Va deixar el got de cafè a la taula i es va asseure a la cadira que li havien assignat. Era còmode i giratòria, com les que li agradaven a ella. Va obrir l’ordinador portàtil que li havien deixat, però es va quedar mirant la pantalla de bloqueig, com gairebé cada matí, mentre anava fent glops curts del got de cartró.

Quan se li va acabar, va donar una ullada als monitors de la sala que havia trigat dies a poder interpretar, només per veure que tot continuava segons estava previst.

Va obrir l’ordinador amb aquell document que anava omplint quan tenia estones lliures, s’avorria o se li acabava la son abans que sortís el sol, com era el cas en aquell moment. Hi va escriure tres frases:

Cada dia et trobo més a faltar. Saber que t’apropes a mi, però que encara estàs tan lluny, m’està matant. Continuo esperant-te.

No se li van omplir els ulls de llàgrimes perquè ja les havia tret totes. Cada dia, abans d’anar a dormir, plorava una estona, recordava tot el que havien viscut i desitjava que realment l’Álvaro tornés viu dins d’aquella càpsula. Si no, pensava, es convertiria en una closca buida, havent perdut tota l’esperança que ja havia desaparegut temps enrere i havia recuperat massa de pressa.

Es va estirar, no per treure’s la son —perquè feia dies que a les cinc de la matinada ja no en tenia— sinó per costum, per desentumir els músculs que s’anaven acostumant a passar el dia de seient en seient.

Va mirar el rellotge digital que hi havia penjat a la paret. Dos quarts de set. Aviat començaria a arribar la gent i llavors hauria de netejar-se la cara, dissimular les ulleres com pogués i pregar perquè ningú no la mirés de reüll amb aquella cara de llàstima que ja no aguantava.

· · ·

Feia deu dies que era a Alemanya, en un país que no coneixia, envoltada d’un equip de gent molt agradable i disposada a ajudar, però a qui no entenia i que no l’entenia. Estava esgotada, emocionalment, i també per la falta de son que no aconseguia combatre.

En arribar, havia hagut d’explicar tota la situació al guàrdia de seguretat, que l’havia retingut més de dues hores en aquella oficina petita i claustrofòbica. L’home s’havia mostrat amable, però no havia semblat gens emocionat ni impressionat amb la història que ella narrava.

Després, havia hagut de repetir el mateix relat a dos directius, i s’havia hagut d’esperar encara una altra hora abans de rebre el permís per residir en un hotel proper durant el temps que fes falta. També havia aconseguit rebre un lloc a la sala de control on poder accedir sempre que ho necessités.

Feia només dos dies, amb la previsió de l’arribada de la càpsula al cap d’una setmana, que havia aconseguit també el vistiplau per formar part de l’expedició de rescat, però amb un seguit de condicions que li havia costat acceptar, com no poder baixar de l’helicòpter en cap moment.

A en Marcel i els seus fills els havia dit que havia hagut de marxar per un viatge de feina, que no sabia fins quan s’allargaria i que no patissin per ella. A la feina havia demanat un permís sense sou durant un mes per si el procés durava més del compte.

· · ·

Aquella nit no va poder dormir. La setmana havia estat la més llarga de la seva vida, sense canviar la rutina de cafès, sala de control, dinars poc elaborats i habitacions d’hotel. No havia fet amics, però tampoc ho havia buscat. Es portava bé amb la dona que seia al seu costat a la sala de control, però, com que cap de les dues controlava l’anglès amb prou fluïdesa, no parlaven gaire.

El dia anterior, a les set de la tarda, els tècnics havien pogut entrar finalment al sistema operatiu de la càpsula de l’Álvaro. Havia estat dissenyada per poder ser conduïda remotament en cas que fos necessari, i com que no havia alterat el rumb per tal de buscar un aterratge segur i eren incapaços de comunicar-se amb l’interior, van posar en marxa el protocol d’aterratge assistit.

Feia més d’una hora que mirava fixament els dos punts vermells que parpellejaven situats entre els dígits que marcaven les hores i els minuts en el seu despertador, i llavors els números dels minuts van canviar per marcar les cinc i trenta-set. Dotze hores. Es va aixecar, es va vestir i va sortir per la porta endollant els auriculars al mòbil mentre feia el curt camí fins a l’ESOC.

Allà, després de trobar-se amb gairebé tot l’equip d’experts en telecomunicacions i amb tres persones amb un aspecte molt important, es va acomodar al seient del darrere d’un taxi que la va dur a ella i a tres membres més de l’equip a l’aeroport. Havent-hi arribat, havien d’agafar un avió que els duria a França, des d’on s’enlairarien els helicòpters.

· · ·

Li feien mal les orelles i una punxada li travessava el cap de templa a templa. Sentia encara el fantasma de la vibració de l’hèlix de l’helicòpter, tot i que feia hores que n’havia baixat. Havia dormit durant tot el viatge de tornada amb l’avió, i ara estava asseguda a la seva cadira de confiança a la sala de control. Els monitors ja no marcaven la posició de la càpsula.

La càpsula. Havia vist, en un vídeo gravat des dels vaixells de control, com s’obrien els paracaigudes blancs que duia incorporats al casc mentre queia al mig de l’oceà, en una zona ben delimitada per evitar qualsevol accident. Una mena d’oval metàl·lic de dimensions més grans que com s’ho havia imaginat durant aquells dies. Des de l’helicòpter, a través de la finestra borrosa, no havia vist gairebé res, però era reconfortant saber que era sobre seu, d’alguna manera.

No havien deixat que s’hi apropés, com ja li havien advertit. I tenia una mena de monstre al pit que rugia, que necessitava comprovar que era dins d’aquella nau, si era viu o només hi trobaria el seu cadàver. Perquè hi havia un detall, que li havien comunicat a l’avió, que feia pensar que probablement no havia sobreviscut al viatge. La càpsula, en quedar en repòs, no s’havia obert. En aquell moment l’estaven transportant per obrir-la en laboratoris especials. Deien que l’Álvaro es podria haver induït un coma aprofitant que tenia els recursos per aguantar viu durant el trajecte de tornada.

Es va prendre una altra pastilla per mirar d’alleujar aquell mal de cap tan penetrant i es va asseure en aquella cadira mentre demanava a qui fos que controlava el temps que el fes avançar més ràpidament.

· · ·

—Maria —Algú la sacsejava per l’espatlla i pronunciava el seu nom amb un accent estrany.

Va trigar cinc segons a adonar-se que s’havia quedat adormida amb el cap sobre el seu portàtil tancat a la sala de control de l’ESOC. Es va incorporar ràpidament mentre es ruboritzava. Tenia al costat un dels homes ben vestits que havia vist abans de marxar a França, que li tocava l’espatlla amb vehemència.

—Sí… —va respondre en català, just abans d’adonar-se que no l’entendria.

—Hem obert la càpsula i creiem… —va començar ell, amb un anglès perfecte.

—Què? —el va interrompre ella, aixecant el volum de veu—. Quantes hores he dormit?

—Unes deu hores. Ningú no sabia on s’havia ficat —va respondre l’home, mantenint la calma—. Com li anava dient… Finalment, hem obert la càpsula, i creiem que hauria de saber què hi hem trobat.

—És viu? —No va poder evitar que li sortís la pregunta amb veu tremolosa.

—No —va dir l’home.

I, de sobte, les cames ja no van aguantar el seu pes i es va desplomar a la cadira d’on s’havia aixecat en saber la notícia. Les mans li tremolaven i els ulls se li van omplir de llàgrimes. Un crit se li va enfilar per la gola fins que no el va poder retenir.

Va cridar. No sentia res, no veia res. El cop dels genolls contra el terra en caure li va reverberar als ossos mentre continuava cridant i les llàgrimes li lliscaven per les galtes sense aturador. Cridava, i el coll se li estriparia si no parava, però no podia.

Havia reconstruït la seva vida després de perdre’l. Havia viscut quinze anys hi havia estat feliç. Havia tingut més parelles, havia tingut fills. Però tot allò va quedar esborrat ràpidament pel record dels mesos de depressió, de ràbia, d’odi. Cap a ell, per haver-se’n anat tan aviat. Cap al món, per separar parelles perfectes. Però sobretot pel record del temps que havien compartit i que potser podrien recuperar.

Que il·lusa havia estat, deixant-se emportar per una esperança d’adolescent, pensant que potser havia pogut tornar viu després de tant de temps i sense connexió amb la Terra. Que absurd havia estat marxar de casa deixant els seus fills amb l’impresentable d’en Marcel. Ell l’havia abandonat feia quinze anys, i havia promès tornar, però tot era mentida. No hi havia un futur per a ell.

El món exterior continuava mut mentre ella premia el front contra terra i sanglotava arraulida sobre si mateixa.

· · ·

L’havien dut a una sala amb un projector, una pantalla blanca i cadires, però només hi era ella. Es va dedicar a observar una mica l’espai. Hi havia una pissarra de retoladors i una de guixos en un lateral, i algunes cadires tenien un braç de pupitre incorporat.

Quan havia aconseguit calmar-se, li havien dit que l’Álvaro no només no era viu, sinó que no era dins de la nau, però que havia de veure alguna cosa, que ningú no havia volgut concretar.

Finalment, havia accedit a veure-ho, i ara es trobava en aquella situació, en què l’havien fet seure en una sala, sense ningú més, mirant la pantalla sense entendre res. De cop, es va encendre el projector amb un brunzit i tot es va il·luminar amb una llum blava molt intensa fins que la imatge va canviar.

Quan va veure la cara de l’Álvaro i va sentir la seva veu que sortia d’uns altaveus que no havia vist enlloc, el cor li va fer un salt.