Vapassaruna setmana d’ aquella conversació que ho va fer tot diferent, teniacontínuamentla sensació de que algú estava observant-me cada instant quepassava. Com parlava i jutjant els meus moviments, el meu cap ho va patir, dubtava realment del que passava i fins i tot dubtava de mi mateixa, no podiacomprendrecom ella tenia el poder de fer en mi el que volia, a més de controlar-me.

En aquell moment els meus pensaments van tornar les ganes de fer-li sentir el mateix sofriment i desesperació que ella m’estava fent sentir a mi amb tantes preguntes i constantment amb el record de la meua dura vida.Perquèno em deixava viure la vida que jo sempre havia volgut amb els meus fills, que em volien molt més que a ella i el seu meravellós marit que ella mai mereixia.

No podia deixar de pensar en Nina.

Cada paraula que havia dit aquella vesprada continuava ressonant dins meu.

Però hi havia una cosa que no entenia.

Si realment desconfiava tant de mi, per què m’havia contractat?

Vaig tancar els ulls intentant dormir, però en aquell moment vaig sentir un soroll molt suau al passadís. Uns passos.

Em vaig quedar completament immòbil.

La casa estava en silenci, però aquells passos continuaven avançant lentament. No semblaven els passos d’un xiquet.

Em vaig alçar amb molta cura i vaig obrir la porta només uns centímetres.

El passadís estava fosc. Però al final del corredor vaig veure una ombra movent-se. Era Nina. Anava descalça, amb una bata fosca, i caminava molt lentament cap a les escales. Mirava al seu voltant com si no volguésque ningú la vera. El meu cor va començar a bategar molt ràpid.

Sense pensar-ho massa, vaig obrir una mica més la porta i vaig eixir al passadís, intentant no fer soroll. Nina va baixar les escales. Jo la vaig seguir. Quan vaig arribar al final de l’escala la vaig veure entrar en una habitació que sempre estava tancada.El despatx del seu marit. La porta va quedar entreoberta. Vaig avançar a poc a poc fins quedar molt prop.

Nina estava davant d’un calaix obert de l’escriptori, treia papers, fotografies… i alguna cosa més.

Quan va girar una de les fotos, la llum de la làmpada la va il·luminar uns segons.

El meu estómac es va contraure, em vaig quedar paralitzada i aquell va ser l’instant en el que el meu capdesprésde tot el quehaviapassat en la meua vida vacanviar.

Era una fotografia meua, no una fotografia normal, era una foto antiga… de feiatan solsuns anys. Una foto meua davant del centre psiquiàtric. I no era l’única.

Hi havia tot un munt de documents amb el meu nom, Nina els observava amb una calma inquietant, com si estiguésestudiant cada detall de la meua vida.

En aquell moment va parlar en veu molt baixa, quasi com siparléssola.

—Millie…Millie… —va murmurar—. No tens ni idea del que està passant en aquesta casa, el meu cor es va parar un instant. Perquè en aquell moment Nina va alçar el cap.

Enaquellmoment l’única reacció que vaig poder tindre va ser tornar corrents a la meva habitació i tancar-meen aquell llocfinsalsegüentdia, pensant que totfosunmal somni.

Vaig arrancar acórrersabent que Nina ja era conscient de que jo l’havia vista i havia escoltat tot allò que havia dit. Darrere meua escoltava el seus passos que anaven encara més ràpids que els meus, però vaig tindre sort i vaig arribar a l’habitació poc abans de que m’atrapés. No era una casa especialment xicoteta, però els passadissos es van convertir en una carrera on deviaarribara la meta abans del meu major contrincant, Nina. Darrere de la porta podia escoltar la seua respiracióagitadadel cansamentde córrer.

-Millie- Vaig escoltar que va dir en una veu molt baixeta, però que vaig poder captar. -Per favordeixa’m explicar-me, no és el que penses.

No volia contestar-li, però la curiositat em va guanyar.

-No se quin és el problema que tens amb mi , no t’he fet res, només m’haviaasomatper curiositat i no entenc què és el que no tinc ni idea en aquesta casa. - Vaig dir en un to de veu prou més agitat que el d’abans.

-Si em deixes explicar-me t’ho contaré tot, però primer has d’obrir la porta , no t’ho puc contar així.

De poques coses estava segura a la vida, i obrir-li la porta no era una d’elles.

Finalment la vaig obrir. Les úniques paraules que vaneixirdels llavis de Nina van ser “Aquell 17 de febrer el teu fill no va desaparèixer, està viu.”

Em vaig quedar completament en blanc, el meu fill, pel que donava tota la meua vida, aquella desaparició que va posar un punt i apart en la meua vida, on vaigrecórrerpassadissos d’hospitals amb l’ajuda de metges trobant una resposta a on podria estar el meu fill i poder superar el viure una vida sense ell.

Però no tot el gir acaba ací, Nina no és qui diu ser. Al moment Nina em va convidar a seure’m per poder conversar i recuperar la calma mental. Va començar:

-T’he mentit, no soc qui en veritat t’he dit que soc. Jo pertanyoa la famíliaWinchesterd’advocats, sí, però en el meu temps lliure m’agrada anar a la part d’adopcions dels jutjats. El meu somni és que tots els xiquets puguin tindre la millor vida amb les seues famílies. La meua família va començar a portar el teu cas fa quatre anys, vaig tindre accés als documents, expedients... i em va ferir molt greu veure com una mare que volia el seu fill amb tot el seu cor, com ets tuMillie,perdia el que més estimava en la seua vida i no anava tornar a trobar la felicitat plena sense ell. - La veu de Nina sonava més tranquil·la, cada vegada les seues paraules m’impactaven més però estava ansiosa per saber com acabava aquesta història i per què em va contractar.

-Vaig passar setmanes buscant on podia estar Marc, el teu fill, i finalment ho vaig aconseguir. Després del que va passar aquell dia, van donar el teu fill en adopció, el van confiar a una altrafamíliaper protegir-lo, ja que la teua salut mental no era òptima per ser mare. Vaig lluitar contra això, ja que jo de veritat volia que tornares amb el teu fill, per això he estat seguint-te aquests últims anys.

El meu cap es va quedar en blanc, i el meu cos immòbil, la raó de la meua felicitat estava havia tornat, la vida ja tenia sentit, però Nina encara havia d’acabar la seua història.

-Vaig fer un acord amb el centre d’adopció que portava el teu cas que, si podies cuidar els meus fills com si fossin teus, podries tornar amb Marc, i van acceptar. Han passat dies i jo et posava a prova per veure de debò estaves recuperada completament i podies tornar amb Marc. - No m’ho podia creure. Realment havia escoltat açò que acabava de dir Nina? Marc anava a estar present una altra volta a la meua vida. Nina va fer una xicoteta pausa, i vaprosseguir:

-Al veure que ja has descobert la realitat, i que crec que estàs totalment recuperada, perquè has tractat als meus fills com ninguna altra mare podria fer-ho, crec que és el moment de tornar amb Marc,Millie.

Les llàgrimes van ser la meua única resposta, però aquestes van reflectir més que el que mil paraules podrien haver expressat. Durant aquests últims quatre anys havia trobat Marc en els records i el dolor, però aquella nit vaigcomprendreque s’havia acabat el sofriment.

Finalment, després de quatre anys de sofriment, foscor i plors, el cor de Marc i el meu es retrobaren, bategant almateixritme, junts, lliures del passat.