Tot és fosc, no es veu res. El Daniel pensa que ha mort, però té consciència i això el fa dubtar. La seva veu, per un moment, semblava exiliada. El seu cos transformat en arrels. La seva ment en mig d’un huracà, on només es distingia un desig: que aquest experiment sortís bé.



Brrrr… pipipipi

A l’instant la foscor se’n va i la llum torna. "soc viu" pensa ell deixant escapar l’aire que feia una estona que mantenia. Enfoca la vista i pot veure que els seus companys segueixen allà. Tots ells es miren, però ningú diu res, el silenci governa la sala.



-Bon dia, nois! Bé, aquí és de dia, allà no crec, JA, JA, JA, JA! Sé que esteu morts de pànic, però no cal que patiu, tot ha estat part del plantejament. Volíem ajuntar les naus per aconseguir una alineació perfecta. Espero que el viatge continuï així i sense més ensurts.



-No sé d’on deu haver tret totes aquestes merdes el senyor. Que ni platejar-se-les sap!- Exclama la Blaire amb llàgrimes regalimant-li per les galtes- Com expliques l’apagada, eh?!

I el fort moviment?! Segur que no era la vostra intenció, no ho esperàveu, però ens ho intenteu amagar. No voleu quedar com uns fracassats.



En Hans s’aixeca amb tota la tranquil·litat i es dirigeix cap a l’intercomunicador. Prem un botó i diu decididament:



-Vull parlar amb els meus pares.



-Oh, nois això no està permès, la normativa és la normativa.



-Quins caps de suro! Se us cauen les calces! No voleu que la gent de fora s’adoni de tota la veritat! No cal que patiu, total algun dia ho faran, es destaparà tota aquesta mentida.



-Ja ho crec que no! Si no teniu cap opció de comunicar-vos amb la població de la terra, com preteneu fer-ho?- en acabar la frase l’intercomunicador s’apaga i tota la nau és sotmesa a un profund, silenci, fins que la Jane: esclata en un mar de llàgrimes.



-No tornarem. I la nostra família, Max?



-Probablement, no. Però ens en sortirem. En tot cas, voleu deprimir-vos aquí? En comptes de gaudir, els que poden ser els nostres últims dies?



-Jo no, la veritat - comenta en Hans donant-li suport.



-Ni jo, parlem i oblidem- proposa la Juliette.



El Max estira el braç i prem el botó que té més a prop. Un segon més tard comença a brunzir i algú contesta.



-Hola, què voleu?- era una veu ronca, amb un to aspre i sec.



-Res, passar l’estona- contesta la Jane amb veu innocent.



-Doncs parleu amb els d’Àfrica, que han estat tot el matí trucant-nos i m’estan inflant les…



-Tio, ja està, no? Portes amargat des que vas entrar a la nau- l’interromp la veu d’una noia amb un accent Amèrica exageradament pronunciat.



-Això em recorda algú…- contesta la Jane amb un toc de sorna a la seva veu, a la vegada que mirava al Daniel.



-Ja! Ja! Et creus graciosa, no?- contesta ell amb to de burla- Tornant al fil, sou americans?



-Wei, com ho saps? Se'ns nota, no?- s'inclou un altre noi.



Aquest últim aconseguix treure-li una rialleta a la Jane.



Tot seguit, tothom es queda callat. Ningú sap què dir. Tots estan cansats, ja que no saben quantes hores porten desperts.



-Escolta, només sou tres a la nau?-pregunta en Hans.



-És clar que no! Els altres estan dormint, aquests dos se’n van ara i jo m’he de quedar vigilant- diu la noia.



-Ahh, bona idea. Daniel, avui vigiles- decideix la Blaire.



El Daniel mira el Hans demanant-li ajuda amb els ulls, però ell està d'acord amb la Blaire.



-T’ha tocat- contesta en Hans picant-li l’ullet.



-Em piro a dormir, que no aguanto més- diu la Juliette.



-O sigui que et toca vigilar, oi?- diu l’americana.



-Es veu que sí, m’han deixat sol.



-Tranquil, hi soc jo, JA,JA,JA!- esclata a riure- I quin és el teu nom? L'hauré de saber en algun moment, no?



-Daniel- contesta ell- Ah! I d’Europa, exactament de Barcelona, Espanya.



-Què dius! Sempre he somiat en anar allà, és taaaan bonic… Jo em dic Giselle, encantada.



-I ets… de Sud-amèrica?



-No, Ja! Ja! Ja! Ja! Soc de Canadà.



"Sí que n’és dolç el seu riure" pensa.



-Ah! Perdonem.



-No passa res, bé… per matar el temps podem fer un joc, hem de dir dues frases cadascú i l’altre ha d’encertar quina és la falsa i quina és la certa.





-Deixa’m que pensi… Ja les tinc! Començo jo!- contesta emocionat- D’acord… la primera és “tinc uns pares que m’estimen, i per això m’han enviat a aquesta nau” i la segona és “A l’escola m’estaven fent les proves d’intel·ligència, per saber si soc superdotat”.



-Penso… que totes dues són veritat.



-Com? És clar que no, la primera és mentida- diu començant-se a enfadar.



-Vaig pensar el mateix quan vaig arribar aquí, “els hi deuen haver pagat als meus pares, per això s’han desfet de mi”, però vaig estar rumiant-ho i em vaig adonar que no. Ma mare m’estimava molt, mai ho faria per diners, n’estic segura. Es probable que els teus també.



-Els meus pares m’estimaven, per això em vaig enfadar molt quan em van fer això, pot ser que tinguis raó, però alguna cosa em tira enrere aquesta idea, no ho sé…, millor no li donem voltes deixem-ho estar.



-Doncs… canviem…- un fort soroll inunda l’espai i l’interromp.



Piiiiiii! Piiiiii! Benzina baixa! Piiii! La nau està a punt d’exhaurir el combustible.



Totes les llums canviem de color. El vermell pampallugant porta a la nau una sensació d’aigua al coll.



-Merda! Merda!



-Daniel! Que la meva nau tampoc para de pitar.



El Daniel s’aixeca amb poca traça i surt corrents en direcció cap a la caixeta dels ploms, però res, no es poden abaixar. Es gira per veure els seus companys, tots continuen roncant, la Blaire rondina mentre somia, i de sobte es fixa que hi ha d’un d’ells que s’ha despertat. En Ioan, el noi tímid, mirava paralitzat el sostre.



El nou amic de la Giselle continuava buscant alguna cosa on pogués trobar una explicació o unes instruccions sobre el que havia de fer. Malgrat això no localitza res.



-Giselle! No trobo res! Què faig?



-Daniel mira al bagul que està al costat de la finestra, una vegada obert el soroll pararà i mirant a dins trobaràs un llibret d’instruccions.



Ell va de bòlit cap a la gran caixa i es posa a remenar tot el que hi ha dins, fins a trobar el que anava cercant. Agafa el llibret i comença a llegir les instruccions “agafa la recàrrega” “estira la palanca i introdueix la nova bateria”... Tot li semblava una mica arriscat, però si volia sobreviure era la seva única alternativa.



-D’acord, surts amb mi?-pregunta, mentre es posa el vestit.



-Sí! Vaig!



El temps passa i la benzina s’esgota



-Estàs llesta?



-Sí



-Bé. Tres. Dos. Un… i ja!



Tots dos obren la porta i surten en cerca del dipòsit. El Daniel el troba pocs minuts després, estira la palanca i introdueix la benzina, tal com marcaven les instruccions.



En girar-se per tornar a la nau, veu algú flotant al mig de l'espai. Els ulls se li posen com taronges en adonar-se que el tub d’oxigen de la persona se li ha desconectat i que la benzina està flotant lluny. S’apropa el més ràpid possible i l’agafa, en girar-lo s’adona que és la Giselle. Té tota la cara lila, s’estava ofegant, havia de connectar-li el tub immediatament, però no podia fer-ho sol. Si no ho feia ràpidament ella no aguantaria gaire temps. Desesperadament, truca a la nau amb l’aparell que el vestit porta incorporat. Ho intenta moltes vegades, tot i que fins a la quarta ningú contesta. Resulta que era l’Ioan, és clar, l’únic que estava despert.



-Ioan necessito ajuda, si us plau! Posa’t el vestit i surt amb mi! Ja!



-Daniel, no puc…, em fa por.



-Prefereixes quedar-te allà com un cagat, mentre una noia mor?!



-Ai, d’acord..., vaig



Quan l’Ioan arriba on és el Daniel comencen a tibar vigorosament del tub.



-Daniel..., allò d’allà baix e-és un p-planeta?



-Pots fer el favor de fer força! Connecta el tub, QUE S’ESTÀ OFEGANT!



Els dos joves ho intenten més fort. Uns centímetres i ja ho aconseguirien. Un últim esforç.