- Bé, senyora Winchester, en els darrers anys he completat diversos màsters en màrqueting durant la meva formació acadèmica, i també soc graduada de l'ESSEC Business School, a França. Parlo amb fluïdesa quatre idiomes i...



- D'acord, ja n'hi ha prou.



Una veu masculina va interrompre de cop en entrar a l'habitació. En veure'l, la Nina es va aixecar del sofà en un segon, adoptant una postura perfecta al costat de la taula. Al meu parer, va ser un gran error en el manteniment de l'aparença ferma de la seva posició. Ara és obvi que només és la xicota del propietari de l'empresa, que té una lleugera predilecció per les rosses baixetes de cos operat, i que no ha treballat gens per al càrrec que ocupa, revelant així tota l'arrogància amb què m'havia mirat en entrar i que ara la feia semblar encorbada com un animal indefensa.



- Qui és aquesta noia? - va dir sense ni tan sols molestar-se a mirar-me.



- És una de les candidates per al lloc de responsable de màrqueting de la nova col·lecció del senyor Stone.



- Comencem les entrevistes avui? - va preguntar enfadat, com si no li haguessin informat.



- Ja les hem acabat, és l'última candidata - va respondre la Nina tímidament.



Aquestes últimes paraules van deixar l'ambient pesat i difícil de respirar. Un llarg silenci ens va omplir les oïdes, trencat pels passos del senyor Stone.



- Sra. Winchester, porti'm un cafè - va ordenar mentre s'asseia a la cadira just davant meu. - Jo acabaré aquesta entrevista.



- Ara mateix - va respondre ella abans d'obeir i marxar.



- Disculpi el malentès, comencem - va dir el senyor Stone tan bon punt la Nina va tancar la porta - Quan vulguis - va dir, oferint-me l'oportunitat de parlar.



Em vaig aclarir la gola abans de començar a parlar. La seva presència era més imponent en persona, i el fet que em mirés fixament em feia sentir incòmoda.



- Bé, en els darrers anys he completat diversos màsters en màrqueting...



- Sí, ja ho sé. Tot això és aquí, com has assenyalat, ho he llegit - Va exclamar, llançant el meu currículum a taula. - Parles com un petit rossinyol, llegint un currículum que t'has memoritzat. No vull que facis això, vull saber qui ets. - Deia mentre s'instal·lava, recolzant els colzes a la taula i entrellaçant els dits, adoptant una postura que em va posar encara més nerviosa del que ja estava.



- Qui soc? - Una pregunta molt senzilla en una situació molt difícil de respondre. - Bé... soc... la Millie, la Millie Turner.



Havia preparat aquesta entrevista durant tant de temps que respondre aquesta pregunta em semblava completament innecessari i absurd. Però tenia raó, no tenia res més que els meus detalls acadèmics i professionals meticulosament preparats per ser acceptada.



Les mans em van començar a suar, les paraules no em sortien de la boca i, quan el vaig tornar a mirar, vaig veure que la seva mirada perdia interès per mi i vaig entendre que si no responia ràpidament, les meves oportunitats de feina en aquesta empresa s'haurien acabat.



- Em dic Millie Turner. Soc d'una família nombrosa, fundadors de Dean Village, un poble petit d'Edimburg, on em vaig criar i vaig créixer amb els meus cinc germans. Jo soc la menor.



De ben petita, la meva família es va adonar que tenia un gran potencial acadèmic, i tenien raó. Quan vaig tenir divuit anys, els vaig deixar per anar a estudiar a França, on vaig obtenir una carta de recomanació i finalment em van acceptar a Oxford.



Tant una com l'altra han estat experiències meravelloses per a mi, però totes dues m'han allunyat molt de la meva família.



—Fa molt de temps que estàs lluny de la teva família. No et faria il·lusió visitar-los més sovint? —va respondre el senyor Stone amb una veu sensible i trencada.



—És cert, senyor, però primer vull centrar-me en les meves opcions professionals. Seria gratificant treballar per a una empresa com la seva. Vostè visita la seva família regularment? Pel que entenc, no són d'aquí.