Gotes d’aigua cauen suaument sobre el seu cap. El seu cabell llis s’allisa encara més i el maquillatge descendeix junt les gotes d’aigua per la seva cara mullada. Al final del carrer distingeix la comissaria on l’Alba i el Julián es troben retinguts. Sap que ha d’entrar, tot i que és perillós. Li faran preguntes, moltes. Haurà d’estar tancada a una sala responguen preguntes fins que ja no sigui propietària dels seus propis pensaments. Abans d’entrar, s’observa en el reflex d’un vidre i es pentina com pot.

Quan ja és a dins la comissaria, ignora totalment el seu voltant. No li importen les mirades vigilants, ni el fet que està deixant un rastre d’aigua segons camina per la sala. L'única cosa que aconsegueix alarmar-la són els xiscles que surten des del final del passadís.

De sobte, un policia esvelt li fa un gest perquè s’aturi, i així ho fa. Els seus pulmons es mouen descontroladament mentre que sense adonar-se'n la mà dreta s’amaga dins l’abric per sostenir fermament la seva pistola. Una sensació d’intranquil·litat tensa tot el seu cos, des de les espatlles fins al final de l’esquena. Una porta s’obre, i el rostre esgotat d’en Julián capta totalment la seva atenció. No ho pot creure. Aquell… aquell era l’home que havia matat el seu pare onze anys enrere. I és just en el moment quan les seves mirades es creuen i intensifiquen el terror de la Camille que els xiscles d’en Julián tornen a vibrar per tot el passadís. Un grup de policies reté i envolta el Julián, i tot just abans de marxar escoltat llança una mirada amenaçadora a la Camille. El xiscle cesa, encara que assetja cruelment les memòries de la Camille. Feia onze anys que no sentia aquells crits plens d'ira i buits d’humanitat.

Sap que l’Alba l’espera a una sala, i que és a temps de salvar-la. Salvar-la? Salvar-la de què? Ella mateixa s’havia buscat la ruïna. En el fons la continua estimant, o almenys enyora aquella Alba innocent abans que vengués la seva ànima al diable. Qui ho diria, que l’Alba, la seva pròpia germana, gosaria trair-la d’una manera tan cruel. El seu cos s’atura, i sobre pensa més que mai. Una respiració accelerada li provoca una sensació infernal. El cor li batega tan fort que escolta com s’accelera ràpidament. Milers de pensaments l’atabalen i alhora l’impedeixen pensar amb claredat. Es mareja. Cau. Sent com perd el control del seu cos i la seva ment. Just quan està a punt d’impactar contra el terra nota com unes mans l’agafen i la col·loquen gentilment en un llit. El següent que recorda és despertar-se amb un rostre observant-la detingudament.

-Camille, no t’espantis. Soc el doctor Andreu, i fa dues hores que estàsinconscient. T’hem fet unes anàlisis i no tens cap cop ni contusió. Podria fer-te unes preguntes?

-Ah… Gràcies, doctor, Andreu?

-Veig que no tens pèrdua de memòria. Tens alguna possible explicació de per què has perdut el coneixement.

-Mira, no tinc temps. No és la primera vegada que em passa això. Només ha sigut un atac d’ansietat. A més, feia hores que no menjava, així que ja tens l’explicació que desitges. Apropa’m el meu mòbil, si us plau. Haig de fer una trucada urgent.

En qüestió de tres quarts d’hora ja es trobava al carrer agafant un taxi de camí a la comissaria. Feia mesos que no patia un atac tan fort com aquell. Nerviosa, comprova si les seves pastilles segueixen al seu abric, i no dubte en empassar-se’n dues.

Quan arriba a la comissaria, empenta amb les dues mans la porta principal. Trepitja decisivament i amb passes fermes arriba fins a la porta de la sala on es troba l’Alba. Amb summa cautela obre el pom de la porta, i l’Alba, fatigada i asseguda en una cadira metàl·lica, és la primera imatge que veu.

Es controla. Respira profundament. I mira, observa, clava despiadadament els seus ulls en la rata traïdora. Els seus ulls marrons mel es tenyeixen de menyspreu i odi, i la presència de la Camille, aquesta vegada imponent i desafiant, domina poderosament sobre la sala. Una rialla inquietant interrompt l’incòmode silenci. Ni l’Alba ni el policia entenen la peculiar reacció de la Camille. Quan deixa de riure, es posa la mà dins l’abric, i treula seva pistola. Mira un altre cop els ulls de l’Alba, i sostenint l’arma i desant el seu dit en el gatell murmura:



-Benvinguda, Alba.