-Bon dia senyor. Desitja un cafè?

El sol tot just havia sortit, i uns raigs tímids acolorien els llençols d’un suau to ataronjat. Un sol que avui brillava més. Girant lleugerament el cap cap a la finestra que el Noah acabava de descobrir apartant les llargues cortines de seda, vaig veure una alba única. Després d'una llarga temporada de pluja, al cel no hi havia cap núvol.

-Sembla que avui, després de tot, no plourà.

-Bon dia, Noah. Un cafè estarà bé. Acompanya-ho d’una aspirina, si us plau.

En incorporar-me, vaig veure una nota amb la lletra de la Nina sobre la tauleta de nit. La vaig ignorar i em vaig dirigir al bany. Una dutxa d’aigua freda era exactament el que necessitava. En sortir, el Noah m’esperava amb un vestit negre penjat del braç dret.

-Li deixo la roba aquí senyor. La senyoreta li ha deixat una nota. - Va fer una petita pausa per a observar la meva reacció, encara que no vaig reaccionar. -Té l’esmorzar a la cuina, senyor.

Em vaig asseure al llit, intentant aclarir la meva ment. Els records se'm barrejaven però vaig intentar recordar el que havia succeït la nit anterior. Cap idea clara va aparèixer.

Em vaig vestir elegant, res que pogués fer sospitar qui havia estat realment anit. Molt elegant, però sense corbata. Gairebé mai en porto, em resulten incòmodes. Tot i això, per alguna raó, el Noah me n'havia preparat una.

Abans de preguntar-li vaig mirar la nota. Seguia allà, tal com ella l'havia deixat.

Em vaig asseure al llit, deixant caure tot el meu cos de cop. Vaig estirar el braç fins a aconseguir-la.

“No sé com t'atreveixes a fer-me això després de tot el que han unit les nostres famílies. Ets impresentable. Seré al despatx, fent-me càrrec de les teves tasques, quan et vingui de gust explicar-m’ho vens. CAP”

Definitivament, no vaig entendre res, cada vegada tenia la nit anterior més ennuvolada. Ella mai m'amenaçava, sempre era tendra. No pots esperar menys d'un matrimoni concertat organitzat per l'avarícia econòmica del meu pare per a aconseguir unificar empreses i tancar acords comercials.

Just sota el paper, estava el seu anell de compromís que em va obligar a comprar després de signar els acords entre empreses.

- Noah… - Vaig fer una pausa-. Prepara el cotxe, sortim en dos minuts.

Em vaig afanyar a preparar-me per a sortir. Por em feia el que podia fer la Nina amb la meva empresa després del que fora que li vaig fer la nit anterior.

-Noah, recordes si anit era una data important? - Vaig preguntar pensant que m'havia perdut alguna cosa.

-Senyor, disculpi la meva intervenció en la seva situació privada, però permeti'm dir-li que vostè ahir va arribar a casa tard. Després de tot el dia a l'oficina, la senyora li va parlar sobre el matrimoni i vostè es va enfadar. Em va demanar que el portés a un club on mai no havia anat abans, almenys amb mi.

Noha tenia raó. Aquell dia venia de barallar-me amb uns funcionaris que no van voler signar els papers. Nina em va saturar de comentaris sobre unes noces que mai no prometíem organitzar.

En aquell moment, una figura femenina em va venir a la ment. Un vestit blau i uns preciosos ulls verds li destacaven al rostre, un rostre que no vaig aconseguir recordar.

- Veurà senyor, ahir va arribar a casa amb una jove no gaire més jove que vostè, i la senyoreta Nina es va enfadar bastant. - A penes va acabar de parlar, es va donar la volta i em va estendre la seva mà amb la corbata que no em vaig posar. - Senyor, hem arribat.

Sense adonar-me, ja érem a l'aparcament de les oficines. Ràpidament, em vaig dirigir al meu despatx.

- Ja n’hi ha prou. - Vaig irrompre a l’habitació.

La Nina es va aixecar del sofà i em va mirar amb cara de decepció. Havia de calmar la situació.

-Qui és aquesta noia? - vaig preguntar, preocupat pel que la Nina podia haver fet en la meva absència.

Feia molt de temps que buscàvem un candidat per ocupar-se del màrqueting, i ella podia arruïnar-ho tot. Després de controlar la situació i acabar l'entrevista, una frase se'm va quedar gravada a la ment, com si me l'haguessin preguntat fa relativament poc.

- …dues m'han allunyat molt de la meva família.

- Portes molt de temps allunyada de la teva família. No t'agradaria poder visitar-los més sovint? -vaig preguntar impulsivament

- Així és, senyor. Vostè veu la seva família regularment? Segons tinc entès, no són d'aquí.

- No, ells són… és igual - Vaig balbucejar, alçant el cap per mirar-la.

Uns ulls color avellana, que a l'ombra, es tornaven un verd familiar.

-Per a un cert senyor Stone, li quedaria molt bé una corbata. - Va dir ella abans de fer mitja volta i anar-se’n.