Les torres de cotó s’alcen fins a arribar al cel majestuosament. Avancen, pel vent, embolicant tot allò que els pertoca davall seu i, quan les mires, els ulls et couen de valent. Quan entre els cumulonimbus s’obri una petita finestra cap a l’espai, s’aprecien aqueixos niguls més alts que s’han acabat descomponent per deixar aquelles bolletes dolces, com cotó de sucre, que tant li agraden. El moment no es pot espenyar, ja. Amb la respiració accelerada espera que cridin el seu nom que no tarda a pronunciar la recepcionista del gabinet amb la seva simpatia impostada i a conjunt amb el seu vestit tan apropiat per a l’ocasió.

• - Tessa Mackabee.

S’aixeca de la cadira amb prou feina, la qual la crida dins el seu cap intentant convèncer-la del fet que torni a seure i, amb poc convenciment, quasi nul, entra dins una segona habitació més petita amb, com a protagonista en mig de la sala, una llitera envoltada d’utensilis empleats pels experts odontòlegs on tot, ben il·luminat i amb colors predominants blancs, enlluerna.

• - Com es troba, Tessa? - li demana el dentista - Veig que fa dos anys que no ens visita.

«És això una visita? Es pot considerar una visita quan l’estic pagant?»

• - Sí, ja. - deixa córrer una conversa la qual no durarà gaire i no durà a res transcendental.

Es tomba ajaguda amb incomoditat i inquieta en aquesta cadira, folrada al cap i a l’esquena amb una funda d’escai de color blau fluix. L’especialista s’atraca, seu en un tamboret només per a ell i encén la gran llum de treball de LED blanc que amb els seus 6.000 K pareix, però no ho és, el sol en el seu punt de major alçada del dia. Es posa els guants de làtex hipoal·lèrgic d’olor aspre i fa aquestes coses d’estirar-los i fer renou tan típic que es veuen a les pel·lícules mentre li somriu sense fer gràcia.

• - Molt bé, senyoreta Mackabee, anem a veure aquestes dents - diu agafant una de totes les eines que hi ha. - Digui aaa… - i deixa anar unes quantes aaa fent l’exemple que s’ha de seguir i que diu a tots els pacients, o visitants, que van a la seva consulta.
  
  - AAA - contesta la Tessa.

Caus a dintre de l’abisme sense adonar-te’n, arrossegat/ada per una força que ni tu ni jo coneixem i que, per raons complexes i parasimpàtiques, he d’explicar.

Se’ns fa la foscor.

Dos mesos i set dies abans:

Posa un peu a terra, i després l’altra. I així s’aixeca del llit desfet tan sols per a començar i acabar un dia més en la vida que tenen ella i vuit mil milions de persones més, aproximadament, privilegiades i afortunades per habitar en un planeta tan singular on aquest tipus de fenomen és possible.

Encén el televisor que, tot i ser dels darrers millors models que han sortit al mercat, necessita que li enviïn l’ordre cinc vegades per a encendrer-se. Una vegada encès l’aparell es comença a actualitzar acaparant tota la pantalla sense deixar veure els canals de televisió amb una descripció que tan sols deixa una única opció: actualitzar.

La Tessa bufa ofegada i avorrida per la pèrdua de temps que està segura que no aprofitarà, espitja a l’única opció que li ofereix l’aparell i s’apaga sobtadament. Espera un minut, i dos, i tres i està allà amb el comandament a distància a la mà deu minuts esperant poder veure les notícies del dia. I després de tot això, la televisió no s'encén de cap de les maneres.

• - Però si era nova de trinca! - diu profundament decebuda.

S’ha quedat sense veure les notícies, però res de l’altre món, quantes persones no les poden veure per les raons que siguin i les quals a ningú li importen?

Es fa un cafè i es queda mirant com puja el baf d’entre els dibuixos que fa la crema en la superfície de la tassa mentre se li entelen els vidres de les ulleres. Graduades, evidentment. I abans de prendre'l agafa una botella petita de vidre color marró, plena de vitamina D, i mitjançant l'ús del dosificador que incorpora absorbeix certa mesura i en deixa caure cinc gotes contades al baix de la seva llengua. Amb una cullera s’aboca sucre de canya integral bio dins la tassa de cafè i el remena en sentit contrari a les agulles del rellotge. Se'l pren, tranquil·la i fora pressa, perquè ningú l’espera a l’altre costat de la porta del seu pis. Ningú està esperant-la amb ganes de veure-la o de demanar-li coses, senzillament, tot li és igual. No és ella la que està ara mateix pendent d’algú.

Es prepara i surt a fora. Una gavardina de color crema, calçons probablement fets en qualque lloc del Tercer Món on hi ha explotació infantil, que no li importa, amb una bossa de pell de cocodril, que tampoc li importa, caminant pels carrers freds de Manhattan, plens de gent desconeguda que ni es mira, que assumeix el rol còmode de vianant i que va en direccions concretes amb destins planejats, però indiferents a tot i a tots, xoca. Xoca amb una persona, i no té res més a fer que insultar-la i expressar improperis per a donar-li la culpa a l’altra transeünt per no donar-se-la a ella, perquè, òbviament, ella no la té!

Té pressa per arribar al seu destí i s’adona de com tot ocorre massa accelerat. Sempre diem que el temps ens passa molt més ràpid que abans, però del que no ens hem adonat és que el temps l’hem accelerat nosaltres mateixos tots solets frisant sempre tots per tot.

«Quines pardalades» pensa, continuant amb la monotonia que acabarà en el moment menys inesperat.

Arriba i entra a l’edifici. Tot com sempre. L’ascensor tarda a baixar a la planta zero, on es troba ella. Una dona amb moltes bosses i un jove alt que no havia vist mai esperen també per al transport vertical que, no sap molt bé per què, ja tarda una estona més de l'habitual en obrir les portes, encara haver-li espitjat unes quantes vegades de més el botó que se suposa que ha de fer activar el mecanisme per iniciar el descens de la cabina.

• - Però es pot saber que passa avui? - es demana la nostra protagonista en veu alta i exaltada.

Torna a espitjar el botó insistent i instintivament per si l’ascensor, una màquina creada per, en teoria, enginyers, no ha entès les seves ordres tan senzilles que qualsevol seria capaç de seguir.

El cablejat del seu cervell comença a creuar-se, comença a tensar-se, pujant-li la tensió i provocant-li un mal de cap que en hores serà insuportable i s’haurà de prendre un paracetamol perquè, màgicament, li curi el mal. De fons, però, comença a sentir una veueta que no dubtaria que és la seva si no fos pel to masculí en què aquesta sona.

• - Ei, perdona. Que et carregaràs el botó! - li diu el jove recriminatòriament que essent, a simple vista, de la mateixa edat que ella, no té problema que l’aparell no funcioni o no sembla tenir cap mal de cap, com ella, per això.
  
  - Perdona? - li contesta la Tessa incrèdula i com si no anàs per a ella per la tranquil·litat que transmet l’al·lot i que, des del seu punt de vista, no toca ser així.
  
  - Què si l’espitges tantes vegades i tan fort acabaràs espenyant-lo. - expressa pacíficament i amb una calma que fa que la seva inapropiada ràbia, sortida de no sap on, com, quan, perquè i de qui, s’esfumi per un petit instant.
  
  - Sí! Què esperaves d’un ascensor tan antic, tant vell! Quan vaig venir a fer feina aquí ja hi era! Si té més anys que jo! - riu la dona de mitjana edat que ho ha estat observant tot recolzada a la paret.

I ambdós estableixen una conversa en la qual ella no se sent convidada. Ara, després de la ràbia, li ha vengut un sentiment pitjor: la vergonya i la sensació de no ser com ells. «S’ho han pres tan bé» pensa la Tessa Mackabee amb efusivitat i contradicció.

• - I això que estan fets per a funcionar perfectes! Si no ho som ni nosaltres com ho anirà a ser una màquina feta per homes? - continuen la conversa els dos éssers humans que té a vora i que no acaba d’entendre de cap manera.
  
  - No trobes? - li demana el jove mentre ella li mira el tallat de cabells, una mena de pentinat que no reconeix haver vist a algú altre, i els ulls color fusta que analitzen rere unes ulleres de metall color negre sense marca.

Continua amb la mà sobre el botó de baixada de l’ascensor, com si fos seu. Allà a sobre sense pressionar, però present per si sorgeix un “per si el cas” i ha de tornar a espitjar-lo, no sigui cosa que el nervi ocular li provoqui la típica tremolor nerviosa.

Els mira fora paraules i en el moment més inesperat, però esperat per la Tessa, les portes de l’ascensor s’obrin i entra a dintre la primera, com si es tractàs d'una caixa de faraday. Espitja el número quatre dues vegades sense esperar i, quan ja estan tots tres dins, l’artefacte gravitacional comença a pujar i a complir les ordres que li han encomanat a la primera. Arriben a la planta quatre, les portes s’obrin un altre cop i la nostra protagonista, en vers de deixar passar als altres dos primer, que havien entrat els darrers, els empeny, els aparta, esquiva i, egoistament i literalment, els passa pel damunt sortint ella la primera: «Pel que veig ells no tenen pressa, peròjo sí» es diu a ella mateixa ignorant la lliçó que podria haver après, però que prefereix deixar per a un altre moment en el qual tingui temps i pugui valorar la situació ocorreguda. Un momentet que de segur mai arribarà perquè al no ser res de gran importància no ho recordarà; tot deliberadament inconscient; conscient.

I entra a l’oficina on, amb els radiadors de la calefacció en ON i l’olor del menjar que duen els qui volen per a berenar, s’incorpora al seu lloc de treball dient hola a algunes persones que no li tornen la salutació passant d’ella, continuant amb el seu perquè a ella no li importa ningú i a ningú li importa ella.