—Hola, amor —va dir la veu de l’Álvaro que recordava, amb un lleuger filtre metàl·lic a causa de la gravació—. No tinc ni idea de quan veuràs això. Espero poder-t’ho donar jo en persona, però mai se sap —Es va quedar un moment en silenci, pensatiu.

La imatge mostrava la cara de l’Álvaro de molt a prop, i una llum artificial blanca il·luminant una paret del mateix color al darrere. Es notava que estava nerviós. “Que jove”, va pensar la Maria, mentre recordava els anys que havia envellit ella respecte de la gravació d’aquell vídeo.

—Avui fa deu dies que vaig sortir de la Terra i ja et trobo a faltar com mai —va continuar l’Álvaro—. Quan vaig deixar enrere l’òrbita de l’Estació Espacial Internacional vaig pensar que, des d’aquell moment, jo seria l’humà que estaria més allunyat de la Terra. De fet, seré qui hagi arribat més lluny de la història de la humanitat. No és fascinant?

Llavors es va quedar en silenci i es va quedar mirant la càmera, mirant la Maria a través de la pantalla. Com si la pogués veure a través del temps i de l’espai, com si sabés que ella seria allà escoltant-lo, mirant-lo.

Perquè ella era allà. S’ho imaginava. Com quan el mirava a prop, al llit, i ell li parlava de les coses que li agradaven. Com aquell dia en què li va dir que marxaria, en què li va prometre una cosa que no podia complir. I se’l mirava també amb llàgrimes als ulls, com aquell dia. “Que idiota que vas ser”, va pensar, com havia pensat mil vegades.

—Bé… —va dubtar—. Suposo que no tinc res més a dir-te per avui. Ja t’aniré explicant com vaig. Ho faig així, en format vídeo, perquè no em deixen enviar missatges de ràdio si no són importants. Ho sento. Et prometo que quan els dos siguem grans els mirarem junts mil vegades —Va fer una rialleta, com qui considera alguna cosa que pot tenir certa gràcia—. Fins aviat, Maria. T’estimo.

—I jo… —va murmurar ella, amb la cara plena de llàgrimes, mentre la pantalla s’apagava i tornava a fer una llum blava molt intensa. Però no la podia sentir.

Per què feia aquelles promeses? Per què tenia la mania de prometre coses que no podria complir? Per què no havia tornat amb la nau, perquè ella pogués abraçar-lo encara que ja fos mort? Saber que no podria respondre mai aquelles preguntes la turmentava.

La llum blava es va apagar i va tornar a aparèixer la cara de l’Álvaro. Era diferent. Se’l veia més gran, li havia crescut la barba. Estava més allunyat de la càmera, i es podia veure, tot i que amb una llum molt més tènue que al vídeo anterior, que estava estirat dins d’una mena de sac de dormir.

—Hola, Maria —va començar. Tenia la veu enrogallada—. Fa tres anys que dormo. Suposo que se’m deu notar a la cara. Ha estat un sistema per evitar que hagués de passar massa temps sol. Em sembla que t’ho vaig explicar abans de marxar.

Sí, ho recorda. Li havia explicat tots els detalls mil vegades amb molta paciència per tranquil·litzar-la.

—Quan m’he despertat, primer he consultat la vostra data, i després he pensat en tu. És difícil no fer-ho quan ets la persona més important de la meva vida i estic aquí sol, amb les estrelles i un buit tan fosc que fa una mica de por. Suposo que, en realitat, jo ja no soc algú important per a tu —Va fer una pausa, va empassar saliva i, fixant-s’hi una mica, la Maria va poder veure que se li humitejaven els ulls—. De fet, espero no ser-ho. Espero que hagis trobat algú, ja, que t’estimi com ho faig jo i que et pugui fer feliç.

“Idiota, idiota, idiota”, no va poder evitar pensar la Maria. Tres anys després que marxés, ella no només no havia trobat a ningú, sinó que encara el somiava algunes nits i es despertava detestant-lo per haver estat tan egoista.

—Suposo que ara m’estàs insultant per haver marxat. Sé que si no ho vas fer en persona era perquè m’estimaves massa per fer-me sentir malament per marxar. Potser ho hauria fet tot més fàcil pels dos —va continuar—. Vull que sàpigues que vaig marxar perquè sé que podré estar amb tu quan torni i això que estic fent era massa important per dir que no.

“I no vas pensar mai que potser no tornaries?”, es va preguntar la Maria. Però no ho va dir en veu alta.

La pantalla va tornar al seu color blau per, ràpidament, projectar un vídeo més lluminós. La cara de l’Álvaro, però, era d’un home abatut.

—Ei, Maria —Tenia la veu cansada—. Fa unes hores que he gravat el vídeo anterior. Volia informar a la Terra sobre el meu estat, però la connexió ha desaparegut. Fa molta estona que intento arreglar-la, i, així i tot, m’ha estat absolutament impossible. Si no és un problema dels tècnics de la Terra, estic completament sol per sempre. L’únic que puc fer és complir la meva missió i tornar sa i estalvi. Si no, no podré tornar-te a veure… —Una llàgrima va lliscar per la seva galta—. No. Et tornaré a veure.

“No, no em tornaràs a veure”, va dir la Maria per dintre seu.

—T’estimo, per cert. Sento dir-t’ho, perquè sé que segurament tu a mi ja no, però he pensat que ho havies de saber. Per si mai no t’ho puc tornar a dir.

Segurament tu a mi ja no, segurament tu a mi ja no… Aquelles sis paraules donaven voltes al cap de la Maria mentre la pantalla tornava a mostrar el color blau. Li havia promès que tornaria i tres anys més tard ja no tenia cap esperança de tornar a estar junts? O potser s’estava protegint per no decebre’s si la realitat que trobava en tornar era diferent de la realitat que voldria trobar-se?

En el següent tall havia passat algun any més. L’Álvaro s’havia deixat barba i tenia una mirada diferent.

—Hola, hola, Maria! Fa un parell d’anys que vaig gravar l’últim vídeo. Avui estic especialment content perquè estic entrant a l’òrbita de Saturn, i això vol dir que ja he fet la meitat del viatge, més o menys. Cinc anys després, i totalment sol. Perquè suposo que ja ho deus saber, però no vaig aconseguir recuperar la comunicació amb la Terra.

»Saps? He estat reflexionant. Cada vegada que reflexiono sobre l’Univers, em sembla més impressionant i més imponent. Som un punt ínfim enmig d’aquesta enorme extensió de buit. Diuen que és infinit, però no sé si creure-m’ho. El que sí que sembla infinit és el meu amor per tu —S’atura. Pensa un moment en què acaba de dir, o ho fa veure—. Ha sonat cursi, no? Bé, tant és. És que fa cinc anys que no et veig, que no et noto sobre la pell ni entre els meus braços, que no et sento la veu… Però ets tan present a cada cosa que faig…

»A vegades em costa recordar la teva veu. No tinc cap gravació teva, aquí. Però tanco els ulls, t’imagino estirada al meu costat, al llit, i llavors m’arriba la teva veu com una onada estranya de pau… I recordo que et vaig prometre que tornaria, i que tindríem fills junts. Però tranquil·la, no vull incomodar-te. Ja m’imagino que deus estar amb algú millor que jo. Fills no en deus tenir, encara, no?

»Bé, ja m’està quedant llarg, això. Millor ho deixo aquí. Gràcies per escoltar-me un cop més. Espero que estiguis molt bé. Et trobo a faltar cada dia a cada cosa que faig. A vegades em penedeixo d’haver marxat. Potser ara seríem feliços. T’estimo.

La Maria no sabia per què, però l’alleujava, saber que se n’havia penedit. Com si allò fes menys greu el seu error, encara que no pogués tornar. Com si l’odiés menys per haver vist que els seus actes potser no eren els correctes.

Va sortir de la sala mentre començava un nou vídeo. Ja els veuria més tard. Necessitava aire fresc. Va anar al lavabo i es va esquitxar la cara amb aigua per netejar-se les llàgrimes. Després, va sortir de l’edifici i es va encaminar a la porta d’entrada del complex, per anar-se’n al carrer.

Va caminar una bona estona fins que va trobar un descampat buit, on va cridar el seu nom mirant al cel, en un punt indefinit on, potser, era el seu cos. On potser havia pensat per últim cop en ella. Un cel gris i buit, però un buit més pesant que la foscor inacabable de l’espai exterior. Un buit encegador, un buit que ho omplia tot, com aquell que se l’havia menjat per dintre quan ell havia marxat.

· · ·

Tornava a estar asseguda dins d’aquella sala, molt més tranquil·la. Havien passat dues hores des que havia sortit, i ja es veia amb cor de continuar.

—Maria, mira això: —va dir la veu de l’Álvaro, enfocant la càmera per una de les finestres de la cabina on era. Allà, destacant entre els pocs punts blancs que es dispersaven per la negror, surava una esfera d’un color entre el blau fosc i el violeta—. És Neptú. És l’últim planeta del nostre sistema solar si no aconsegueixo trobar el Novè Planeta.

»Em recorda a mi. Sol, avançant lentament i en silenci cap a un destí incert. Amb uns anells foscos i gens ufanosos, però que hi són i li donen una personalitat estranya… És un nom bonic per a un fill, no trobes? Neptú. Neptú —va repetir, com assaborint la paraula—. Neptú. Conté la paraula “tu”, i tu ets els meus anells foscos, allò que no pot veure ningú més, però que m’orbita constantment i mai no desapareix. Encara t’estimo —La càmera es va desplaçar fins a enfocar-li la cara. La cara ja no d’un jove, sinó d’un home. Un home atractiu, com la Maria se l’havia imaginat mentre estaven junts i pensaven en un futur compartit—. Que trist, oi? Vuit anys i encara no t’he sabut oblidar. T’he escrit mil poemes, mil cartes… Que no sé si podràs llegir mai. I ho sento. De veritat que sento haver marxat. Potser no valia tant la pena, aquest viatge, abandonant-te d’aquesta manera.

No. No valia tant la pena. I la Maria ho havia sabut des del primer moment, des d’abans que marxés. Però com li havia de dir a l’amor de la seva vida que renunciés al seu somni per ella? Estimar era aprendre a deixar anar, o això havia dit algú alguna vegada. I ella l’havia estimat en la seva absència sabent que així li donava la llibertat que necessitava.

La pantalla va tornar a emetre llum blava uns segons, i tot seguit va iniciar una altra gravació.

—Hola, Maria. Aquest serà l’últim vídeo que gravaré —La cara de l’Álvaro estava xuclada, amb la barba descuidada i unes ulleres fosques sota dels ulls. Semblava una altra persona des del vídeo anterior—. La veritat és que em sento com un traïdor. Tantes promeses d’amor etern i de tornar i tenir fills plegats i ara sé que no podré tornar mai.

»He trobat allò que anomenàvem “Novè Planeta”, i l’he identificat massa tard. Resulta que no és cap planeta, sinó un forat negre amb una massa molt més petita del normal. No tinc coneixements científics suficients per saber com ha anat a parar aquest astre aquí, ni si serà un problema futur per al sistema solar, però és un problema per a mi.

»Fa unes hores he entrat per un error de càlcul a l’òrbita del forat negre —continua, amb veu d’esgotament—, i m’estic apropant al punt d’on no en pot escapar res. Resulta que la velocitat que necessito per escapar de la força gravitatòria és tan alta que el meu combustible no és suficient per moure tota la nau.

»Per això he decidit passar tota la informació que he anat recollint, juntament amb els vídeos que t’he gravat, a l’ordinador de la càpsula d’emergència, que és prou lleugera per sortir de l’òrbita del forat negre. Però he fet centenars de càlculs i amb el meu pes ja no podria sortir-ne.

»Per això, t’he de dir adeu per sempre. Gràcies per ser-hi. Gràcies per aquells anys que ara semblen tan llunyans —L’Álvaro plora mirant a la càmera. Parla amb una veu molt suau, de qui ja s’ha rendit.

La Maria s’aixeca i crida sense dir res, mentre s’apropa a la pantalla de tela i l’arrenca, i la llança a terra amb força. Nota com el coll li crema i els ulls li bullen de llàgrimes per un home mort. La imatge, difuminada, continua projectada sobre la paret rugosa, i els altaveus emeten les últimes paraules de l’Álvaro:

—A la vida m’he enamorat de dues coses, Maria. De tu i de les estrelles. I, si em penedeixo d’alguna cosa, és d’haver-te perdut per perseguir estrelles.