Aquell so no venia de fora. No era el vell rellotge del conductor, ni el semàfor impacient per canviar el seu color. Era dins seu, al pit, inclús més enllà. El cor va començar a córrer com si tingués una urgència, bategant en sintonia al “tic-tac” que cada cop era més aviat. “Tic-tac, tic-tac, tic-tac”. Cada segon s'obria una porta, i sense voler-ho, sense demanar-ho, sense permís, hi va caure dins.
El món avançava, però ell ja no hi era. El seient sota el seu cos es va dissoldre, les finestres es van enfosquir, i l’ànima li començà a pesar. Va sentir el primer cop abans d’entendre’l. Sec. Brutal. Un so que no ressona, que s’enganxa a la pell i la marca. Li va travessar l’esquena com si el colpegessin a ell, però aquest primer quedà emmudit pel següent i pel següent i el següent. Semblava era ell qui quedava tombat al terra fred, sagnant i sense coneixement. El seu cos, ara tens, exaltat i embriagat de por, seguia present al món real.
No veia res, però ho veia tot. La respiració trencada d’ella, el silenci que s’imposa després del crit, l’aire espès que no li permet aixecar-se. Va sentir el tremolor a les mans, la reticència del mal, de condemna.
El bus va frenar de cop, un sotrac, una protesta, un gemec sord de la dama copejada i ell va caure encara més endins. Ara ja no estava a l’habitació. Pujava unes escales que no eren seves, cada esglaó cruixia com una amenaça. “Tic-tac”. En arribar la va veure, plorant, cridant, més morta que si realment ho estigués.
Les portes del bus s’obriren lentament i el seu esperit sortí abans que el cos es comencés a moure, intentava escapar, fugir, córrer, intentava fer tot allò que la desconeguda no podia fer. El sol es movia per intentar fer que caigués de nou, el món ara voltava més ràpid, veia com canviava, fent voltes com si fos una ruleta prop de frenar a la pitjor casella.
La ciutat sonava; cotxes, obres, veus, pantalles. “Tic-tac, tic-tac”. Però el seu cap cridava més fort, no era capaç de distingir què el feia tremolar, si el crit que no s’emet, el món que no calla mai o aquell que només guarda silenci quan és per ignorar el patiment dels altres.
Un banc al parc l’esperava, com si estigués preparat per acollir la caiguda. Va seure i a poc a poc el “tic-tac” baixà el ritme. No perquè el temps s’aturés, sinó perquè ell havia començat a escoltar d’una altra manera.
Covard, l’havia deixat tota sola. Sabia el que vivia, ho havia patit amb ella, l’havia vista morta i no havia fet res.
Miserable, l’havia condemnada i això feia més mal que qualsevol cop.
S’havia convertit en una d’aquelles persones deshumanitzades i sense ànima, una d’aquelles que lleven la vista quan veuen a un d’ells dormint al carrer, que obliden les morts a Ucraïna o a Palestina perquè els-hi queden massa enfora.
Ara seia, tranquil, enfora del mal, un que afortunadament, ell no havia de patir.
Preferia sentir les rialles dels nins que jugaven, el cant dels ocells i el renou de l’aigua. Encara que m'imagino que ella també ho voldria fer.
On estaria ara? Seguiria viva? Crec que això només m’importa a jo, perquè a ell el “tic-tac” ja no li sona.
Sense haver-se mogut en hores acomiadà al sol per donar la benvinguda a la lluna, veié passar als infants que feia un temps corrien i cridaven incansables, deixà d’escoltar als ocellets imaginant que ja dormien. Intentà aixecar-se, va fer les primeres passes, no sabia on era, feia hores que no ho sabia, però almanco, podia dreçar-se sense tremolar pel dolor.
Sense saber cap on, caminà, ara només se sentien les seves passes i ell tornava a ser el mateix infeliç, maniàtic que com si res hagués passat, tornava a casa, ràpidament. Claus a la butxaca i de sobte ja havia entrat. La porta es tancà rere seu amb un cop, acompanyat d’una veu femenina, trencada, era la seva veu, «recorda’m».