L’oficial em va portar a la mateixa sala on hi havia testificat l’altra vegada. Estava molt nerviosa. Sense voler, vaig trencar-me un poquet els llavis de tant mossegar-los.
-Vivian Mateu?- La veu de l’oficial em va treure dels meus pensaments.
-Sí, jo.
-Preparada per a parlar?
-Més que mai. -Vaig dir amb molta seguretat.
- Aquesta conversació es confidencial, però per normativa, ha d’estar gravada.
-Clar, no hi ha problema.
-Doncs, quan vulgues pots començar.
Mentre jo parlava, ma mare m’agafava de la mà com una indicació de que tot anava a estar bé.
-Tot va començar el dissabte 20 març.
Jo estava molt il·lusionada eixe dia. M’havia comprat un vestit preciós, el dia anterior i després de molt de temps, anava a anar a una festa. A més, anava a estar amb el xic que m’agradava, tot un conte de hades, però , no tots els contes son perfectes. Aquest no.
Vaig arribar a casa de Laura. La nit va transcórrer bé. Vaig ballar, cantar, riure... Fins que va arribar el moment.
Marcel, (que es el xic amb el que hi havia estat parlant) em va demanar pujar a l’habitació de dalt. Jo, ingènua, vaig accedir. No vaig notar que estava begut.
Vam arribar a l’habitació. Marcel em va llençar al llit. Després va posar-se amunt de mi. Recordo com vaig intentar resistir-me, després vaig perdre la consciència. - Vaig dir entre llàgrimes. - Quan vaig despertar, no hi recordava res.
L’oficial va fer algunes anotacions a la seua llibreta, i després vam redactar la denúncia.
Quan vaig acabar ja em sentia més lleugera. M'acabava de traure un pes de sobre, un pes gegant. En realitat no. No ho havia fet, perquè eixe pes anava a estar amb mi tota la meua vida, no importava què fes o quant intentara mentalitzar-me de què ‘no va ser tan dolent’.
No hi havia manera humana, era impossible, aquest anava a estar amb mi, com un tatuatge.
Parlar això va ser com parlar amb mi mateixa per a recordar exactament que va passar, però hi havia una petita diferència, no, no estava parlant amb mi, estava parlant amb un policia que acabava de conèixer i els meus pares davant, i com si fora poc, la conversa s’havia gravat.
Finalment, vam eixir de la comissaria. Em sentia més lleugera però igual de bruta, fins que vaig trobar-me a l’última persona que imaginava tornar a trobar-me a la meua vida... I molt menys a comissaria. Marcel. El mateix que em va treure la meua pau mental i em va generar un trauma.
Què feia eixe fill de puta ací? I perquè portava la cara com si acabés d’eixir d’una batalla de goril·les ? L’últim que m’importava era si l’havien glopejat fort o no, però tant de bó que sí. Per mi i per totes les dones que hagin passat el mateix amb ell i amb tots els homes abusadors del món.
No sé com, però vaig suportar les ganes de dir-li als meus pares que eixe d'ací era el responsable de tots els meus traumes. Segurament hauria rebut altra palissa per part del meu pare.
Vaig passar pel seu costat i vaig boreu-lo parlar amb un policia. Semblava preocupat. Què vas a denunciar imbecil? Què t’han trencant la cara de violador que portes?
Vaig tornar a casa amb els meus pares, tot va continuar amb normalitat, però no com si les donara el mateix, el contrari. Volien donar-me espai i van demostrar-me que si ho necessitava estaven ací, per a mi.
Setmanes després va arribar un correu on deia que s’havia convocat un judici amb Marcel.
Lo rar era que deia que el denunciat s’havia entregat voluntàriament el dia que nosaltres vam denunciar. Te sentit.
Nota de les autores:
Aquest relat es ficció, però volem recordar que astò continua passant a la vida real. Amb aquesta petita història volem conscienciar del mal que hi ha al món, del que pateixen totes les dones, que no es necessari una agressió física per a ser una víctima. Totes les dones hem rebut comentaris pel carrer fora de lloc o mirades que portaven alguna cosa més darrere. Astó es per tots els silencis, per totes les víctimes d'abusos o violència de gènere al llarg de l'historia fins a l’actualitat.
