La casa l’esperava com sempre, freda, obscura, però no tan silenciosa com hauria d’estar, deambulà per aquesta, la alfombra criticava les seves passes, el mirall desaprovava el seu aspecte, els personatges dels quadres xerraven entre ells opinant sobre l’arribat. I tot això, es podia sentir, però ho intentava ignorar, així com havia fet amb la, tal vegada, morta adolescent de l’autobús.



Aquest cop, però, el covard va seure a terra sobre el tapís per escoltar les seves queixes, davant del mirall per ofegar-se amb el seu judici i mirant els quadres per ser un més dins la conversa.

• I què haguéssiu fet vosaltres? QUÈ FARÍEU? - Va dir cridant, esquinçant la seva veu pel plor - No he fet res, RES, RES! - els murmuris quedaren emmudits - Sé el que he fet, SÉ EL QUE LI FEIEN - La mirada no era feta de llàgrimes, sinó de ferides, els ulls estaven encesos de fúria i humiliació, no suplicava un perdó, però sí un càstig. - I VOSALTRES TAMBÉ HO SABEU, tots ho saben, TOTS i ningú fa res - La tempesta queia sobre ell - Creieu ser la consciència del meu pensament, l’àngel virtuós que cuida la meva virtut, PERÒ NO, tan sols sou un més en aquesta ruleta, i mentre no us toqui a vosaltres patir-ho, no us importa a quina casella caigui la bala. - L’ànima li sortia del cos, ell la deixava escapar amb cada bram - No, els morts no caben a la moral, ocupen massa espai. Per què hauríem de portar amb nosaltres a aquells que habiten els carrers sense horari si ja tenen el seu espai entre discursos polítics i els comentaris capdavanters? - aquest pic els quadres acotaren el cap avergonyits - LA VERGONYA, la vergonya dura una estona, LA MORT és irremeiable, no canviareu amb les meves paraules, no la salvareu, no ho faré jo tampoc - el cel començà a enfonsar-se - però em recordareu, la recordareu.

Es va encendre la televisió, com si li estigués contestant, semblava que havia despertat d’un llarg somni, no emetia res d’ençà que tres mesos enrere les declaracions del líder dels Estats Units enviaren al protagonista a urgències. Ara, els anuncis i esquitxos còmics suavitzaven l’avís de possible guerra mundial després de l’atac iranià a Turquia. «Fiuuu, PAM», «PAM-PAM», havia arribat la guerra? Serien ells els pròxims en morir?

Ara, el protagonista, no estava espantat, no sentia el «tic-tac», aquest soroll no li molestava, de fet, mai li havia molestat sentir la felicitat, només el mataven per dins els crids esbalaïdors dels qui deixaven la vida i intentaven arrossegar-lo amb ells. El pànic no era als renous forts, era por a la por, a haver de viure tot allò que escoltava, ni tan sols era empatia, sino egoisme.

• La gent riu mentre altres moren, I ELLS NO SÓN MISERABLES? És normal veure com a Barcelona, Nova York, Londres, Palma, Japó, Brasil, Berlín, París, Roma… els coets artificials fan festa, i a Ucraïna o Palestina els coets fan morts, oi? Creuen que els robots els mataran per no tenir sentiments, però es maten ells mateixos perquè l’únic que senten és l’eco de la seva vida, el ressò de la bestiesa. - semblava que la ciutat callava per escoltar-lo - Sou absurds si penseu que tot aquest renou que feis callarà els que criden mentre moren, no callareu la mare desesperada que deixa caure les seves llàgrimes de sang sobre el cos mort del seu fill, no callareu els discursos de guerra, no callareu les armes. Aquesta és la vostra tranquil·litat, la mort dels altres i el silenci propi.

La nina ja és morta, el reflexe de la fina línia capaç de separar l’humanitat dels monstres s’ha trencat. Ja no podreu escoltar la seva agonia, tal vegada, sí pogueu sentir al seu assassí lliure pels carrers sense tan sols poder identificar-lo, tal vegada, tots sou botxins de la mateixa execució. Demà en morirà una altra i encara li doneu més atenció a la veu d’un narrador que a la que crida per la seva vida. Recordeu-la!