La barbeta de l’Alba s’alça tímidament, tot i que els seus ulls continuen clavats a terra, incapaços d’afrontar la realitat. La llum blanca que penja del sostre vacil·la, i s’apaga tènuement, com si no goses desafiar la Camille.









-Surt.- la veu ferme de la Camille trenca el sorollós silenci un altre cop.









-Perdoni? Qui s’ha cregut vostè? No té cap dret a parlar-me així, no…









-No t’he dit que surtis? Marxa ara mateix.- el policia, incrèdul de l'estranya situació, abandona la sala, i agafa el pom amb les mans tremoloses.









-Què vols, Camille?! Ja està, ja em tens. No és el que sempre has volgut? El que portes intentant els darrers anys? Acaba d’una vegada amb això. Mata’m.









-Ai, Alba… Estimada germana. Que fàcil és per a tu dir això, no? “Mata’m, mata’m”, pel que veig, continues amb el teu egoisme de sempre. Ja sé el que penses; tant de bo no haver sobreviscut a l'accident a la carretera de les aigües. Potser hauria estat millor, que et cremessis en aquell cotxe amb l’herència del pare a dins.









Els ulls de l’Alba per fi s'alcen, contemplant el que pot ser el seu últim moment. La Camille encara apunta amb la pistola, i el seu dit no se separa del gatell. De sobte, l’Alba nota com unes manilles afilades tallen en línies fines la seva pell, mentre cau sang i taca la cadira que la sosté. És la primera vegada que s'adona de què les duu.









-Dona gràcies que no et cremes aquella nit. Ni a tu, ni a en Julián. Onze anys més tard i continues burlant la mor del pare. Tot això per què? Per una herència? Per una fortuna? Per escapar de la vida tan miserable en la que vivies? Deixa’m dir-te, germana, que mai et alliberaràs d'aquesta misèria. Vaig ser jo qui va enganyar a en Julián perquè anés per aquell camí. Vaig ser jo qui va causar l’accident i qui va avisar la policia.









L’Alba no respon. Té el cos xop, de suor i de sang. No sent les seves mans ni les cames. Ha acceptat el seu final. És conscient de la seva traïció, i que mai podrà reparar el mal causat.









-T’odio. T’odio com mai he odiat a ningú. Ni tan sols la mort servirà perquè paguis tot el mal que has causat i la dissort que has portat a la nostra família. Casar-te amb un assassí, un psicòpata… L’home amb qui dorms cada nit va matar el nostre pare, i tu, com una serva, l’obeeixes.









La Camille guarda la pistola a la butxaca. Respira profundament i mira el seu voltant. La sala està submergida en una foscor inquietant, i les agulles del rellotge jeuen immòbils. Les gotes de sang enverinades cauen de les mans derrotades de l’Alba, i són elles les que ara marquen el tempo.









-Alba, fa exactament onze anys que vas perdre la teva ànima. La vas vendre, la vas abandonar com si el teu cos fos capaç de suportar aquest món gris i cruel. Vas fugir de tu mateixa, de la teva identitat i la teva humanitat. Ets un dimoni. Estàs buida. Sé que penses que et mataré, i que podràs marxar en pau, juntament amb els teus pecats. No moriràs, d’això m’asseguraré. La teva ànima està morta, però el teu patiment no. L’amagues, el dolor. Ha arribat l’hora, germana. Tornaràs a sentir tota la culpa i remordiment que portes enterrat al teu cor, i potser, algun dia, tornaràs.









-Camille, que t’has begut l’enteniment? Estàs boja! Boja! L’única psicòpata aquí ets tu.









La Camille treu un mocador transparent de la seva gavardina, i s’acosta a l’Alba. Àgilment, enreda la seva testa, i el mocador es tenyeix de negre. El so de les manilles resona per les potes de la cadira, i les cames de l’Alba es mouen, inútilment. La seva respiració s’accelera, i just quan està a punt d’ofegar-se, la Camille destapa la seva boca.









-Què fas? Mata’m d’una vegada Camille! Ets dement!









-Benvinguda, Alba.









-Benvinguda a on Camille?!









El rostre de l’Alba torna a ser negre, com si es tractés d’un reflex de la seva ànima. Els batecs del seu cor s’acceleren fins que el seu cos es destensa i el seu esperit i s’adorm eternament. O això sembla.









-On soc?! Què ha passat?!









L’Alba desperta atrapada, amb el seu cos estirat. No pot moure-hi cap part. S’engoixa. Crida. Tanca els ulls, i quan els obre, veu una llum.









-Benvinguda, Alba. No has trigat gaire a despertar-te.









-Benvinguda? On soc?!









-Benvinguda a l’infern, germana.









La visió de l’Alba, tenebrosa, es projecta a l’abisme. Recorda el seu passat, la seva vida humana. Els seus crims penetren la seva ànima i nota com el seu cor es trenca paulatinament. Torna a tancar els ulls, aquesta vegada sense esperança a tornar-los a obrir. S’abraça a ella mateixa i jeu tancada en la seva tomba, acompanyada dels seus pecats, i l’ànima perduda que mai va arribar a estimar.