- Ja pots passar.
- Bon dia. Per què estàs ací?
I ahi estava jo, una xica de dèsset anys a la comissaria a punt d’enfrontar-me al major trauma de la meva vida. Denunciar el meu cas d’abús sexual.
Una cosa que em feia estar tranquil era era saber que els meus pares no estaven davant. Això sí que m’aterria.
Estava davant d’un senyor amb, perfectament seixanta anys amb més canes que ganes de viure, uniforme ajustat amb botons que pareixien que en qualsevol moment, saltarien a la meua cara.
Val. Primer el primer. Aquest senyor està preguntant-me què faig ací.
La veritat no ho sé ni jo. Estic per alçar-me’n i anar-me a qualsevol joc. No sé a on, però ben lluny d’aquí. Em costa processar tot el que ha passat en tant poquet temps però almenys puc acceptar que no estic bé.
-Hola? -El policia va interrompre totes les veus del meu cap i em va tornar a la realitat.
-Eh, sí... Vinc a fer una denúncia.
-Perfecte, què vens a denunciar?
-Un... un abús sexual. -Eixes dos paraules van sentir-se com si la gola se m'haguera quedat feta cendres en pronunciar-les.
-Ets major d’edat?
Pareixia que escoltara aquest tipus de coses a diari. No em sorprèn, però la seua cara era com si li hagués dit que m’he entropessat amb una pedreta al carrer.
-No, tinc dèsset, vaig a complir divuit en dos mesos.
-Doncs xiqueta, no pots denunciar.
La seva tranquil·litat em provocava inquietud, es notava que en cara que estava acostumat a escoltar això cada dia, (desgraciadament) no ha viscut una experiència aproximada a això mai.
-Com que no puc denunciar? Senyor... m’han violat.
-Ja, però ets menor . Has de vindre amb els teus pares, o esperar a complir la majoria d’edat i denunciar. -Això no era un pla ni de lluny perquè si he juntat totes les meues forces per a vindre a fer-ho ara perquè el procediment es retarda el suficient per a que el meu abusador es mori, pitjor si espere més per a vindre quan tinga la majoria d’edat.
Era inútil barallar-me amb el senyor, sé que ell ho feia per les normes, però un mínim d'empatia l’agrairia molt. Li vaig agrair la seva atenció i vaig eixir de la comissaria, amb el pensament de que l’únic que quedava era, en efecte, contar-ho als meus pares.
L’aire es sentia tan fresc que em vaig parar a respirar, simplement respirar, ja que l’ambient d’aquest lloc m'estava afegant, i el meu sense acabar de records, pensaments... els botons del policia a punt de sacar-me un ull... Volia eixir d’ahí, volia acabar amb tot això.
En veritat no estava aconseguint el meu objectiu en aquell lloc, que era denunciar, no aconseguiria res. Així ho puc vore jo, perquè ningú m'assegura que el meu abusador anirà a la carcel, i menys que jo... que jo em torni a sentir com abans perquè ara estic marcada de per vida.
Em vaig encaminar a ma casa, amb la mateixa sensació que quan vaig eixir. Solament esperava que quan tornés, estigués fet un pas com a mínim però...
A l’arribar estava tot normal, ma mare estava preparant el menjar mentre el meu pare ficava la compra que va fer aquest matí, el meu germà petit estava amb la seua tableta al saló i tots pareixien tranquils. Té sentit perquè segon jo, anava a fer un projecte amb una amiga, i la realitat era molt distinta, aixina que amb l’excusa que els he donat, és molt normal que la meua arribada es va sentir comun dia normal. Tècnicament és un dia normal... però això estava a punt de canviar.
-Hola Vivi! Com ha anat el projecte amb Mar? - Ma mare estava tan serena com sempre, és la dona que més admire en aquest mon sense cap dubte.
-Hola. -Em vaig limitar a saludar i això els va donar una pista de que la cosa no anava bé.
-Ha passat alguna cosa? Es va interessar mon pare, era un miracle, perquè normalment a ell no li interessa molt el que jo faça.
-He de parlar amb vosaltres.
