Després de demanar als meus paresparlar seriosament ens vam asseure al sofà.
Jo estava terriblement nerviosa perquè no pensava dir-los res, almenys per ara. Però sí vull denunciar , no puc esperar més.
Els tres estàvem seriosos, segurament, estaven pensant milions de coses pels seus caps i l'últim que imaginaven era el que anava adira continuació. Però, ja no hi havia eixida.
-Parla cel, què ha passat?-Ma mare sempre tan dolça i encantadora.
Mon pare seguia seriós, mirant-me amb intriga i altres emocions que venint d’ell,mai podré desxifrar.
-Aquest matí no he anat a ferningun projecte. He anat a comissaria. Tinc una cosa que denunciar, i necessite la vostra ajuda.
L’expressió dels dos va canviar , especialment la de la meua mare, a qui l’havia dit que anava a fer un projecte amb Mar.
-Què feies a la comissaria Vivi? - Va dir ma mare.
Mon pare no havia dit res, es va limitar a observar i a jutjar en silenci, sempre ha sigut un gran observador.
-Sent moltíssim haver-vos mentit, no tornarà a passar.Solament volia veure si era capaç de fer-lo jo sola, tot i pel que veig encara us necessite, almenys per a astó.
-Què ha passat Vivi?- Va dir mon pare, molt tranquil i amb la veu bastant comprensiva.
En aquest moment van començar els dubtes. Jo ja no sabia si contar-ho tot, si tornar a mentir o simplement demanar que m’ajuden a denunciar i ja després dir-los per què era. No, l’última opció estava descartada. Si jo fora mare o pare, voldria saber que li ha passat a la meua filla, i més si m’acaba de dir que te alguna cosa tan greu, que hi ha que denunciar. Però,astò no treia tots els nervis que m’estaven provocant aquest moment tan incòmode.
-Vos acordeu de la festa de la Laura?
-Sí, la festa que ens vas dir que anava a ser en la seva casa i que anaves a ser completament responsable perquè confiem en tu, veritat? - Va recordar ma mare, irònicament.
-Eh... sí, eixa mateixa.
-I què te que veure la festa? - Mon pareestava intentant que anara al centre de la situació.
-Havien alguns amics del seu cosí que... no eren molt bona gent.
Havien d’estar connectant cables en aquest moment, dit astò jo pense que es evident alque hem refereixo, però em vaig veure obligada a contar-ho tot.
-Després d’unes quantes copes, estàvem un poquet inquiets tots, però justament amb el que m’he estat parlant des de ja fa temps i havíem quedat en passar-ho bé a la festa, es va passar amb mi.
-Què vols dir? - Ma mare ja estava entrant en pànic. Ho notava.
-Em va violar.
Silenci. Res mes que silenci. Tres o quatre minuts en el que l'únic que portava l’ambient, era el soroll del menjar fent-se.
Ningú dels tres ens miràvem entre si, solament miràvem a un punt de l’habitació i mon pare al terra, sense saber que dir.
En eixe mateix moment van recórrer en el meu cap records d’aquella nit.Havia begut, però no estava borratxa i em recordava de cada moment, de cada segon.
Vaig notar unes gotes caient pels meus ulls, lentament. Estava plorant. Plorava tot el que no havia pogut abans. Em sentia millor ara. Ja no portava el pes del meu secret.Vaig rebre una abraçada fortíssima de mon pare. Va plorar amb mi. Em va dir que m'estimava.Mai havia conegut aquesta faceta de mon pare, no fins ara.
Després em va abraçar ma mare.
-No ploresmés per favor. - Jo sabia que a ells no els agradava veure’m aixina, però no podia evitar-ho.
- Anem a solucionarastò cel. Anem a ficar a eixe fill deputa en lacarcel.- Em va assegurar mon pare.
-Si et pareix bé, podem anar demà al matí a la comissaria. -Va dir ma mare.
-Sí, està bé.
Eixe dia no vaig menjar, no em trobava bé i no tenia gana. Desprésde parlar amb els meus pares, em vaig anar directa al llit.
Al dia següent,vam deixar al meu germanet al col·legi i ens vam encaminar a la comissaria.
I ahi estava jo. Altra volta en eixa comissaria i eixa sala d’espera pensant en tot el que havia passat, i pensant com trobar les paraules per a contar-ho tot. Altra vegada.
Em pregunte si tot aquest esforç servirà.
