Passen pocs minuts, però el renou del caminar de les agulles del rellotge, no deixa d’eixordar les seves orelles. El temps pareix que s’allarga quan el protagonisme del cronògraf acaba amb una veu, seca, directa i curta. Un home amb bata blanca i l’emblema del caduceu al pit entrava per trencar l’intimisme de l’escena. Feia tant de temps que no trepitjava un espai com aquell que necessitava instruccions, un ordre, un crit; feia tant de temps que no feia res per ell mateix que ara sempre necessitava indicacions, una norma, un càstig.

Sense moltes paraules, s’aixeca i camina amb el ritme del rellotge, deixant-lo enrere, entrant allà on no entrava feia 2 anys. L’espai sembla un oasi, un tractat de pau, el tancament del camp, la darrera vegada que sentiria aquell nombre, “15839”. L’home de l’estetoscopi pel coll li demana que s’acosti al mur, col·locant-se enfront de l’estadiòmetre, mirant la sala.



El silenci del moment, deixa que senti l’encara insistent “tic-tac”, que cada vegada és més ràpid, més fort, com si el rei del temps intentés córrer cap a ell.

“Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-PAM”

El cos queia quasi a ritme, sol, ert, fred, com el metall del metre que feia uns segons descansava sobre el seu cap marcant l’altura de qui no es tornaria a aixecar.



I la consulta s'omple de gent, unes persones que compensen el buit que havia deixat la seva ànima. En poc temps, la carn ja jeia damunt la de l’anterior pacient i el següent entrava per la porta, feliç per poder visitar el metge.



La respiració el despertà, la història acabava amb el següent “pam”, amb un bot, robant-li al mort la calentor del cos i la respiració que s'afegia a la seva.

Una suor gairebé febril banyava el seu cos, el panteix trencava el silenciós ritual de la nit.

Mai no li havien agradat els renous forts.



Tal vegada, aquesta por venia d’on ell ni tan sols recordava, des de petit i arrelada en la infantesa. L’avi, sempre li havia contat sobre la guerra, en silenci i prop del foc, amb sorolls que només sentia ell i allà, com si la foguera xerrés tot el que la història callava i el padrí descrivia; d’ella sortien els crits de la batalla, afilats com ganivets que es clavaven al seu pit; d’ella sortien el rugit de les armes, que semblaven disparar mil tones de plom sobre ell; d’ella sortien els plors, com si cada llàgrima l’inundés l’esperit. Així, totes les remors aparentaven torturar-lo.



I ara es trobava allà, mirant el sostre mentre pensava en el que acabava de passar, en perquè pareixia que cada alè seria el darrer, com si la lluna l'anés a cercar a la farga, com si fos mort i encara fos tarda. Alhora, el seu cos començà a despertar-se, a deixar d’estar paralitzat i s’aixecà, comprovant que tot continuava en silenci, que el món dormia i que el “pam” era cosa de somnis.



La lluna s’acomiadà d’ell, després de la seva íntima nit. Ja no era l’únic despert, la ciutat revivia i la feina l’esperava.

Sortí de la casa i com cada dia, se submergia a la sorollosa societat, pujava al bus i esperava a sentir les paraules que indicaven la fi del trajecte. Era de nou a l’aeroport i després de 8 hores d’escoltar, feia el mateix camí de tornada, seia al mateix seient del transport públic, però aquesta vegada, només l’acompanyava una al·lota de coll vermellós, de braços tapats, de somriure condemnat a la mentida i d’ulls, uns ulls que l’endinsaren a un altre món, al seu món.



Com seria poder viatjar als vuit mil milions de mons de cada persona de la terra? Saber què conta cada llibre només mirant la portada, saber què callen els ulls només per fregar-los amb la vista.



Semblava que estava passant, que els renous de la història de la nina ara eren seus, que perforaven el seu cervell, que l’atrapaven sense poder escapar i el “tic-tac” tornà a començar.