El compte enrere era a menys de tres minuts.

I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort.

Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l’estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava.

Els motors s’encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors s’activarien quan en faltés un. Els propulsors dispararien l’enorme artefacte cap a l’espai a les zero hores zero minuts de l’enlairament. Tot el que hi hagués a la base de la plataforma de llançament es rostiria en un tancar i obrir d’ulls. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es desprendria per la fricció. I al cap d’uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.

· · ·

Va tancar el llibre. Notava com els ulls li coïen per haver estat llegint tanta estona en la penombra. Tenia la veu enrogallada de llegir en veu alta, i va empassar saliva. Va mirar uns segons com els dos nens respiraven a poc a poc, immòbils, amb els cossos acotxats amb els llençols.

Odiava profundament aquella història, que podia recitar paraula per paraula. L’havia llegit massa vegades, però ells l’adoraven… Potser sabien, en una espècie de subconscient que connectava la ment de mare i fills, quina relació tenia amb ella i per què notava un torniquet ajustant-se al voltant del seu sistema digestiu cada vegada que el treia de la lleixa per explicar-los-el abans d’anar a dormir.

Una mica marejada pel cansament que havia acumulat durant el dia, es va aixecar de la cadira al racó de l’habitació i va anar cap al menjador arrossegant els peus. Es va estirar al sofà, de cara al televisor i el va encendre mentre revisava els missatges que s’amuntegaven a les notificacions des de mitja tarda. Però la seva atenció va marxar de la pantalla que tenia a les mans per centrar-se ràpidament al telenotícies.

Un presentador amb una barba molt ben retallada estava parlant als espectadors amb, segons li va semblar a ella, una veu més forta que habitualment.

—… I tot i que ahir s’especulava sobre l’origen que podia tenir aquest projectil que s’aproxima a la Terra, avui els tècnics de l’Agència Espacial Europea han pogut identificar un senyal de ràdio pertanyent al mòdul Làquesis, de la missió Anance, que va ser declarada com un fracàs internacional després de la caiguda de les vies de comunicació entre el mòdul Cloto i l’ESOC fa dotze anys. Ara sembla que es podria recuperar la informació captada sobre l’existència del Planeta Nou, i potser també l’astronauta Álvaro Landa, d’origen basc, que era l’únic tripulant d’aquesta missió, malgrat que els experts no són optimistes en aquesta qüestió. Els desitgem que passin una bona nit, i els deixem amb un documental sobre l’efecte…

La Maria va apagar el televisor mentre el cor li bategava molt i molt ràpid. Havien trobat l’Álvaro. El seu Álvaro. La son li havia marxat de cop, i va buscar amb les mans tremoloses el contacte de la seva mare.

Tres “tuuuuuuts” que es van fer eterns.

—Maria? —Jutjant pel to, l’havia despertat.

—Mama, perdona per despertar-te —va respondre, amb pressa.

—Què passa? —Tenia un timbre d’alarma a la veu.

—Necessito que vinguis a casa uns dies a cuidar els nens. He de marxar —va dir la Maria, taxativa.

—Vinc de seguida, però no t’escapis sense que puguem parlar —va respondre la seva mare.

· · ·

Vint minuts més tard, quan la Maria ja esperava al sofà, impacientant-se, amb l’abric i les botes posades, i la maleta feta, va sentir que picaven a la porta. D’un salt, es va aixecar i va córrer a obrir-la. Va intentar esquivar les preguntes i marxar tan de pressa com fos possible, però no ho va aconseguir.

—Maria, què passa? —va preguntar la seva mare, deixant les coses damunt de la taula del menjador.

—És… —Va intentar buscar les paraules correctes—. Recordes l’Álvaro?

—Aquell xicot que tenies durant la carrera? —va interrogar-la, amb un mig somriure.

—Sí, ell. —La seriositat del to de la Maria ràpidament va esborrar el somriure de la seva mare—. No se’n va anar a viure a Austràlia, en realitat.

—Què? —La pobra dona es va quedar astorada.

—No… Va marxar en una missió espacial fa quinze anys. La missió Anance, per si la vols buscar. —Va desviar els ulls dels de la seva mare en veure la seva cara d’incredulitat—. Va decidir deixar-ho tot enrere i marxar sol a buscar informació sobre un planeta desconegut… No en sé gaires detalls —va mentir, per estalviar-se més explicacions.

—Maria… —va respondre la seva mare, posant-li una mà cautelosa al braç—. Ho sento. Però què té a veure amb el fet que hagi hagut de venir amb tanta pressa?

—Tres anys després de marxar, la Terra va perdre el contacte completament amb el seu coet, i no se’n va saber res més —va explicar la Maria, a poc a poc—. Es va donar la missió per fracassada. Però ara he sentit a les notícies que han detectat la seva nau dirigint-se cap aquí. He de volar a Alemanya urgentment.

Va deixar anar aquesta última frase com qui diu una veritat irrefutable, i la seva mare no aconseguia reaccionar.

—A Alemanya? —va aconseguir articular, finalment—. Ho sap, tot això, en Marcel?

En Marcel era el pare dels seus fills, de qui s’havia divorciat feia dos anys. S’havia oblidat de la seva existència en ple atac d’emoció.

—Li escriuré un missatge quan sigui allà, al Centre d’Operacions Espacials Europeu, a Darmstadt —va decidir la Maria, ràpidament. I, veient que la seva mare posava una altra vegada cara d’incomprensió, va afegir: —. És el centre de control des d’on han localitzat la nau de l’Álvaro. I a tu t’aniré donant instruccions i actualitzant quan sigui necessari, tranquil·la.

—D’acord —va acceptar finalment la dona, sense atrevir-se a fer més preguntes en aquell moment de tensió—. Vigila, filla.

—Sí, mama —va dir la Maria.

Li va fer una abraçada i va sortir de casa caminant a pas ràpid fins al seu cotxe.

· · ·

Mentre conduïa, amb la mirada clavada en una carretera fosca tacada de la llum daurada dels fars, es va preguntar si existia el destí, si alguna força superior feia que tot encaixés a la perfecció, com una mà cruel que busca fer-nos mal i rebuscar en el passat.

Va recordar quan, aquell matí, tornant de deixar els nens a l’escola, havia sentit aquella estranya olor de temps passat. No hauria sabut explicar-ho a ningú, però era la mateixa sensació que quan sentim l'olor d’un perfum i ens apareix una imatge mental d’una persona que el duia i que fa temps que no veiem. Aquest cop, però, no hi havia una imatge clara, només una sensació de temps enrere, quan era més feliç.

I aquella felicitat, havia recordat llavors, la causava l’Álvaro. La parella amb qui havia compartit tres llargs anys de vida i qui, gairebé sense avisar, va decidir deixar-la a la Terra mentre ell fugia a buscar planetes amagats als racons més llunyans de l’univers.

Quan ja no hi era, ella va caure en un estat d’apatia que li va impedir acabar la carrera aquell any, i va haver d’acabar-la l’any següent. Reconstruïa la seva vida, a poc a poc, sense la seva presència. Recordant-lo només de tant en tant, per acabar odiant-lo per haver-la abandonat a canvi d’un viatge interestel·lar. “Quan torni, tindrem dos fills i els explicarem que el seu pare va flotar entre les estrelles”, havia dit l’últim cop que s’havien vist. I ella esperava.

· · ·

Va arribar a l’aeroport poc abans de mitjanit i va comprar un bitllet sense data de tornada pel pròxim vol que sortís cap a Alemanya, sense la intenció de dormir mentrestant.

Com hauria canviat l’Álvaro, durant tants anys?, es preguntava. I llavors es repetia com un mantra que havia mort, que no havia de tenir cap esperança de tornar-lo a veure. D’aquella manera, aconseguiria no trencar-se sencera quan sabés el que era més probable. Però no podia evitar tenir, en un racó del cor, l’esperança de reviure tot allò que havien perdut tan absurdament.

· · ·

Tres hores i mitja després de sortir de Barcelona, es va trobar que el taxi que l’havia recollit a l'aeroport la deixava davant d’un complex d’edificis. Una porta corredissa metàl·lica tancada just al davant, un edifici a l’esquerra amb les inicials “ESA” a la façana i una vintena de banderes europees onejant a la teulada.

De cop i volta, es va sentir petita i sola. Què collons estava fent? Qui era ella perquè la deixessin entrar en un lloc com aquell? La xicota de joventut del tripulant —probablement mort— d’una missió espacial que tot just s’havia detectat que tornava cap a la Terra. Gairebé es va posar a riure amb l’absurditat de la situació. No tenia hotel, no tenia vehicle, no tenia ningú a qui conegués, i ni tan sols coneixia l’idioma.

Ja era allà, però, es va dir, i no podia fer més que continuar amb el feble pla que ara se li desmuntava per tot arreu i provar sort. Ja pensaria en l’hotel i altres coses banals més tard, quan s’hagués assegurat que podia entrar a l’ESOC sense problema.

No va trigar a trobar un timbre en un dels laterals de la porta i, després d’esperar uns segons, una veu va preguntar en alemany alguna cosa que va interpretar com un “Qui hi ha?”.

—Necessito entrar —va dir, pronunciant un mal anglès.

La mateixa veu a través de l’intèrfon va dir unes paraules en alemany molt ràpidament i va cridar un nom que no va entendre. Llavors va parlar una altra veu, aquell cop en anglès:

—Qui és?

—Em dic Maria, i necessito que em deixeu entrar —va respondre, pensant les paraules a poc a poc.

—Per què? Què vol? —va repetir, amb un to una mica agressiu.

—Necessito entrar —va replicar. I va pensar com convèncer-lo abans de desesperar-se—. Per l’Álvaro.

Es va fer un silenci a l’altra banda de l’intèrfon i ella va esperar. La veu va dir alguna cosa, fluixet, en alemany, i la Maria només va entendre que repetia el nom “Álvaro” dues vegades amb un accent estrany. La veu que li havia parlat al principi va trigar uns segons a respondre amb “Álvaro Landa”, però l’accent era més tancat i costava més d’entendre.

—Sí! —va exclamar ella en català, sense poder contenir-se, notant com el cor se li havia accelerat. I va tornar a canviar a l’anglès: —. Álvaro Landa. Necessito que em deixeu entrar.

Un murmuri i un brunzit li van obrir la porta i va córrer per un camí asfaltat arrossegant la maleta al seu darrere fins a arribar a l’entrada de l’edifici principal. Una porta de vidre es va obrir quan s’hi va col·locar al davant esbufegant i va entrar amb la màxima dignitat que va poder reunir.

Allà, dos homes de trets molt característics alemanys la van rebre. Tots dos anaven vestits com guàrdies de seguretat, i el que era més alt se li va apropar per fer una encaixada.

—Benvinguda al Centre d’Operacions Espacials Europeu, Maria. —Va reconèixer la veu, en un to molt més cordial, de l’home amb qui havia parlat a través de l’intèrfon—. Acompanya’m, si us plau.

Amb un gest, li va indicar que el seguís fins a una oficina buida amb un escriptori, una pantalla amb la imatge que transmetien una desena de càmeres de seguretat i un feix de papers estès en un dels extrems de la taula.

La va fer seure en una cadira al seu davant i la va observar un instant en silenci.

—Qui ets, què has vingut a fer i quina relació tens amb l’astronauta Álvaro Landa? —va preguntar l’home.

Aquella allau de preguntes la va congelar un segon mentre buscava la millor manera d’explicar aquella peculiar història, en un idioma que no era el seu, perquè li permetessin quedar-se, perquè deixessin que accedís a la sala de control o des d’on fos que dirigissin els retorns a la Terra, perquè aquell viatge i aquelles esperances haguessin servit per a alguna cosa.