Les ordres de l’emperador havien estat clares, “Mateu-la com abans possible”. Aquella frase se li havia quedat clavada al cap des d’aquell instant. No l’havia pogut oblidar ni mentre caminaven pels passadissos freds del castell, ni quan baixaven per les escales de pedra que duien als jardins. Constantí no volia sentir preguntes ni excuses. Per a ell, la desobediència era imperdonable, fins i tot quan venia de la seva pròpia filla. I això era el que més l’inquietava, entendre com un pare podia ordenar la mort de la seva única filla només pel fet que s’havia negat a acceptar un matrimoni que no volia. El seu company avançava al seu costat en silenci, amb la mirada perduda. No calien paraules; tots dos sentien que aquella ordre els obligava a fer una cosa que no haurien d’haver fet mai. Però havien de ser fidels.



La van trobar en un dels jardins del castell, tal com els havien dit. El lloc era tranquil, gairebé idíl·lic. Els arbres donaven ombra i l’aire feia olor d’herba humida. La nena corria d’un costat a l’altre, rient i intentant atrapar una papallona groga que se li escapava sempre en l’últim moment. Duia una flor a la mà, mig pansida, i els cabells d’or li ballaven amb cada salt. No era conscient de la crueltat que l’esperava.



Es van aturar darrere d’un arbust i la van observar durant uns minuts que els van semblar eterns. Ell va sentir com el dubte li envaïa l’ànima. Potser encara eren a temps de fer veure que no l’havien trobada, de fugir, de desobeir per primera vegada. Però si no complien l’ordre, el càstig seria pitjor. Finalment, el seu company va fer un pas endavant. Ell el va seguir amb el cor encongit.



Quan ella els va veure apropar-se, el somriure se li va esborrar de cop. Va fer un pas enrere, sense saber què estava passant. No va tenir temps de reaccionar. La van agafar entre tots dos. Ella va començar a cridar, a plorar, a demanar ajuda. “No, si us plau”, repetia entre plors. Li van lligar les mans per darrere amb una corda aspra que li va marcar els canells de vermell. En aquell moment, mentre ella plorava i es retorçava, ell va sentir que el cor se li trencava. Cada crit i llàgrima de la nena li feia qüestionar totes les decisions que havia pres al llarg de la seva vida.



La van treure del jardí ràpidament, abans que algú pogués sentir els crits. Els cavalls els esperaven a l’exterior. La van pujar amb dificultat. Ella intentava resistir-se, però no tenia prou força per oposar-se. Un cop asseguda al darrere, lligada, ell va sentir com el seu cos es recolzava contra la seva esquena. Ho notava tot: com li tremolaven les mans, com el cor li bategava a un ritme accelerat, com s’aferrava inconscientment a la seva armadura com si fos l’únic suport que li quedava.



Ell mirava de reüll el camí, desitjant en silenci que algú aparegués o que una veu els cridés i els fes parar; però ningú no els va aturar.



El camí fins al lloc on l’havien d’executar va ser llarg i silenciós. Ja feia estona que s’allunyaven de les muralles, buscant el lloc indicat, prou apartat perquè ningú pogués veure’ls. Només se sentien els passos dels cavalls i el vent movent les fulles.



El pla era senzill i cruel. Matar-la allà mateix i llençar el cos al mar, fent creure que havia relliscat per un penya-segat. Ningú no sospitaria res. Però mentre el camí continuava, ell sentia com la seva consciència cada vegada li pesava més.



El camí es feia cada vegada més estret i irregular. Hi havia pedres i arrels que sobresortien del terra, fent que el cavall avancés amb dificultat. Ell sentia una necessitat immensa de girar-se, de dir-li alguna cosa, de tranquil·litzar-la i prometre que tot aniria bé, però sabia que seria mentida. I això el feia sentir encara pitjor.



A mesura que avançaven, el paisatge canviava. Els arbres es tornaven més escassos i l’aire començava a fer olor de sal. A la llunyania, es podia començar a sentir el soroll de les onades del mar trencant a la costa. Aquell so li va glaçar la sang. Sabia què significava. Quan finalment van arribar al penya-segat, el vent bufava amb força. El mar s’estenia sota seu. El lloc era solitari, perfecte pel que pretenien fer. El cavall es va aturar. Ell va baixar lentament, amb el cor accelerat. Sabia que aquell era el final del camí, però dins seu els dubtes no callaven. Encara era a temps de decidir si volia continuar obeint o per fi fer el que creia correcte.