Sento com em pinça l’esquena, segurament de la mala postura que he adaptat en quedar-me adormit. Sento com encara que entreobro els ulls, el meu voltant continua igual de fosc, com si les meves parpelles continuessin tancades. No sé quant de temps hauré estat dormint. Ja és de nit i l'única llum de l’habitació prové del monitor encès.



Les agulles del rellotge marquen les deu i mitja, clavades. Refrego les meves mans per tota la meva cara, fregant els meus ulls amb ràbia per poder despertar-me completament. He perdut la noció del temps, des de quan soc així? M’aixeco de la cadira amb els palmells arrepenjats a la taula, el grinyol sobre el parquet ressona per tota la casa; rebotant per cada un dels quadres tristos del passadís fins a perdre's cap al menjador. Silenci. Pràcticament, soc capaç de sentir el batec del meu cor que sembla bombejar amb força a l’altura dels meus ulls vermells.



Per què hi ha aquest silenci? No visc pas en un barri molt concorregut, però la irritant ramo de la penya en els bars, a aquestes hores, mai passa inadvertit. Tinc una mala sensació.



Després d’apagar tots els dispositius i la llum de l’estudi, abandono el despatx per entrar a l’habitació que queda a mà dreta; l’habitació dels convidats. No la solc usar aquesta sala del pis, pràcticament el tinc com si fos un traster i així tenir més net tota la meva llar. La seva maleta no està estesa sobre el llit ni res, al contrari. Està tancada i col·locada a un racó de l’habitació; quasi que sembla no haver sigut manipulada d'ençà que va venir amb mi. M'assec sobre el ferm matalàs i estiro el braç fins a arribar a pillar l’equipatge per la nansa, fent sonar les rodes quan s’encaminen cap a mi. Deixo caure la maleta sobre les sabanes i rebusco entre les capes de roba estiuenca: bruses tan blanques com la seva pell abans de banyar-se sota el sol; vestits florals, on els colors llampants no passen desapercebuts; pantalons de lli, per poder passar unes temperatures altes de forma més agradable. Entre tota aquesta muntanya de roba ben plegada hi havia un quadern amb una tapa de cuir.



Pensava que era una llibreta on apunta les seves coses, els seus pensaments, però no. Quan vaig passant les pàgines de plàstic d’un gruix considerable, m'adono que és un àlbum de fotografies. Tot té un ordre cronològic marcat per separadors; són salts bastant bruscos entre etapes.



—



2002 – Fødsel (naixement)

Hi ha dues pàgines senceres amb fotografies a –on sembla– un hospital. Es veu un home amb un nadó embolicat amb una manta que només deixa la seva cara ploranera exposada a la càmera. A una altra foto s’hi veu una dona caucàsica derrotada en el llit de l’hospital, juntament amb familiars de la tercera edat. La resta d'imatges són purament d’aquella cria. Jutjat pel color lilós que presenta la seva cara, sembla que no ha deixat de plorar des que ha vingut a aquest món.



2009 – Fjellferie (vacances a la muntanya)

Es veu una família de quatre integrants: una dona amb tres criatures que li segueixen el pas; tots són idèntics a la dona, des de la seva postura fins a la claror de les seves cabelleres rosses. Mentida, en són cinc, el pare de la colla és l’autor de les fotografies. Tots van amb unes pintes d’excursionistes, amb les seves motxilles i unes botes. Sembla una història redactada a partir d’imatges. L’aventura comença des del cotxe, després se'ls veu començant la seva jornada seguint el camí marcat, més endavant amb la seva tenda de campanya. Pressuposo que el seu objectiu era visitar aquell enorme llac radiant que tanca amb aquesta secció de l'àlbum. És un llac completament rodejat per muntanyes i un verd; digne d’un fons de pantalla de Windows.



2015 – Ungdomsskole (escola secundària)

Aquí hi ha un salt temporal més significant, on la germana més jove del tres és el centre de les fotografies de nou. Ja no era aquella nena que irradiava felicitat de només veure-la, ara la seva expressió denota una barreja d’expectació i aquell típic recel adolescent. Les imatges d’aquest any capturen l’entrada a una nova etapa. En la primera foto, la veiem cobrint-se la cara mentre esmorza amb la seva mare somrient cap a la càmera. Prop té aquella motxilla, encara massa rígida, que apareix en les altres fotos. Se la pot veure d'esquena ja entrant cap a la seva secundària. Els seus cabells, d’aquell ros tan característic, cauen ara de forma més càlida. Es nota com comença a deixar enrere aquelles faccions infantils, per donar la benvinguda amb l’inevitable pas del temps; donant lloc a una estructura més òssia i adulta.



A partir d’aquest punt, l'àlbum canvia de mans i d’enfocament. Es nota que qui porta la càmera ja no és el pare; la seva filla deixa de ser una nena i el seu entorn social guanya terreny. Hi ha ràfegues del dos mil setze i del dos mil divuit amb imatges de càmpings i vacances amb les seves amistats, fins a arribar a la seva graduació de batxillerat l’any dos mil vint-i-dos.



Però, de sobte, la cronologia s’atura. Hi ha un apartat en blanc; més ben dit, a mig acabar.



2025 – Tur til Spania (viatge a Espanya)

La nova secció comença amb l’explosiu desastre típic de les hores prèvies a marxar de viatge: maletes obertes al passadís, piles de roba d’estiu i el pare intentant quadrar el pes de l'equipatge. Després, les imatges ens porten, d’un salt, a l’aeroport, amb fotos mogudes a la porta de l’embarcament i la fotografia de l’ala de l’avió –que mai falta–.



Les fotos es tornen més càlides un cop a l’hotel. Es veu als dos germans més grans a la terrassa on s’aprecien unes bones vistes al mar i, finalment, a la platja. La jove apareix relaxada sobre la sorra, barrejada amb el blau intens del Mediterrani. Això és tot, la seqüència s'interromp de forma abrupta.



—



Em trobo acariciant la fina làmina de plàstic que protegeix aquestes fotografies instantànies de fer-se malbé. Ella mai m’havia ensenyat aquest àlbum, sempre ha sigut molt reservada.



Els llums blaugrana es colen per les persianes a mig baixar. No queden molt lluny d’aquí, a saber per què estan rondant per aquestes llars, però no vull arriscar-me. Feia unes setmanes enrera que havies suposat un abans i un després en la meva rutina; en la meva vida. La manera en la qual els teus ulls em repassaven de passada, però admirant-me temerària des de la llunyania. Sé que aquesta connexió no només la vaig sentir jo. Sempre eres a la platja, just on jo creuava per dinar. No pot ser que fossis tan constant, realment buscaves cridar la meva atenció fos com fos.



Vaig començar a gravar mentalment cada petit detall, cada gest involuntari que feies quan creies que ningú t’observava. Tinc anotades les hores exactes en què la teva ombra es projectava a la sorra, el ritme dels teus passos i com et recolzaves en aquella barana. No era casualitat; era una invitació silenciosa que jo vaig ser l’únic capaç de desxifrar; un trencaclosques fet a mida per mi.



Quasi t’arribo a perdre una vegada, no permetre que torni a passar. No ara que he aconseguit que estiguem tan a prop. Tinc les teves coses, el teu rastre, i aquest àlbum que ara m’explica qui eres abans de ser meva. Les pàgines en blanc que he trobat les omplirem junts, lluny de mirades intruses, on ningú pugui interrompre la nostra història interminable.



M’apropo al menjador on et trobo d'esquena al passadís, d'esquena a mi. Puc notar la teva respiració accelerant-se en la immensa foscor del menjador, i t’ho xiuxiuejo a l’orella amb una calma que gela la sang:



– Karin, ens n'anem de vacances.