La son no li arriba fins ben tard i, quan ho fa, l’enganya i la fa somiar coses estranyes i incòmodes; malsons recercats i mundans. S’ha anat a dormir amb les paraules del Víctor ben fresques i, encara que hagin passat uns dies, encara no ha estat capaç d’esborrar el regust amarg que li van deixar. És tot tan confós, però a la vegada tan clar que tot sembla difícil quan no ho és gens.

El jove la va deixar amb les seves candidates a resposta a la boca, partint amb un «adeu» sec i senzill al principi del final mentre anava acabant aquell discurs tan realista i revelador: «vos tenen enganyats i no ho voleu veure».

Tot li retomba a dintre, com quan una batucada, que fa redoble de tambors per a anunciar el moment estrella. Tot li dona voltes, també, però, a la fi, el món dels somnis l’acaba reclamant. Malsons més ben dit.

Després, quan ja es desperta, mira el mòbil i veu que el té ple de missatges d’un número desconegut. Amb desconfiança obri el xat de les converses i mira els missatges rebuts. Un teòric Víctor es manifesta com a tal i li ha escrit dient que la convida dinar al restaurant del mateix edifici on treballen. Si, deu ser ell, però no es fia, no té per què haver de ser-ho… d’on ha tret el seu número personal? Com en pot estar segura de si és o no ell? Justament, la persona que li ha escrit i que casualment es troba en aquest moment també a l’altre costat de la pantalla i que és l’única que sap qui és vertaderament, impacient en veure que no contesta, la crida fent sonar el seu mòbil. I sí que ho és, el Víctor, però ella, per norma, havia de desconfiar.

I les hores ja han passat, l’arena groguenca del rellotge de la seva vida s’ha anat precipitant mentre entra al restaurant on ja hi ha el Víctor assegut a una taula a la qual es dirigeix. «A la taula, no al Víctor» opina dins la seva ment.



-Hola - el saluda - Com va tot? - li demana cohibida per la inesperada trobada.



-Bé - li contesta i la mira amb els seus ulls obscurs - Seu, seu. Què vols per dinar? - li demana agafant la carta de menús. - Hi ha el plat del dia que té molt bona pinta, però si no, hi ha…



-Què passa, Víctor? Per què m’has dit per veure’ns? És sobre el que va passar? - el mira sense misteris i el Víctor, amb els mateixos ulls d’abans, també la mira, però ell sense misteris. A ella li sorgeixen els sentiments culpables que segur que si ens trobéssim en una altre moment de la història, més enrere, els hagués relacionat amb els errors o amb l’existència d’alguna persona qualsevol - Ja sé que l’altre dia no hauria d’haver reaccionat així. Duc donant-li massa voltes i només puc adonar-me de com sempre he fet el mateix i reconec que no he pensat amb els altres.



Sense paraules i en absència de sonoritat, el Víctor l’observa analitzant la situació amb un mig somriure formant-se-li als llavis.



-De què rius? - li demana la nostra protagonista molesta perquè sospita que es riu d’ella.



-No m'estic rient. Només admir la capacitat que tant tu com qualsevol teniu per a veure que alguna cosa no encaixa.



La Tessa s’asseu a la cadira i pensa alhora que demana una beguda i el plat principal del menú del dia, que es menjarà en silenci davant el seu acompanyant. Raona i, seguint amb els ulls d’abans del Víctor, sempre iguals, els mateixos, clavats en ella, s’adona del tipus de persona en què s’ha convertit. O és que sempre ha estat així? Els seus pares la van educar amb uns altres principis, li van ensenyar a ser bona persona i respectuosa i empàtica i respectable i organitzada i responsable i simpàtica i milions de valors més impossibles de recordar. Ella es considera totes aquestes coses, encara no haver estat gens empàtica amb la Phoebe, o respectuosa amb el treballador de la tenda d’electrodomèstics, ni tampoc amable quan l’ascensor no baixava, però és que tampoc va ser organitzada aquella vegada quan… És a dir, que no havia complert el paper de bona persona en aquest món: però espera, que és que hem de fer un paper per estar aquí? Hem d’actuar a la Terra com si es tractés d’una obra teatral? Tal vegada ens trobam en el Teatre Principal de la vida actuant i no ens hem adonat!

Deixa córrer un sospir, una bufada d’aire calent amb la boca més oberta que tancada, i es posa les mans als ulls per a fregar-los i així tornar a la realitat. Una gota freda que crema li regalima per la columna vertebral, la sent, però quan s’hi passa el palmell no aconsegueix trobar-hi res; clar, no hi és. Retira la mà, però continua sentit les pessigolles que aquesta li provoca i torna a intentar a llevar-se-la, no trobant-hi res. La gota és per dintre la pell de l’esquena, cap a la cintura, amagada a qualque lloc recòndit d’aquesta part del cos advertint-li i molestant-li, creant-li una situació d'estrès que la fa moure incòmoda a la cadira com cercant alguna cosa i que provoca un despertar d'ànsia, sentint-se bruta, venint-li unes ganes boges de dutxar-se sencera per a llevar-se aquesta sensació tan desagradable. Tot això mentre està dinant, però com si no fos allà.



-Tessa? - li crida l’atenció el Víctor - Ja estàs? Vols anar a fer una volta? - en veure que no li respon li demana. - Estàs bé?



-S-Sí, sí, clar. Anem.



I és així com surten del restaurant amb nom atractiu de l’edifici on treballen i amb prou ressenyes a favor amb comentaris per a tots els gusts.

Passejant per carrers amb nom de morts que van ser importants durant la seva vida i que ara, pels seus mèrits en algun o alguns d’aquells moments, continuen essent recordats, es troben amb vàries persones que van matching amb ella. Un matching ben exagerat; una al·lota duia les mateixes botes i gavardina de color marró fosc!

Ara s’hi fitxa més, molt més que abans, i veu com la gent vesteix de la mateixa manera: com la majoria de les nines duen botes i com la majoria dels nins duen aqueixes esportives d’una marca famosa molt de moda. Tots tan semblants i pareguts que perdem la nostra pròpia essència i singularitat que ens caracteritza com a individus únics en el món, perquè: és que aquesta roba o color està de moda o ho serà l’any que ve. Però com ho saben que l'any que ve estirà de moda el color Luminous Blue? I el de l’any 2028 que seran el Russet (un tipus de marró), el Peaceful Lilac (lila suau), el Maize (groguenc) i Deep Green (verd intens) els colors més vestits? I perquè al 2031 no han arribat… encara. És fascinant la capacitat que tenen per a saber el color que estirà de moda d'aquí a cinc anys… perquè això no és ficció, és realitat, si no cerca-ho per la plataforma de recerca.



-Víctor… - el crida una mica marejada i traumatitzada per tot això que ha raonat sense fonaments exactes, trets del seu subconscient inconscient que sabia o es demana aquestes coses.



-T’hi has fixat? - li demana igual de sabedor que els dies anteriors i apujant el volum de la seva veu en un mode quasi exponencial.



-Com pot ser què…?



-Sap vostè quan cobra per la seva pensió? - l'interromp una senyora adulta major d’edat que xerra amb un home gran, d’una certa edat - Perquè aquí, en la nostra organització, li donem més doblers si…



Aquest l’escolta amb les orelles ben badades, que han sentit taaantes coses. Perdut en el seu món i dins la seva ignorància no per no saber, sinó perquè aquestes coses se li escapen dels seus coneixements, accepta i assenteix a tot el que li diuen.



-Ei, perdoni! - es fica dins de la conversa la Tessa - Això que diu no és gens cert. No poden donar-li més dobles perquè no depèn de vostès!



L’al·lota se la queda mirant amb una cara on sembla que el somriure i mirada no encaixen.



-I vostè qui és? - demana molesta.



-La seva filla - diu, i mira al Víctor que se’ls queda observant, cercant els pocs trets en comú que tenen entre els dos. - Però a tu et sembla normal que enganyis a una persona major que no en sap d’aquestes coses? Sempre aneu al punt més feble!



I sí, ara que ho deia… Era ben cert que la gent espavilada i viva anava darrere aquelles persones més vulnerables i dèbils de la societat. S’aprofitaven dels seus punts vulnerables i en vers de ser vertaders i sincers, utilitzaven el mètode de la mentida per a extreure el màxim de les seves víctimes com si de cròniques vampíriques es tractàs. Per què la humanitat havia de ser així? Qui havia tret aquest mètode tan infal·lible, però poc ètic, a on a ningú li importava fer mal?

El Víctor la mira i li agafa del braç duent-la amb ell, suau i confiadament.



-Què et passa? - li demana amb un ampli somriure que ja no pot amagar.



-Per què som així? Tot el que ens han… ens ho han pintat molt bé… se les han arreglat perquè tot sembli fàcil, però: a on ha quedat la nostra dignitat? De petits se’ns ensenya a ser correctes, a ser justos i a lluitar pels nostres somnis, però en realitat només volen amagar les nostres curiositats i volen que encaixem en un lloc on ningú és igual. La hipocresia i les mentides són les més triades, la nostra manera de ser és elegida pels altres i només ens preocupem del més banal: una culpa o una pardalada.



-Benvinguda a la realitat, Tessa. - li dona la benvinguda el Víctor al món que sempre ha estat allà, però que tothom ignora.



Clic.

Es fa la llum



Actualitat:

La melodia dels ocells impregna l’ambient. L’olor de cafè just acabat de fer i l’aroma de la planta de menta quan fa un poc d’aire i entra, recorren l’entorn. Les aus que migren sobrevolen ignorant-la per damunt del seu cap i l’oratge fresc del matí li embulla amb juguera els cabells, despentinant-la. Està tot tan bé.

El dentista s’ha acomiadat d’ella amb poques paraules deixant que la visita acabàs. Es reuneix amb el Víctor a fora de la consulta que, amb el seu característic costum d’agafar el braç, camina al seu costat i, l'un vora l’altra, duen el cap ben alt amb la mirada fitxa per avant. Ens miren, encara que no els veiem, i ho diuen tot amb els ulls:



- Deixa de ser parasimpàtic/a, tu encara hi ets a temps de veure-ho.