L’obligació d’un soldat és protegir la terra que l’és assignada; la d’un escuder és donar la vida pel bé d’un emperador, d’una nació; qui dona la vida per un escuder, quan ni tan sols ell es pot salvar?
Màximuspensava haver trobat la resposta aquí, dins els confins del palau, però ara les parets pedregoses d’aquella masmorra pintaven una realitat diferent. Mostraven una veritat la qualMàximushavia oblidat sota els arcs de les catacumbesConstantines. Ara notava com es despertava d’un malson massa llarg, i la veritat xocava amb ell com una gerra d'aigua gelada.
*
Fabio no era ningú. Era una ombra més a palau, un accessori, un engranatge. La seva vida no havia canviat en quaranta-un anys, des del dia en què el seu pare l’havia venut a l’emperador a canvi d’una res.
Cada dia es llevava, sense que ho sabés al mateix moment en què els primers rajos cremaven la terra d’un vermellsanguinós. Agafava la seva única pertinença de valor– les claus de les masmorres– i alimentava als presoners en un silenci que hauria sigut còmic si la seva cara no hagués espantat tant.
Cada nit descansava d’amunt el sol dur de la seva diminuta cambra, i conversava amb les rates sobre el seu gran somni: convertir-se en emperador del món.
Aquell matí, mentre es vestia la seva única túnica de lli, pressentia que aquell seria un gran dia. Cal notar que, per a ell, cada dia era un gran dia. Endemés, quan es va assabentar del fet que havien encarcerat l’escuder personal de l’emperador, quasi va somriure.
Durant l’època en què el jove escuder encara patrullava els passadissos de les masmorres com a mer soldat d’infanteria, havia passat les seves jornades sense dir una paraula. Fabio odiava la conversa per sobre de tot, i aquesta manca d’interacció l’havia portat a tolerar el jove soldat, cosa que rarament succeïa.
El fet queMàximusestigués en la seva masmorra en aquell moment el feia pensar que, llavors més que mai, era el moment de suplantar l’emperador, d’un cop per sempre.
*
Màximuses trobava en un carreró sense sortida. El seu petit problema el menjava per dins, com si un dimoni l’estigués posseint. Incapaç de fugir d’aquella situació kafkiana, se sentia menys impotent que un escarabat sense potes.
Altres cops havia intentatescaquejarla mort; quan el seu pare el va deixar sota els arcs imponents del temple d’Hades; quan, als 7 anys, la rata més colossal el va atacar sota unes clavegueres; inclús en una trobada amb el visigot més imponent que havia vist mai, armat fins a les dents.
Aquest cop, a diferència de tots els altres,Màximusdubtava sobreviure.
En aquell moment va aparèixer el carceller. Les seves mans agafaven el menjar del dia, pa sec i caldo de cendres. MentreMàximusl'observava, notava que es movia com si fos una més de les rates que aguaitaven les sobres dels presoners. Era un home estrany, i molts dels soldats de la guàrdia opinaven que semblava un matoll mal format.
Quan va arribar a la cel·la onMàximusjeia, va col·locar lentament un tros de pa grisós sobre les teules i el va clavar amb una mirada pedregosa abans de desaparèixer en les penombres.
Màximussempre havia pensat que era mut, però ara dubtava si tal volta es callava per voluntat pròpia. Aquella vida,solitariai fosca, no oferia cap mena de companyia i, segurament, al seu lloc,Màximustambé s’hauria desentès del món. Va decidir queAugustusprobablement hauria fugit abans de ser sotmès a aquella mort en vida d’ermità. Allò el va fer rebufar, la cosa més propera a un riure des de la mort del seu amic.
Era la primera vegada que pensava enAugustusdesprés del seu assassinat i el va sorprendre la facilitat amb què apareixia al seu cap. Sospitava que la proximitat amb la mort el feia veure el món d’una manera molt menys seriosa. Va tornar a riure, aquesta vegada més fort. A la tercera no va poder parar, i quan es va sentir en l’eco de la cambra es va creure boig. Això el va fer riure més, i va continuar fins que el guarda de torn el va fer callar.
*
El cel era encara fosc quan van portarMàximusal celobert del palau. Encara albirava uns quants punts de llum estampats contra l'infinit: constel·lacions. Mai s’havia après els seus noms, i ara ho lamentava.
Es va adonar que no estaria viu per veure la sortida de sol, però aquell pensament semblava increïble, i simplement va sacsejar el cap.
––Màximus, maleït. ––
Va alçar la mirada per mirar l’emperador, i al fer-ho, ell va escopir en la seva direcció. Era assegut damunt un tron, aquest cop completament daurat i amb inscripcions a les potes.Màximusera massa lluny per desxifrar-les, en qualsevol cas, com no sabia llegir, tampoc hagués pogut entendre res. Mai s’havia parat a pensar en aquests detalls de la seva vida, i elMàximusde feia dos dies s’hauria burlat d’ell.
Dos guardes flanquejaven l’emperador, immòbils.Màximusva entendre que eren els seus nous escuders. També va veure que els reconeixia–DecimusiPublius, antics companys i exsoldats d’infanteria.
Va sentir com unes mans el forçaven a agenollar-se d’espatlles a l’emperador. Un home alt i robust s’apropava a ell, lent com la mort, empunyant una espasa prou gran com per enderrocar un arbre d’un sol cop.
–– Almenys serà ràpid –– va murmurar mentre analitzava aquella màquina de guerra.
L’emperador s’hi va adreçar novament: –– Tens res a dir, bastard?
–– Només em sap greu per la injustícia d’aquesta situació. No hi seré per protegir-vos quan, inevitablement, la mort us vingui a buscar.
–– Silenci, desgraciat. –– L’emperador va cridar, i s’escoltava com feia esclatar el puny contra el braç del seu tron. –– Mateu-lo! Ja!
En aquell precís instant– tan precís que ni tan sols va tenir temps per respirar– l’emperador va deixar anar un crit ensordidor mentreMàximus, encara d’esquena, esperava una mort que no arribava. El silenci atordidor que va seguir el crit no ajudava els nervis encrespats deMàximus, qui, incapaç de girar el cap, no va veure res.
Nefastus, el botxí, es va girar cap a ell, va agafar una de les seves espatlles amb una força descomunal i el va girar. Va ser llavors quanMàximuses va trobar amb l’emperador mort damunt la cadira daurada. En aquell moment va jurar que somiava.
Màximusno sabia què fer, què dir, i encara menys què pensar quan Fabio va aparèixer darrere el tron de l’emperador, empunyant una daga ensangonada.
D’un cop el carceller va empentar l’emperador, el qual va caure tot desmanegat, col·locant-se d’amunt el seu tron. La seva mirada va trobar els ulls deMàximus.
––Ben fet, escuder –– va dir.
Aquella va ser la primera i última vegada queMàximusel va sentir parlar, però aquella veu el va inquietar tant que mai no la va oblidar.
Els seus cabells llargs i grisos, com els d’un mariner atordit, el feien semblar un pèl delirat, però això no va aturar l’aclamació que rebia del munt de soldats que irrompien com onades des de totes bandes per celebrar l’arribada del seu nou emperador.
Els dos escuders van aixecar el tron sobre les seves espatlles i van començar a caminar. Un d’ells,Decimus, es va apropar aMàximusi li va dir:
—Ha sigut tot gràcies a tu, escuder.
Seguidament,Nefastusva tallar les seveslligadurasi va dir quelcom que es va perdre en el soroll clamorós de la multitud que omplia el celobert. Algú el va empentar en el desordre– tothom corria a rodejar l’emperador com gossos afamats– peròMàximusja havia silenciat el món que l’envoltava i caminava com un rodamon entre les ordes de gent que no parava d'aparèixer.
Més tard, quan tot es va calmar,Decimusva agafar enMàximusi li ho va explicar tot: Fabio feia temps que preparava la revolta, i el fet que l’emperador s’hagués desfet dels seus dos fidels escuders plantejava el moment ideal per atacar.
–– Li va tallar el coll d’un sol cop. –– va celebrarDecimus.
També va explicar que tota la guàrdia, i de fet la ciutat sencera, s’havien assabentat de la revolta, instigada mesos enrere per Fabio. Fins i tot les rates, que havien escoltat els plans embolicats del carceller durant anys, estaven al corrent.
Aquell dia es va presenciar com un home sorgia del no-res i es col·locava la corona de l’home més poderós del món.
Màximusva caminar fins a arribar a les grans portes del palau, ara obertes i plenes de veus i enrenou ensordidor. Es va plantar a la vora de les escales marbrades que baixaven fins a tocar la ciutat, i els rajos de sol el van encegar.
Amb una exhalació forçada va intentar contemplar la seva nova realitat. Havia acceptat la seva mort amb tanta urgència que ara no sabia com viure. La veritat és que mai ho havia sabut, i havia viscut una vida tan miserable que rumiava si la mereixia.
Aquell mateix dia va marxar de Constantinoble per no tornar-hi mai més. No es va endur res, a excepció de la seva única pertinença: el seu escut.
Abans d'abandonar laregíodefinitivament, mentre vagava pels boscos que envoltaven la ciutat, es va trobar amb un mercader que deia haver trobat a la filla de l’emperador morta sota uns matolls, peròMàximusno en va fer cas.
— Poc en saps tu. — va dir amb una mirada solemne.
— Més del que et creus. — va respondre el mercader, iMàximusno va pensar-hi més.
El destí el va portar a llocs inesperats i estranys: Mesopotàmia, Egipte, Hispània.
Aquí és on acaba aquesta història i comença una nova, i tot i que el regnat de Fabio va ser dantesc, va ser recordat com al rei més maquiavèl·lic de la seva dinastia. Va expandir les terres de Constantinoble, va ser odiat i temut pels seus enemics, i va portar molts anys més de glòria al seu imperi.
Diuen que, abans de morir, les seves últimes paraules van ser:
— Deixo l’imperi al meu primer fill,Màximus— però aquests mots mai van arribar a l'escollit i el càrrec va caure sobre el seu segon fill, Alejandro.
