Ens referim a nosaltres mateixos com a l’única espècie capaç de la racionalització, singulars en aquest món amb un llenguatge complex i, a més, excepcionals per la nostra pròpia autoconsciència.

Som tan especials, però a la vegada tan imperfectes… que no volem acceptar els nostres propis errors, les nostres malifetes, els nostres pensaments, rere bastidors de la pròpia consciència, més recargolats.

Som tan coneixedors dels nostres pecats, que tenim la capacitat de llevar-nos les responsabilitats i les culpes amb un cinisme amable, diria i tot.

Perquè som l’única espècie capaç de raonar… cap altre animal ho fa.

Però tu no tens la culpa, tranquil/l·la.

L’ahir de demà es torna a aixecar del llit. Una altra vegada. Com si l’ahir, l'abans-d’ahir, i l’abans de l’abans-d’ahir es tornessin a repetir en un bucle atemporal sense mesura ni espai per a definir-lo.

Es mira al mirall simbòlica i metafòricament romput per totes les vegades que s’ha hagut de mirar per assegurar-se d’anar ben arreglada i així no fer el ridícul i parèixer algú fora del que és normal; «però qui va ser el que va decidir el que és normal i el què no?».

En el dia d’avui té plantejat fer… què coi, ella no ha pensat en res, ja estava predisposada a la rutina diària i repetitiva des que fa feina a aquesta empresa. D'ençà que va decidir continuar amb una cosa que no li agrada, no li val la pena dedicar-hi ni un segon del bucle temporal al qual s’ha avesat i que li resulta insignificant en molts moments.

El color groc de les llimones, que pengen de les branques d’un llimoner al pati d’una casa per on passa diàriament, és molest als ulls de la nostra protagonista, que va de camí a la tenda d’electrodomèstics on va comprar el televisor. L’aroma dolç de les flors de quan passes per la floristeria que hi ha a St. Andrew Street és l'única cosa agradable que s’anticipa a la primavera en aquesta època que, amb el contrast del regust imaginari de les mateixes llimones, es cola cap a la seva boca enviant-se la saliva cap endins rodolant per la gargamella.

La ràbia d’ahir li ha fugit. Ja no està empipada amb la televisió, ni tampoc amb l’ascensor ni amb aquelles dues persones que es va trobar. No ho està perquè s’ha oblidat de tot. No tenia la suficient importància com per a deixar un espai dins la seva memòria a aquest record que potser era rellevant.

Entra en aquella tenda enorme i, sorpresa, observa el lloc sense pensar en totes les tendes que aquest nou macromagatzem deu haver fet tancar pel simple fet de ser més gran, competitiu i novedós. No ho pensa. Com tampoc pensa, quan passa per vora la caixa, en la gent que ha perdut la feina per culpa d’aqueixes noves màquines de cobrar automàtiques. Hi pensa més tard, quan després d’un contratemps necessita l’ajuda d’algun humà que l’atengui per a posar una reclamació: «però les caixes automàtiques no en tenen de culpa… A més, així no has de fer cua per un caixer lent.» pensa mentre continua cercant a algú i va perdent el seu temps, aquest sí que li importa. Sí, és així.

Quan a la fi troba a algú i li explica de manera clara el que li ha passat i el que vol, aquest, un dependent, li diu que no hi pot fer res.

• - M’ha d’entendre, senyoreta. No és segur que la tele estigui rompuda, potser és vostè que no la sap usar.
  
  
  
  - Ah, és culpa meva?
  
  
  
  - No, però és que…
  
  
  
  - Perdoni, jo aquí he vengut perquè em donin una solució, i no me n’està donant cap. L’he estat cercant, no hi ha ningú a les caixes i no parla de res bo. I que em diu dels dos anys de garantia?
  
  
  
  - Sí, bé. És que…

I ha de partir. Parteix perquè no li poden arreglar ni tampoc donar-li una altra de nova. La televisió no s’ha romput, li passa alguna cosa que ella no entén i ningú anirà a veure-la. Dins la seva desolació, raona, ara sí que pensa, perquè ho fa per ella, per a trobar qualque cosa que la pugui beneficiar i a la que pugui treure un profit.

«Quina farsa» es diu a ella mateixa indignada per la poca vergonya que considera que tenen.

I torna a la tenda per tornar a expressar el seu malestar a un altre jove a qui li ha tocat esser atesa ara. Un jove que no deu tenir ni vint-i-cinc anys, tampoc gaire experiència, i que simplement fa la seva feina seguint les directrius de la multinacional redactades per professionals dels negocis, les finances i del màrqueting per a no ser l’empresa qui hi perdi, i dirigides per algú, el qual segueix les d’algú altre, que cap dels dos no han vist ni veurà mai. Amb una notable expressivitat negativa li diu quatre coses a sobre el tema i, en un rampell d’irritació frustrant proper al brot psicòtic, deliberadament, l’empeny fent-lo caure a terra; que lleig. Tothom veu l’espectacle i la miren, xiuxiuegen i l’assenyalen amb el dit: «ei, que és de mala educació», però i què si ho és… ningú ja no en té, d’aquesta. Arriba el de seguretat i el cap de secció i la tracten com el què és, una sonada, i li donen la culpa sense contemplacions: l’acusen d’haver agredit a aquell jove.

• - No ho enteneu… no sabeu el context. - intenta excusar-se ella.

Però no li deixen, els és igual el que digui o deixi de dir ella.Es riuen, li fan mofa, arrufen el nas i s’estiren les comissures dels llavis mentre s’alcen. «No!» crida dins l’embull momentani que té dins el seu cap.

Torna a l’ara, a la realitat i… buf! Tot ha estat fruit de la seva imaginació, no ha anat un altre cop a la tenda a dir-li res al dependent i tampoc ningú s’ha rigut d’ella. Es troba davant l’edifici de la feina, ha arribat a peu completament despistada i ficada dins el seu món de fantasia paranoica.

L’ascensor sembla estar igual que l’altre dia. És el mateix, clar i no ha canviat res. Té les mateixes portes metàl·liques i continua amb les seves imitacions bastant imperfectes de les coses que es troben davant seu. «Està intentant participar de les idees dels objectes» pensa, recordant allò que li ensenyaren ja fa uns anys a classe de filosofia, quan estudiava, sobre Plató i el món de les idees, repetint-s’ho intencionadament. Aquesta vegada no espitja insistentment el botó més de dues vegades, amb una li basta, i hi entra fora preses deixant que les portes mecàniques metàl·liques es tanquin tranquil·lament i sense remugar.

• - Ei! Espera! - sent cridar a una veu que li resulta familiar.

I al davant, mentre les portes van deixant un espai cada vegada més petit entre elles, reconeix la cara del jove del dia anterior que corre cap a ella. Les mirades es xoquen, com a una pel·lícula, però no com t’ho imagines, i els ulls d’ell es desvien com si es cohibís rebaixant el ritme, desaccelerant-se. Es miren de nou als ulls; «per quan li vendrà? Ara hi posarà ell la mà per aturar-lo?»

No hi arriba i les portes es tanquen. De veritat et pensaves que les anava a aturar, ella?

• - Planta quatre, ascendint. - diu el dispositiu de veu en OFF de qui sap qui, robòtica, molt lineal, gens melodiosa.

Però de sobte les portes es tornen a obrir i l’al·lot es gira, amb les dues mans a sobre el cap i comença un somriure que acaba en una àmplia rialla.

«Qui ha aturat l’ascensor» es demana interiorment per a ella mateixa la Tessa.

• - He estat jo. - es diu responent, sense respondre del tot i fora haver sentit la pregunta dins el silenci del cap d’ella, encara mig rient i en veu alta mirant-se el dit que pren el botó on es troba el zero.
  
  
  
  - Sí, has estat tu. Gràcies. - se li agraeix una cosa que ha fet fora pensar.

Torna a prémer el quart botó i amb les mans a la barana es deixa emportar.

• - Avui no tens gaire pressa, pel que veig. - li diu el jove.
  
  
  
  - Com? - demana ella desconcertada, que ni espera ni vol conversa.
  
  
  
  - Què entenc que avui no tens pressa ja que m’has deixat entrar i tot a l’ascensor sense queixar-te.
  
  
  
  - Sí, bé. Jo no sé com… - comença ella.
  
  
  
  - Ja, ja. No saps per què ho has fet. - la mira ensenyant un poc les dents. - Em dic Víctor.

El mira perplexa. No entén el seu somriure, i tampoc les seves maneres de ser, com molt menys la seva tranquil·litat o les seves paraules tan perceptores i sabedores de tot.

• - I tu…? - l’ajuda per a continuar.
  
  
  
  - Tessa. Sí, Tessa. - i es donen les mans com fan les persones normals… ah, què ells són normals?

S’obrin les portes al ritme esperat, surten de dintre l’aparell elevador i van directes a l'entrada de les seves respectives oficines allà on ambdós aparentment treballen. El Víctor la deixa passar a ella primer i quan són a dintre els rep la recepcionista que quan els veu s’aixeca de la seva cadira i se’ls mira sorpresa, però amb cara de curiositat; si fos per a ella, o per a qualsevol de vosaltres, ni hauria aixecat el cap per a saludar o fer un poc de cas als benvinguts.

• - I què feis aquí? - demana sense dir ni un “hola”. - Avui el vostre departament està de vacances. Fa un parell de setmanes, a la reunió, es va acordar el mateix dia per a tots vosaltres. També han enviat un correu recordant-ho. No ho heu vist?

La Tessa es gira i mira al Víctor, que acaba de conèixer fa just un instant, sense comprendre res.

• - No, no ens ha arribat res. No ho sabíem, això de què avui era el nostre dia lliure, però gràcies per a dir-nos-ho, Phoebe. - i amb aquestes paraules fa mitja volta i parteix una altra vegada cap a l’ascensor.

La Tessa es queda allà plantada sense saber què fer. Li estan entrant unes ganes immenses de demanar-li a la tal Phoebe si li pareixia normal això de no avisar-los, però qualque cosa a dintre seu li diu que ho deixi estar: i parteix rere el Víctor.

• - Veig que no soc l'única que no ho sabia - pregunta al jove que ja espera que l’ascensor arribi.
  
  
  
  - No, la veritat és que no. - li contesta sincerament.
  
  
  
  -I et sembla bé que s’oblidin de nosaltres dos? Qui s’encarrega d’aquestes coses? Haurem de fer…
  
  
  
  - Què haurem de fer? - l’interromp el Víctor de sobte molest i anant cap a les escales deixant d’esperar l’ascensor - Li haurem de donar la culpa?
  
  
  
  - Home, si la té... - també començant a molestar-se, la Tessa, que el segueix.
  
  
  
  - Ah, clar. Ara anirem rere tothom cercant i donant les culpes de cadascun, no? - es gira per mirar-la - Perdrem el nostre temps, que tant ens queixem que no en tenim de suficient, per un simple error o equivocació d’algú que no ens ha avisat de què avui era el nostre dia lliure. De veritat vols donar la culpa a algú? T’és tan necessari? - tanca els ulls i deixa anar l’aire que tenia a dintre contingut - Què més ens és qui la tengui o no? Vols que et demani disculpes, que es penedeixi o simplement vols que sigui conscient d’aquesta culpa tan insignificant per unes poques hores del dia les quals no has pogut aprofitar? - li acaba d’amollar el sermó el Víctor que pareix que algú li ha donat corda.
  
  
  
  - Eh, bé, jo no…
  
  
  
  - Centra’t a donar la culpa important i pesada, la necessària i impossible d’oblidar, a aquells que sí que la mereixen i la tenen en realitat.S'ha de poder dir la veritat. Donam i regalam culpes, com si res, a la gent. La nostra desesperació en aquestes accions és tan notable, que fins i tot és exagerada. Per què no podem ser capaços d'acceptar aquesta càrrega a sobre? Per què preferim que un altre la tengui? No som un poc egoistes? És tan humà, però injust fer-ho.

Accepta el que és teu.