Sang i negror inundaven els ulls del Màximus, però deixant espai per les salades llàgrimes que estaven a punt d’ofegar-lo. Els pensaments corrien pel seu cap com un cavall espantat. La figura morta davant seu era un constant record del seu fatal error, i no parava de reviure els últims deu minuts de la seva vida com si fos el moviment encallat d’un rem.

Tot i això, no podia sentir res, i no només de manera figurativa: estava literalment paralitzat.

*

—La filla de l’emperador, Màximus. —va xiuxiuejar Augustus a la seva orella, mentre enllustrava el seu escut.

L’Augustus agafava fort el braç d’en Màximus mentre caminaven pels jardins de la cohort. Tots dos contenien la seva alegria.

— I ens ha escollit a nosaltres per fer-ho! —va exclamarentusiasmat Augustus.

— No te'n riguis, Augustus. —va dir Màximus de sobte. — Una noia està a punt de morir.

— I nosaltres estem a punt de ser lliures!

–A mi no em fa cap gràcia matar una noia.

L’Augustus sacsejava el seu cap, tot i que els seus ulls brillaven.–És clar, és clar... Però pensa en les oportunitats, Màximus!

De fet, era l’únic en què podia pensar. La recompensa que rebrien per executar la desafortunada Constantina seria suficient per enviar-los lluny d’aquesta gàbia anomenada llar.

— Tens raó. — va finalitzar Màximus. Ja començava a somriure, inundat amb pensaments del futur. — Això es mereix un bon vi lusità!

En aquell moment van arribar als barracons. Munts de soldats marxaven i arribaven com abelles d’un rusc. Sempre hi havia moviment per aquestes parts, però avui era un dia especial: l’emperador no estava content, i això es reflectia en la moral de tothom.

— Trobaré a faltar aquest lloc. —va dir en Màximus, pensatiu. Era pràcticament casa seva. Hi vivien des de ben petits, quan el general els va trobar orfes al carrer. Va ser una salvació, però ara desitjaven descobrir els plaers de l’home lliure, l’home sense obligacions ni regles fútils.

— Jo no. — va afirmar Augustus. — Aquestes “kaligas” ens han quedat ja massa petites.

*

Era tard, els homes reien, cansats però feliços després d’un dia de servir l’imperi més gran de la terra. Passaven beguda i menjar, imitant distingits estrategs o comandants de l’estat, recordant victòries passades i rumiant sobre el futur de Constantinoble. El rumor sobre la possible mort de la Constantina s’havia estès per tot el palau i ara ningú podia quedar callat. Tothom volia compartir la seva experta opinió. Tothom menys l’emperador mateix, qui rondinava mentre rondava els passadissos del seu palau, fent fora a qualsevol qui s'hi apropava.

Enmigde tot l’enrenou, cap soldat esva adonar d’una petita figura encaputxada quesaltava entre les ombres, silenciosa com la mort.Tampocningúes va adonarde comcanviava el vi lusità de dos desafortunats escuders,distrets pel sabor de les seves futuresgestes,per una beguda estranya. Entre aquellaldarulldeborratxos, quireconeixeria a la filla de l’emperador?

      *

–Augustus, desperta't.Augustus!–

Erad’hora, massad’hora, però al sol ningú el podia aturar, i com ell, l’emperador tenia una voluntatde pedra. Havia ordenat que l’execució esduguésa termeatrenc d’alba,a les masmorres sota el castell, i “amb lamàximaeficiència”.Era evident queel monarcanoestavapasorgullósd’aquesta situació: la seva filla l’havia deixat enridículdavant el seu poble, i voliaaclarir la situació abans que la gentcomencésa fer preguntes.

Augustus es va aixecar amb poques ganes, però quan es va trobar amb el rostre blanquinós del seu company, es va llevar, no amb poca dificultat.

– Què em passa? Perquè em sento tan...– Augustus va ensopegar, i Màximus el va empentar.

– No hi ha temps. Ha sortit el sol, i la filla de l’emperadorencara ésviva.– va fer broma Màximus amb un somriure gelatinós. S’ajustava l’armadura amb dificultat, ja que el cap li feia voltes, i la seva boca era feta de sorra. A més a més, no ajudava l’olor de humitat que desprenien les gèlides parets dels barracons, oel constant recrescut de les rates del palau, companyes que no trobaria a faltar.

– Oblida-ho– va balbotejar Augustus bruscament, assenyalantvagamentla seva pròpia armadura i l’escut que Màximus s’ajustava al seu braç. –Amb la “túnica” i el “subarmalis” tenim més que suficient. Executem una noia, Màximus, no a lluitem contra una banda de gots. –

No obstant això, Màximus no es podia llevar del cap la sensació que estaven a la vora d'un camí terrible però inevitable. Tot i això, quan i on l'agafarien no ho podia endevinar.

Els passadissos sota el palau eren estrets i ofegosos, dissenyats per laconveniència de l’arquitecte i el benefici econòmic de l’emperador, però no pas per la comoditat d’aquells qui els farien servir. Es torçaven i ramificaven en nombrosesdireccions, tot per confondre a visitants no desitjats. Ara, tot i que aquests passadissos els havia navegat des dels deu anys, Màximus mantenia els ulls ben oberts.

Van començar a pujar unes escales recaragolades, i al següent moment es trobaven a la porta de l’estança de la filla de l’emperador.

Un toc amb el puny a la gran porta va ser suficient per alertar-la, i van sentir una veu fina. Tot seguit va sortir una noia petita i encaputxada. La seva cara estava tapada per uns cabells llargs que brillaven ambla lleu llum de les torxes, revelant ornaments d'or enfilats en els seus fils.

Ella no va dir res, i va passar per davant d’ells com un fantasma. Més ben dit: els fantasmes eren ells per la forma en què els va ignorar.

Els dos escuders van compartir una mirada confusa però entretinguda.

*

Les masmorres es trobaven vint metres sota terra, i, tot i això, un aire esgarrifador escorcollava les cambres com una ànima perduda.

Ella va parar de sobte, i es va girar, obligant els dos escuders a aturar-se de cop. Encara no va parlar, però semblava que els observava de sota aquell munt de cabells foscos i els deixava amb una expressió desconcertada.

Recolzada contra la paret van trobar una gran destral daurada, guarnida fins al més mínim detall. Clarament era per a ells.Màximus va empassar fort, encara que la seva gola s’hagués assecat en aquell moment.

La noia es va treure el xal, deixant-lo caure a terra, apartant els seus cabells per revelar una cara blanca i poc amable. Semblava ser de l’edat dels escuders, tot i que les seves manssuggerien uns pocs anys menys.

– Qui?– va preguntar Màximus en veu baixa, sense treure-li l'ull a la noia.

– Qui què?– va respondre Augustus.

– Qui ho fa?– va aclarir Màximus. De sobte aquesta tasca, prèviament trivial, li suposava un gran esforç. – No vull decapitar una noia.

Tots dos van romandre en silenci uns moments,però va semblar una eternitat. Les torxes escopien espurnes, recordant-los la imminència del seu deure.

– Jo ho faig.– Augustus va finalitzar després d’un moment.

Màximus va respirar internament mantenint una expressió neutral. Es va estrènyer el coll, una tasca que de sobte se sentia costosa. Els seus músculs pesaven; tot el seu cos cridava per descansar.

Augustus va aixecar l’arma pesant, posicionant-se darrere la noia, la qual s’havia agenollat; la seva expressió només mostrava una lleugera tensió. Era gairebé com si estigués esperant quelcom.

– Rates.

Augustus va alçar la destral, però va ensopegarquan la va sentir parlar.

– Què?– va preguntar Augustus.

Llavors, tot va passar massa ràpid. En Màximus només podia observar com la noia s’alçava d’un salt, extraient un punyal daurat d’entre les seves vastes vestidures, i apunyalava al seu amic en el pit. L’arma va travessar el teixit amb facilitat i fatalitat.

Primer va caure la destral, i els seus ecos van ressonar com crits. Després va caure Augustus, derrotat, al sòl.

I encara Màximus no es podia moure. Per què? Un crit es va trobar atrapat a la seva gola, els seus ulls incapaços d’allunyar-se de l’escena terrible.

Tampoc podia deixar d’observar a la noia qui estava intentant arreplegar el seu xal mentre l’assenyalava amb la seva daga. Els seus ulls s'havien engrandit, i Màximus veia com la mà li tremolava.

– Rates.– Va tornar a dir, fastiguejada. – No deixaré pas que em toqueu amb les vostres mans de morts de gana.

Agafà el xal amb força, i als seus ulls no es veia cap traça de culpa.

La noia va escopir, i llavors va desaparèixer per un dels obscurs passadissos.

L’escuder va tornar la seva mirada a Augustus. Semblava que estigués adormit, si no fos pel bassal de sang que l’encerclava. Màximus es va estremir, i va sentir com llàgrimes calentes cremaven les galtes. Però dins va començar a sentir una sensació que no havia experimentat mai. I aquesta sensació es va estendre per tot el seu cos, fins que se'l va empassar.

No va trigar molt a recobrar sensació a les extremitats, i aixòl’alliberà de la sensació d'haver-se de morir en aquell forat. L’olor de sang el sufocava, i va ser amb dificultat que es va arrossegar cap a la sortida. Va mirar cap enrere, al cos mort del seu company.Màximus finalment podia fugir d’aquell lloc maleït.

Només es va prometre una cosa: no descansaria fins que la filla de l’emperador fos morta.