Em faig una visera amb el palmell, el sol estiuenc de ple agost no en perdona cap. El rellotge del canell marca quasi les dues del migdia i la panxa ja remuga a la recerca de més combustible.



No molt lluny de les oficines queda una cafeteria costanera, on solc freqüentar la visita quan no he tingut les ganes, ni el temps, de preparar-me un tupper amb quatre macarrons amb força carn picada. Paro davant de cada encreuament, menjant-me cada semàfor en vermell.



Arribo a la part marítima de la ciutat, on encara hi ha una desfilada d'asfalt abans d’arribar a la riba de l’aigua. Sento les onades trencar sobre la vorera de la platja, podent assaborir la flairada marina poc tímida que trobava el seu camí fins al meu paladar. Dins l’oficina, l’aire condicionat crea un clima agradable, però aquest sol llampant no deixa d'atacar-me el clatell amb la seva cremor. M’estic morint de fam i només penso en què tindran avui en el menú.



Quan ja soc fora del local, empenyo la porta on unes suaus campanes marquen la meva entrada. Em quedo completament de pedra. La gran vidriera de l’aparador deixa entrar la radiant claror d’aquell dia, enlluentant-me per complet quan els rajos es reflectien sobre aquella figura desconeguda. Just davant de l’Anna, la cambrera que sol atendre els famolencs empleats amb escàs pressupost per dinar, hi era una noia considerablement més alta que ella. No arribava a veure la seva cara, però tampoc hauria sigut capaç de prestar-li atenció a les seves faccions; el protagonista era el vel daurat que queia sobre les seves espatlles, una cabellera que semblava dansar amb el remolí de vent que arriba a colar-se per la porta principal quan algú entrava. Va vestida amb un vestit acord a l'estació de l’any, on l’estampat de flors blaves sobre el fons blanc fa ressaltar, encara més, aquella vermellor en les seves espatlles que es filtrava entre els seus flocs daurats.



Noto una petita empenta a l’esquena, un avís que em torna a la realitat. M’he quedat de pedra al mig de l'única porta d’entrada i sortida de la cafeteria. No sé quant d'estona m’hauré quedat així, però prou per a haver cridat l’atenció; la seva atenció.



No m’aparto del mig, sinó que avanço cap al taulell, quedant dret rere d’una parella adolescent que són qui més xivarri fan de la cua. No arribo a escoltar-la. Ara veig que no és sola, va amb un grup nombrós de gent. Tots tenen les mateixes pintes. No tardo a deduir que no són natius d’aquí: la seva aparença física, la vestimenta i la dermis envermellida que delatava la rutina que devien tenir d’anar a la platja cada matí.



Finalment, tota la pinya ha acabat de demanar el seu dinar, quan de sobte em topo a l’àngel de front. Puc arribar a veure com el seu mantell daurat fa un bot a càmera lenta quan s’aparta després de xocar amb mi. Els seus impactants ulls em treuen l’alè per una mil·lèsima de segon. Els fils de sol cauen sobre el seu front tal com les branques d’un desmai jeuen tranquil·lament, cridant l’atenció de tot qui l'envolta de forma involuntària. Els seus ulls blavosos semblen dues flors tímides amagades entre les fulles d’un arbre fruiter. El mar dels seus ulls m’inunda en ells. No sé quant de temps ha passat, rec que tot al meu voltant ha parat per un instant. Estava tan submergit en aquell oceà que no m’he ni assabentat que he perdut la pista de la noia, ja no està davant meu, i l’Anna quasi que m’està xiulant perquè em veu molt perdut a la lluna de València.



Fa temps que no sento tanta vergonya. No sé què és el que m'ha passat, però decideixo que el més encertat és dinar tan aviat com es pugui i tornar a l’oficina abans que arribi a existir la possibilitat d’entrar més tard del previst. Afortunadament, fins i tot en època més alta de turistes, aquesta cafeteria no és molt concorreguda i sempre puc asseure'm a la mateixa taula individual del fons, al costat de la vidriera que dona a la costa. Deixo la safata, m'assec a la cadira després de deixar el meu maletí arrepenjar a l'única pota que li dona suport a la taula i em començo a menjar l’amanida de pasta que tenen avui al menú diari. El xivarri del local és evident, pots escoltar idiomes de tota mena. Gaudeixo observant per la finestra. Puc veure com la gent creua de dreta a esquerra i viceversa. La meva vida accelerada ha parat un moment per descansar, però sempre hi ha moviment en aquesta vida; potser alguns enamorats s’han compromès a pet d’ona a bon matí, o potser una adolescent treu a passejar a aquell gos que tant demanava i desitjava de petita, segons com, algú ha pogut rebre una mala notícia i corre cap a l’hospital perquè poden ser els últims instants de vida del seu progenitor. Darrere de tota aquesta multitud amb varietat de direccions i destins, es troba la mar; aquella mateixa mar que tots veiem siguem d’on siguem. No deixo de pensar amb les ones, amb les ones trencant contra la vorera, amb l’escuma que acompanya el moviment de les onades, amb com la mar imita el blau del cel descaradament. No deixo de pensar en l’oceà, en el meu oceà.



Allà hi era, a l’altra banda del bar, enmig de tots aquells nòrdics d'espatlles torrades. Aquells ulls blaus. La meva mar.