Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui. Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por. Ja està. Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



Una llum blanca la cega fugaçment abans de revelar la sala en qüestió. Mirades desconegudes es claven a les seves espatlles. Durant un instant se sent observada; fa unes profundes respiracions i en obrir els ulls torna a ser un element més d’aquella peculiar habitació. Encara no sap amb certesa perquè està allà. Millers de pensaments atabalen cada racó del seu cervell, i entre incertesa i interrogants treu un llibre de butxaca amb la falsa esperança que el pas del temps no sigui tan infernal com ho és de moment.

A mà dreta, just al costat de recepció, un grup de policies murmuren amb cautela sostenint a les mans uns papers confidencials. Un silenci solemne regna en els passadissos d’aquella comissaria, fins que uns crits plens de ràbia i frustració interrompen l’escenari aparentment tranquil. No hi ha cap dubte, els crits són d’en Julián. Només una ànima tan trencada, tan fosca, amb tants pecats inconfessables xiscla d’una manera tant aguditzant. S'adona que no ha llegit ni una sola pàgina del llibre, només ha arrugat les pàgines i les ha deixat xopes de la suor de les seves mans.







-Alba Casals, vingui a recepció, si us plau.- crida una veu a la distància.



Amb les cames tremoloses, s’aixeca i dona dos passes, vacil·lant. Torna a inspirar fortament i tanca els ulls el més fort que pot, només per comprovar que realment està passant allò i que no es tracta d’un simple malson. La llum blanca torna a invadir la seva visió, ara més ennuvolada que mai, i quasi sense ser-hi conscient, es troba en una sala d’interrogatori, i l’única cosa que no la deixa veure amb claredat són els fugaços pensaments que seguien assetjant el seu cap.



Una petita ampolla d’aigua, sense tap i arrugada, jeu a la cantonada de la taula mullant una cadira buida. Cada segon interromp l’imponent silenci per unes agulles d’un rellotge enganxat a la paret, que amb unes llums tènues penjades al sostre ofereixen un aspecte fosc i intimidant a la sala. Aquestes, intermitents, juntament amb la rígida cadira que la sosté i el vell rellotge, són les úniques característiques que destaquen en el seu voltant. La seva respiració entretallada s’accelera cada cop més, fins que un home esvelt i d’aspecte seriós entra decididament a la sala. És aleshores quan torna la sensació de tenir una mirada penetrant en el seu ser, i uns ulls foscos analitzen sense pietat cada racó del seu cos i la seva ment. No es pot amagar, no hi ha escapatòria. Com pot pretendre que és totalment innocent? Com pot delatar a en Julián? L’ansietat l’erosiona i les inseguretats la turmenten més que mai.



-Alba Casals! Vol fer el favor de mirar-me? Respongui a la meva pregunta i posem fi a això el més ràpid possible.



-Qui… Qui és vostè?- pregunta.



-Ja li he dit, soc l’inspector Josep Pujol, i fa deu minuts que intento que em respongui una sola pregunta.



Finalment té la seva atenció.



-Sí, és clar, digui…- les paraules surten de la seva boca com ganivets afilats.



-Coneix o no al senyor Julián Valmont?- la paciència de l'inspector s'esgota a poc a poc.



-Sí, el conec.- respon vagament.



-I digui, senyora Casals, estava vostè amb Julián Valmont el passat dimecres a tres quarts de cinc del matí a la carretera de les aigües?



-No. Evidentment no! Què insinua, inspector? Vostè no sap res de la meva vida, res!



-Respongui’m a aquesta pregunta, Alba. Em podria dir la matrícula i el model del seu cotxe?



-Tinc un Fiat 500 negre amb la matrícula “2424 FDF”.- gotes de suor freda mullen el seu rostre nerviós.



-Com explica, doncs, que la matrícula “2424 FDF” hagi sigut trobada entre uns matolls i el vehicle en qüestió s’hagi trobat cremat a no més de dos quilòmetres d'aquesta?



El cor li batega tan fort que creu que en qualsevol moment sortirà del seu pit. Les seves mans inquietes arrenquen les pells que abracen les ungles, i la seva cama dreta, marcant un compàs presto, tremola sense cessar.



“Qué ingènua!” es lamenta interiorment l’Alba. És clar que era una trampa. Ningú confiava en la seva innocència, ningú creuria mai que ella era la víctima de tot allò. La seva carència d’astúcia l’havia portada al seu tràgic i inevitable final.

Més gotes de suor xopen el seu front i molesten la seva consciència intranquil·la. L’agulla del rellotge indica dos quarts de deu, i en qüestió de dues hores tot pot canviar radicalment. Un llum falla i la sala es torna encara més fosca. L’ampolla d’aigua segueix exactament igual, tot i que les gotes mullen ara un terra gèlid i gris. De sobte, la seva cama deixa de tremolar. Les seves mans reposen en la seva falda, i el batec del seu cor s’estabilitza momentàniament. El pom de la porta s’obre lentament, com si la persona darrere d’aquesta no volgués fer pas cap soroll. I és en aquest moment quan una silueta amb un rostre cobert apareix, i un silenci emmudidor regna de nou en l’alcova, on només les agulles del rellotge gosen sonar en la presència d’aquest imponent intrús.