atrapats en aquesta nau! Vull sortir!- crida fortament.



-Ets babau o t’ho fas? Són els nois de les altres naus- diu el Max.



La Blaire es posa vermella com un tomàquet i s’asseu al sofà que té més a prop.



-Doncs com ha dit la Blaire, som Europeus. Vosaltres d’on sou? Pel vostre accent sembla que veniu d’Oceania, és cert?- estableix conversa en Max- Com ho hagi encertat soc un geni!



-Aleshores, sembla que ho ets- contesta la noia- Ho podeu corroborar amb el meu nom, em dic…



-Nois! Nois! Noiiis!- exclama el nen vergonyós- Mireu! Podeu fer-me cas?!- crida posant-se vermell- Podeu fer el favor de dirigir la vostra mirada cap a la finestra!? Sembla que un meteorit s’està dirigint cap a nosaltres a una velocitat extremadament alta.



El Daniel acompanyat de la resta de companys s’apropa a la finestra. Els seus ulls no poden creure el que està veient, no era un meteorit, sinó que era una altra nau. la por i la desesperació que va sentir va causar que se li ennuvolés la vista i en un tancar i obrir d'ulls el panorama de la nau va canviar.



La Blaire tocava fortament el botó d’emergències.



-Que no vull morir! Feu alguna cosa! Soc molt jove, si us plau- diu cridant i plorant.



En Hans, la Juliette i en Max, premien tots els botons de comunicació i la Jane plorava desconsoladament mentre que ajudava el noi tímid a relaxar-se.



De sobte un fort soroll, un fort moviment, va fer que tot es tornés fosc.