El vent bufava amb força al penya-segat, colpejant-los sense pietat. El soroll de les onades trencant contra les roques pujava des de sota, constant, fred, com un recordatori del que estaven a punt de fer. Ell es va quedar quiet durant uns segons, sense moure’s, mirant el mar. Sabia que aquell era el lloc. Sabia que aquell era el final del camí.



El seu company va baixar del cavall amb un moviment ferm, segur, com si no tingués cap dubte. Després va agafar la nena pel braç i la va fer baixar també. Ella gairebé no tenia forces. En tocar el terra, les cames li van fallar i va caure de genolls. Les seves mans continuaven lligades darrere l’esquena, i el seu cos tremolava sense control. Va començar a plorar, primer en silenci, després amb petits gemecs que cada vegada es feien més evidents. -Si us plau...- va dir amb la veu trencada, -No em feu mal...- Aquelles paraules li van fer patir. Més del que hauria volgut admetre.



El seu company es va girar cap a ell. -Fes-ho- va dir amb una veu seca, -Posem fi a això-.



Ell no va respondre. Sentia el cor bategant amb força dins el pit. Va mirar la nena, ajaguda i de genolls a terra, indefensa. No entenia com havia arribat fins aquell moment. No entenia com havia estat capaç d’obeir fins ara sense qüestionar res.



- Què esperes?- va insistir el seu company. -No t’ha semblat prou clara l’ordre?-.



Ell va fer lentament un pas endavant. Notava les cames pesades, com si cada pas li costés més que l’anterior. Quan es va apropar una mica més, la nena va aixecar el cap i el va mirar. Els seus ulls estaven plens de llàgrimes, desesperats. No hi havia odi en ells, només por. Aquella mirada li va travessar l’ànima.



-Espera- va dir finalment, gairebé xiuxiuejant. El seu company el va mirar amb desconfiança. -Esperar a què?-, va contestar. Ell va dubtar uns segons abans de respondre. -Vull parlar amb ella-.



El seu company va negar amb el cap. -No és bona idea. Si parles amb ella, et costarà més fer-ho. I si tu no ho fas, ho faré jo-.



Ell es va quedar immòbil durant uns instants. Seguidament, va empassar saliva i es va apropar a la nena lentament. Ella es va encongir en veure’l acostar-se. El mirava amb por, amb els ulls plens de llàgrimes, sense entendre per què li passava tot allò.



-Tranquil·la- va dir amb veu baixa. -No et faré mal-. No sabia si era veritat. Però necessitava dir-ho.



La nena continuava plorant en silenci. Ell es va ajupir lleugerament per quedar a la seva altura. Durant uns segons, cap dels dos va dir res. Va ser llavors quan la va mirar bé. La seva cara, els seus ulls, la seva expressió. Tot li recordava a la seva filla.



El record li va envair la ment de cop. -Em recordes a ella- va dir finalment. La nena no va respondre. Només el mirava.



-Tenia la teva edat- va continuar. -Era l’única família que em quedava-. Va notar com la seva veu començava a fallar.



-La seva mare va morir durant el part. Des d’aquell dia, només ens teníem l’una a l’altre. Jo ho era tot per ella. I ella ho era tot per mi-. Va fer una pausa. -Un dia es va posar malalta. Al principi semblava poca cosa. Però cada dia empitjorava. Tossia, no podia respirar bé... i jo no podia fer res per ajudar-la-. Va baixar la mirada.



-Recordo com em mirava, espantada. Confiava en mi. Pensava que la salvaria. Però no vaig poder fer res-. Va sentir un nus a la gola. -Una nit, simplement va deixar de respirar. La malaltia se la va emportar sense deixar rastre. Aquell dia també es va emportar un tros de mi-.



El silenci es va fer més pesat. -Des d’aquell dia, estic sol-. Va tornar a mirar la nena.



-Quan et miro, veig la seva cara-. La nena continuava plorant, però ja no cridava. Només l’escoltava.



El seu company va fer un pas endavant. -Ja n’hi ha prou- va dir amb fermesa. -Acaba amb això-. Ell es va aixecar lentament i es va girar cap a ell. -No puc-. El seu company el va mirar, insatisfet.



-Ara no siguis covard. Compleix les ordres de l’emperador- va dir el seu company. Ell no va dir res. El silenci entre ells es va tornar tens.



-Si tu no la mates, l’hauré de matar jo- va afirmar el seu company mentre començava a apropar-se. En aquell moment, ell es va moure i es va posar davant de la nena, protegint-la. -No la tocaràs-.



El seu company es va quedar quiet. -Creus que per mi és fàcil haver de complir aquesta ordre?! Creus que jo vull haver de matar a una ànima tan innocent?- va callar durant uns segons -Però el fet és que no se’ns ha demanat l’opinió, i si no ets tu qui ho fa, seré jo qui acabarà amb la seva vida. Ara, aparta’t del camí, acabaré tot això-, va afegir.



-No-, va dir ell amb una veu tallant. Durant uns segons, cap dels dos no es va moure. El vent bufava amb força al seu voltant. El mar continuava colpejant les roques sota seu. El seu company va desenfundar l’espasa. Ell va fer el mateix. Ja no hi havia marxa enrere.



Va ser el seu company qui es va llançar primer, amb un moviment ràpid i directe. Ell va bloquejar el cop, sentint la força de l’impacte. Va fer un pas enrere, però no va caure. Va respondre immediatament, obligant-lo a retrocedir.



Les espases xocaven una vegada i una altra. Cada cop més ràpid que l’anterior.



Ell podia veure la tensió a la cara del seu company. Podia veure que començava a dubtar. Sabia que ell era més fort, però el seu company continuava lluitant, resistint.



Darrere seu, la nena continuava de genolls, plorant en silenci. Ell no podia permetre que li passés res.



Ell va agafar l’espasa amb més força. Aquella vegada, no lluitava per l’emperador, lluitava per ella. I, per primera vegada en molt de temps, també lluitava per ell mateix.