Vuit en punt, ja estic assegut davant del monitor. M’ajupo per prémer el botó que encén l’ordinador. La pantalla s'il·lumina. Ajusto bé la meva postura per començar el dia. Salten les pestanyes amb notícies de l’actualitat: la previsió del temps, indica que plourà; un nou atemptat que ha alarmat a la ciutat de Sydney, Austràlia; la jove estrangera, Karin Svensson, continua desapareguda; la sèrie del moment de Netflix ha cancel·lat el rodatge de la tercera temporada. Tanco totes les pestanyes.



Encara no em posaré amb la feina que m’espera i que tinc a la bústia del correu. Necessito un cafè. Enretiro la cadira. El grinyol de les potes contra el terra no crida l’atenció, no crido l’atenció. M’encamino cap a la cafeteria, una petita sala pròxima als serveis. Tot sembla desèrtic, però hi ha vida. Agafo una de les càpsules per fer-me un cafè intens. Omplo el dipòsit amb la suficient aigua pel meu cafè, ni més ni menys. Em quedo dret esperant, deixo que faci la seva feina. L’únic soroll que m’envolta d'ençà que he travessat la porta aquest matí prové de la cafetera. Veig com cauen les últimes gotes, demostrant que ja acaba amb el cafè. Mullo els meus llavis un cop ja torno cap a la meva estació. Passo amb el pas accelerat pel costat dels altres escriptoris, on els companys ja jeien asseguts. L’alè de la cafeïna m’acompanya a cada un dels meus passos. Puc sentir com les úniques veus que canten comencen a callar davant la meva precipitada presència. Em sento observat.



El meu escriptori no era buit, m’esperava en Manel; el meu cap.



– Toni, ja et vaig avisar que això seria el que passaria. T’he escrit diversos correus que han sigut ignorats i no em deixes altra opció. Avui comencen les teves vacances, vulguis o no. No vull tornar a veure’t fins d’aquí a tres setmanes.– cada pausa de l’home venia acompanyada d’un sospir. Estava cansat del mateix tema de sempre. Jo també ho estava.



– Agafa les teves coses i marxa a casa. No puc creure que any rere any sigui el mateix amb tu.– no em va donar oportunitat a discutir. De totes maneres, tampoc tenia res a dir-li.



El meu cap ja s’havia encarregat d'apagar tot, només havia de recollir les meves coses. Ara ni ho dissimulaven: les mirades desviant-se totes cap a la meva estació, cap a mi; les veus garolaven i garolaven sense cap mena de dissimul. Estrenyia cada vegada més fort el got de paper on el meu cafè encara era. Només vaig parar un cop les gotes que desbordaven, em començaven a acariciar els dits. No espero ni un segon més. Poso tots els documents i la meva agenda dins el meu maletí sota la mirada jutjadora de tots aquells ulls que sobresurten tímidament per sobre dels separadors de cada despatx. Llisco la cremallera, poc silenciosa, i premo el botó que acaba de tancar el meu maletí de cuir, el meu acompanyant. Torno camí enrere, passant per davant dels mateixos escriptoris, passo davant de la petita cafeteria on no m’entretinc a l’hora de llençar el meu, ja gelat, cafè, fins per fi arribar a la porta principal.



Arrossego els peus pel passadís, em pesen. Els fluorescents dels passadissos brunzien, com si estiguessin cansats d’il·luminar el camí del mateix fracassat dia rere dia. A les portes de l'ascensor, el meu reflex s'emmarca al voltant de gent amb presses, alguns amb urgència d’arribar als seus escriptoris, d’altres que donen voltes per tal de no haver d’assistir a les seves obligacions; però jo no en tinc cap de pressa. L’ascensor descendeix fins a deixar-me a recepció. Probablement podria comptar amb els dits d’una mà les vegades que he abandonat l’oficina amb aquest sol estiuenc que m'enlluerna de seguida. Quan jo surto tot és fosc, solitari, trist.



Camino uns quants carrers avall fins a arribar al metro, on a l’andana hi ha el panell indicant un retard de deu minuts del tren que espero. Una bufada d’aire pesat abandona el meu nas amb impaciència.



Quan el timbre del tren marca la seva arribada, m'assec en un racó; aquesta hora està molt buit, tothom ja està on pertany. Davant seu, una parella compartint uns auriculars, més enrere veig una jove escrivint en el seu mòbil amb un somriure absurd que li recorre els llavis d’orella a orella. Em quedo mirant el meu voltant, esperant que passi els minuts mentre em perdo en els meus pensaments i tot en el que ara ja no puc fer o tinc permís de; com treballar.



Arribo dolorosament aviat a casa; el silenci m’inunda fins a cardar els meus ossos. Deixo el meu maletí arrepenjat a la cantonada del moble del rebedor i les claus en un petit cendrer, que fa temps va deixar de tenir la seva utilitat original, i ara només té caldereta. Em recolzo al marc de la porta per poder retirar-me les sabates. Llisco l’americana, que ordinàriament porto a l’oficina, per les meves espatlles fins a poder-la collir sobre l’avantbraç esquerre. Segueixo amb la mirada tots i cada un dels quadres, una gran majoria continuen amb la imatge que venia el mateix marc.



No he tingut temps per canviar-ho. Temps, no n’he tingut.



El passadís sembla etern, encara que el pis sigui cèntric a Barna, i allà hi és. És asseguda al sofà, no sembla que hagi mogut ni un muscle en el transcurs de la meva sortida. No busca la meva mirada. Està ajaguda com sempre en el seu costat; on ja hi deu haver una marca de tot el temps que se la passa allà. No tinc ganes d’explicar el que ha passat avui a la feina.

Ara que m’hi fixo bé, les persianes abaixades deixen passar algun raig de sol atrevit, desnuant la seva cabellera daurada que tant la caracteritzava; però només podia apreciar un daurat apagat, deprimit. Els seus flocs són un amb el sofà, desfent-se com la naturalesa d’un líquid de poca densitat sobre una superfície calenta que xucla tota la seva ànima.



No vull dialogar amb això, ara no– a més, és evident que ella tampoc està d’humor. Tal com he aparegut, m’esfumo a pas ràpid cap a l'habitació a l’altre extrem del pis, ara ignorant tot al meu voltant fins a refugiar-me en el meu escriptori. Repeteixo el patró: encenc la torre, encenc el monitor, miro qualsevol feina que pugui realitzar. Cap correu m’espera, cap missatge, no hi ha res a fer. Calfreds abunden de peus a cap, onades de son que m’ataquen escaladament. Després de tot, decideixo cedir i escoltar al meu cos, no donant-me ni temps a aixecar-me abans no quedar-me adormit al mateix escriptori; amagant el meu rostre entre els meus braços creuats.