El moment final va arribar gairebé sense que se n’adonessin. Després de diversos cops cada vegada més ràpids, ell va veure una petita obertura. Sense pensar-s’ho massa, va apartar l’espasa del seu company i, amb un moviment sec, el va desarmar. L’espasa va sortir volant i va caure uns metres més enllà.



El seu company es va quedar quiet, respirant fort, amb la mirada fixa en ell. Durant uns segons, cap dels dos no va dir res. Només se sentia el vent i el mar al fons. Ell mantenia l’espasa aixecada, apuntant-lo, però no era capaç de fer el següent pas. Sabia que podia acabar-ho tot en aquell moment, però no era capaç de fer-ho.



—Acaba-ho —va dir finalment, amb la veu cansada—. No ho allarguis més.



Al final, va baixar l’espasa. No podia matar-lo.



—No penso matar-te— va respondre ell, sense haver acabat de recuperar l’alè.



El seu company el va mirar sense entendre res. Estava sorprès, però sobretot espantat. Tots dos sabien què passaria si l’emperador descobria que no havien complert l’ordre.



Li va deixar clar al seu company que l’única opció que li quedava era fugir. Tornar al castell ja no era una possibilitat. Durant uns instants, el seu company va dubtar, mirant al seu voltant com si busqués una altra sortida que no existia. Malgrat que volgués tornar al castell com si res no hagués passat, sabia que si ho feia, l’emperador no voldria sentir excuses ni justificacions.



Abans de marxar, va dirigir una última vegada la mirada cap a la nena, encara de genolls a terra, tremolant i amb els ulls plens de llàgrimes. Després, sense dir res més, es va girar i va allunyar-se pel camí per on havien arribat.



Quan van quedar els dos sols va guardar l’espasa i va apropar-se a la nena a poc a poc, intentant no espantar-la. Es va ajupir davant seu i li va començar a deslligar la corda que lligava les mans. Tenia els canells vermells i marcats. Quan va acabar, la nena no es va moure durant uns segons, no acabava de creure que aquell infern hagués arribat a un final.



Ell es va aixecar i li va dir que havien de marxar. La nena va dubtar una mica, però al final es va posar dreta i es va acostar a ell. La va ajudar a pujar al cavall i després va pujar-hi ell també. Quan van començar a allunyar-se del penya-segat, va notar com la nena s’agafava amb força a la seva armadura. Encara tenia por, però ja no plorava.



El camí es va fer llarg i silenciós. Durant una bona estona, cap dels dos no va dir res. Només se sentien els passos del cavall i el vent, que anava perdent força a mesura que s’endinsaven cap a l’interior. A poc a poc, la tensió es va anar transformant en un silenci més tranquil.



Al cap d’una estona, li va preguntar on anaven. Ell no sabia exactament cap a on marxaven, només que havien d’anar lluny, prou lluny perquè ningú no els trobés.



La conversa va ser breu, però li va donar a la nena prou confiança per estar segura que aquell era el futur que volia tenir. A poc a poc, la nena va deixar de tensar el cos i es va anar relaxant. El fet de tenir algú al seu costat, algú que no li volia fer mal, començava a donar-li una mica de seguretat.



Amb el pas del temps, el paisatge va anar canviant. Els arbres es feien més escassos i l’aire es tornava més humit. L’olor de sal va tornar a aparèixer, però aquesta vegada no portava el mateix significat que abans. Ja no marcava un final, sinó un començament cap a una nova vida.



Quan finalment van arribar a la costa, el sol començava a pondre’s. El mar s’estenia davant seu, tranquil, amb la llum suau que reflectia sobre l’aigua. Tot semblava més calmat, com si els desitgés sort en el llarg viatge que els esperava.



A la vora hi havia una petita barca, lligada amb una corda gastada. Ell va baixar del cavall i va ajudar la nena a baixar amb cura. Durant uns instants, es van quedar mirant el mar en silenci, els dos intentant acabar d’assimilar que, quan marxessin mar enllà no hi hauria marxa enrere.



Van pujar a la barca i ell va deslligar la corda. Amb una empenta suau, es van separar de la vora. L’aigua va començar a moure la barca lentament, allunyant-los de terra ferma.



La nena es va asseure en silenci, mirant el moviment de les onades. Ell, assegut davant seu, observava l’horitzó. No sabia què els esperava a l’altra banda ni si realment trobarien un lloc millor, però per primera vegada en molt de temps, sentia que havia fet el correcte.



A mesura que s’allunyaven, la costa es feia cada vegada més petita fins a començar a desaparèixer. Amb ella, també quedaven enrere el castell, les ordres i tot el que havia marcat la seva vida fins aquell moment.



Davant seu només hi havia el mar obert, i una nova oportunitat per començar de nou.