-Com ha anat la reunió amb els proveïdors, Ryan? -em va preguntar la Nina tot just entrar per la porta.

Venia d’estar tot el dia ficat a l’oficina i, sincerament, no tenia ganes de parlar.

-Bé -vaig dir, sec i tallant, sense donar més explicacions.

-La teva mare m’ha trucat preguntant pel casament. He pensat fer-ho promocionant les empreses. Demà aniré a la prova del vestit, si vols podem…

-El casament no es farà, ja ho vam dir -vaig afirmar, impotent, mentre em servia una copa i m’afluixava el nus de la corbata.

La Nina em va perseguir per tota la casa com si hagués d’aconseguir que canviés la meva opinió. Aviat em vaig cansar d’ella i vaig donar l’ordre a en Noah perquè preparés el cotxe.

-Noah, porta’m al Green Hollow, a Greenford Street -li vaig dir mentre pujava al cotxe mirant el telèfon.

-Senyor Stone, aquests barris són perillosos. Tenint el poder de la seva empresa, no li convé anar-hi.

-Arrenca -vaig dir, sense voler continuar la conversa.

El Green Hollow era un petit bar freqüentat per gent corrent. Un cop hi entraves, no en podies sortir. Resultava acollidor: la música, l’ambient, la poca llum que es reflectia a la fusta de les taules. Un local petit, molt petit, antic, amb milions d’històries.

En els meus anys d’indiferència financera, era on venia amb els meus amics, antics amics amb els quals he perdut pràcticament el contacte. Tothom ens coneixia, les dones es barallaven per la nostra atenció i, de vegades, causàvem escàndols.

Fa pocs anys la propietària va morir. Des d’aleshores, m’he encarregat de pagar totes les seves factures, amb l’única condició que es mantingués el local intacte.

La nostàlgia em va envair, i el meu enuig amb la Nina em va incitar a deixar-me portar. Vaig treure el mòbil de la butxaca i vaig escriure “Carter” al cercador. L’últim missatge era de feia cinc anys. No m’ho vaig pensar dues vegades.

Ryan Stone: Ei, un Hollow, aquesta nit?

Elliot Carter: Rye, quant de temps! I tant que m’apunto a un Hollow, però tu convides, fantasma.

Elliot Carter: A més, hi havia d’anar; la cambrera m’espera.

Ryan Stone: Veig que la teva etapa amb les dones no s’ha acabat.

Elliot Carter: A aquest pas, el teu pare me n’haurà de comprar una a mi també.

Ryan Stone: Ets insoportable, en deu minuts arribo.

Elliot Carter: T’espero a la barra.

En Carter és un vell amic. Va intentar estudiar amb mi, però no l’admetien a cap universitat pel seu mal historial acadèmic. Semblant al meu, si no fos perquè el meu pare els decorava amb bitllets.

Els carrers de Greenford Street eren foscos, però les llums dels locals i la gent eren el que realment els feia brillar. A la llunyania la veia: l’última porta, al final del carrer. La porta del Green Hollow, amb la mateixa esquerda al terra que feia gairebé deu anys.

En creuar la porta, la mateix olor de fusta molla, suor i alcohol. Al final de la barra, una figura em saludava. En mirar-lo bé i deixar que els meus ulls s’acostumessin a la poca llum de l’interior, vaig veure en Carter demanant unes copes a la cambrera.

-Rye! Quant de temps, tio, per fi surts, l’empresa t’ha tingut atrapat! -va cridar en Carter, donant-me una palmada a l’esquena.

-Jo també m’alegro de veure’t, tio -vaig dir deixant-me caure sobre el tamboret davant seu.

-I a què es deu la presència del Senyor Important? -va riure en Elliot, esperant una història divertida per la qual beure aquella nit.

-La Nina s’ha empescat organitzar el casament.

-Però no era només un casament empresarial. Ja vau ajuntar les empreses, què més volen?

-Suposo que la meva mare vol veure com el seu únic fill es casa -vaig dir deixant escapar un sospir al final de la frase.

-Vaja, que trist, animeu-vos una mica, nois -va dir la cambrera deixant unes copes per a nosaltres.

-Hola, Bicho, t’ha costat -li va respondre en Elliot a la cambrera d’una manera molt familiar. -Ryan, aquesta és la meva germana Millie.

Em vaig girar per estrènyer-li la mà, però només vaig poder veure els seus ulls verds, un verd molt bonic, gens semblants als marrons de l’Elliot.

Es va avançar i em va donar un petó a cada galta. Aquell gest em va deixar paralitzat. Es va acostar una mica més i em va arreglar el nus de la corbata.

-Les corbates queden molt bé, però han d’estar ben lligades -va assegurar la Millie mentre jo encara assimilava tots els seus moviments.

-Senyor Stone. Senyor Stone. Senyor Stone… -vaig sentir mentre em venia un mareig i tornava al present.

-Senyor Stone, li quedaria molt bé una corbata -va dir la Millie abans de girar-se a mitja volta i marxar.

Quan va girar-se i va desaparèixer entre la llum tènue del bar, vaig notar que tot al meu voltant s’havia fet més silenciós. Alguna cosa em deia que aquella nit no seria com les altres.