2
La boira del matí asfixiava els arbres quan finalment la noia, mai més filla de l’emperador, va col·lapsar. El lloc era fred, un forat amagat del cel, oblidat sota uns matolls els quals oferien poc resguard dels forts vents del nord, gens habituals en l’època d’estiu.
La seva esquena va impactar contra la terra humida.
Observava la daga que encara empunyava. Estava tacada de sang, ara ja fosca i gairebé seca. Mentrestant, la seva pròpia sang espaordida encara recorria el seu cos fugint d'una mort inevitable, la qual cercava la seva ànima com un gos rabiós.
Les mans li tremolaven quan pensava en la seva vida, i que mai més trepitjaria un sòl de marbre polit, ni tastaria menjars exòtics de països remots, ni viatjaria per les illes del Mediterrani com un déu.
Acabava d’assassinar un home, però només podia pensar en ella mateixa; en tots els plaers de la vida que ja no gaudiria. Va pensar plorar, o cridar, o demanar ajuda a un mercader rodamon disposat a servir a la filla de l’emperador, i així al seu imperi.
Llavors el seu pare li va venir al cap, com una ombra, i un munt de sentiments la van inundar; sentiments de ràbia, de fàstic i menyspreu. L’havia deixada en ridícul.
En aquell moment un pensament del tot inesperat, instigat per les emocions d’una ment poc adaptada a la incertesa humana, la va fer prendre la seva última decisió:
–Si tothom em desitja morta, no els hi donaré pas la satisfacció de matar-me amb les seves mans.–
Seguidament, va enfonsar la punta de la daga al seu pit amb un crit espantós. Fins i tot els arbres van tremolar mentre observaven com la filla de l’emperador moria en aquell lloc inadequat per qui mai havia existit fora del seu petit món, un creat per riqueses materials i poc més.
*
El sol volava alt quan finalmentMàximusva contemplar l’Emperador Constantí. Ell, intocable, seia damunt els caps dels seus enemics, calaveres enormes i daurades que brillaven com aigua a la forta llum del migdia.
Després de l’incident maquiavèl·lic d’aquell matí,Màximushavia corregut fins que les seves cames no responien i va despertar al seu general amb un crit que assemblava la bogeria. Per si no fos prou, encara va ser enviat a les masmorres com un simple delinqüent fins que l’Emperador trobés el moment de concedir-li audiència. Sentint-se humiliat i derrotat,Màximuses va sumir en un silenci atordit, aguaitant com un peix en una xarxa.
Era incapaç d’enfrontar pensaments sobreAugustus, mort però a la vegada tan viu en el seu cap. En comptes d'això, va pensar en Ella, maleïda, la qual conqueria tot sentiment de debilitat i el substituïa per una fam de venjança terrible. Així, va començar a traçar el seu pla per enxampar a l’assassina.
Nogensmenys, quan es va trobar davant el rostre enfosquit de l’emperador,Màximuses va sentir insignificant, tal volta perquè aquest era l’home que l’havia enviat a la seva fi. Les hores d’espera, consumides per la seva ànsia de llibertat, ara semblaven la vida d’un altre. Estava descompassat per aquella figura, impossiblement imponent.
–Caesar,– va estamparMàximusamb una veu massa alta. Va sentir com tremolaven les seves paraules en el ressò que retrunyia de les parets marbrades. El seu puny va trobar el seu estèrnum amb un cop sec en un salut practicat. El seu cap va inclinar-se com un bri d’herba al vent. Observava el sòl polit amb una atenció minuciosa mentre els seus pensaments encerclaven la seva consciència com un voltor.
–La meva filla encara és viva, i tu també, – va tronar l’emperador. –La meva paciència, per contra, va trobar el seu final aquest matí, quan la notícia que els meus escuders personals havien fracassat en la seva missió em va arribar. Una missió no més difícil que esclafar un caragol amb el taló.–
Màximusva intentar no alçar la mirada. Va fixar els ulls en una petita esquerda mig-amagada sota la seva càliga.
–Tens res a dir, beneit?–
–Ha mort ja el meu company.– Va declarar. – Això no és pas prou prova del nostre sacrifici?–
–Només és prova de la vostra incompetència.– Va etzibar l’emperador. –Sembla que em vaig equivocar en triar-vos com a escuders. Com pensàveu protegir la vida de l’emperador si ni tan sols podíeu defensar-vos d'una petita nena?–
Màximuses va dreçar, sentint com la seva respiració es tornava erràtica. Notava que perdia control de la seva vida com si intentés conduir un carruatge sense regnes.
–Caesar, deixeu-me demostrar el meu valor. Prometo no descansar fins a trobar la seva filla i acabar el que he començat. Ho juro per la meva vida!–
–Silenci.– Va cridar l’emperador, llevant-se d’un salt. La seva boca era una línia perfecta. –Ja has fet prou, poca-solta. Aquesta tasca ha sigut donada a un més qualificat que tu. Ell no em decebrà, com va fer el teu company quan va morir i com has fet tu,Màximus, fill bord.–
–Si us plau,–Màximusva mirar l’emperador amb ulls incrèduls. Sentia com si la filla de l’emperador l’estigués apunyalant, tal com havia fet ambAugustus. –No puc viure sabent que ella encara és viva.–
–Ho entenc,– va assentir l’emperador. –Pobre ignorant,– va murmurar després.
L’emperador s’havia tornat a asseure. Les seves mans descansaven sobre els braços del seu tron. Lluïa una expressió de satisfacció, com si hagués guanyat una batalla que encara no havia començat.
Màximusvolia cridar, però va tancar la boca, tement les paraules que l’emperador es guardava. La seva gola era seca com el desert.
–És per això que he ordenat la teva execució imminent.–
