Entra puntual a l’església; encara hi ha seients buits. L’orgue, però, toca una melodia dolça. Ja quasi estan a punt els preparatius per la missa. La gentada entra i seu, es miren les seves bíblies de butxaca, plenes d’anotacions i colors. Ell ha vingut amb les mans buides. Se sent diferent.



La llum entra pels vitralls de colors, pintant la sala un arc iris preciós. Tothom es prepara per a la missa; la gent deixa la pàgina marcada a la bíblia i mira cap al capellà, que emergeix de darrere les cortines i el col·loca al pòdium. El sermó que pronuncia està ben preparat. El diu eloquent, amb calma, amb una pronuncia perfecta del llatí quan la requereix. Parla del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. És maco pensar que, a pesar de tot, ningú que és viu cuidi d’ell ara, hi hagi sempre un protector invisible.



Parla del pla diví. El que la seva mare sempre repetia. Parla de com tot està escrit, una voluntat major. Com no podem controlar res. És un sentiment agredolç, pensar-hi. D’una banda, ell no podria haver fet res per la seva mare, era part del que passaria. D’altra banda, no poder controlar el que et passa, que cada acció sigui nul·la… Potser no és el més reconfortant del món.



Les seves mirades es troben.



–També, m’agradaria honrar una dona molt important per a aquesta església i aquesta comunitat –diu després d’una petita pausa. – La Inés.



La sala s’omple de murmuris lleus. Es dissipen quan torna a parlar.



–Us convido a fer un minut de silenci per la nostra amiga. Ha marxat a un món millor.



El minut passa. El silenci és reconfortant. El capellà té un talent per unir les persones, definitivament. Quan torna a parlar, se’l veu lleuger, com si el silenci hagués ofert el mateix consol que a ell. La sala sembla més clara. El sol surt a fora i s’endinsa pels finestrals de vidre de colors, donant a l’ambient un arc iris de roses, grocs, verds i blaus. El sacerdot continua el seu discurs, i mentre parla la missa sembla il·luminar-se més, d’un daurat celestial. L’orgue comença a tocar una melodia etèria, acompanyant l’homilia; sembla que un àngel hagi aterrat.



Els seus ulls es tornen a trobar.



Quan conclou la missa, el sacerdot baixa cap a on és ell. No sap exactament què dir-li.



–M’ha semblat preciós. –li surt.



–Sí? Me’n alegro. –respon el capellà amb un somriure acollidor.



Hauria de venir més sovint, pensa. Seria tan màgic cada cop? Ha sigut tan maco, no sentia un sentiment similar des de fa molt temps. Definitivament, des de que va morir sa mare no s’havia sentit tan acollit. Les paraules del sacerdot tenen el mateix to que tenien les de la seva mare, com si cada síl·laba et fes una abraçada.

–Digues, fill meu, vindràs a la missa de la setmana que ve? –pregunta el sacerdot.



–Sí, pare. –respon.



A casa, pensa sobre el sermó. A pesar de la convicció de sa mare ell mai havia cregut realment en allò. Per a ell, la bíblia eren un munt d’històries, i les imatges de Jesús a la creu de la seva casa eren més grotesques que significatives. Ara, però, tot això sembla cobrar sentit; tot el que li havien dit durant la seva vida, les històries, els sermons, ara tot es torna tangible, real. És com si la mama estigués tornant a explicar-li tot el que ja havia explicat, però, ara, tot s'entén millor. Té sentit.



Novament passa pel passadís. Les imatges de la verge i el nadó ara es veuen precioses. Els ulls de la verge el miren, amb uns ulls maternals, divins. Entra a l’habitació de sa mare, encara endreçada com ella l’havia deixat.



Obre el calaix. Agafa la bíblia de la mama, plena d’anotacions i colors. L’obre en la pàgina on és el punt de llibre:



"Que el Senyor, el nostre Déu, estigui amb nosaltres com va estar amb els nostres pares; que no ens deixi ni ens abandoni mai."



Quasi sembla un senyal.



Mira la cita, subratllada en blau clar. Una gota taca la pàgina. S’asseca els ulls i tanca el llibre. Un sospir se li escapa dels llavis.



El dubte que sentia abans es dispersa. Les paraules de la mare, del sacerdot, de Déu, prenen sentit. És com veure el món amb una nova llum, una llum càlida i lluent.



Ha de trucar el sacerdot. Fer-li saber com per fi ha acollit la fe dins seu. S’adona que no té el seu telèfon.



Dona una ullada per l’habitació, pensant què fer. Agafa de nou la bíblia de la mare, i fulleja per les pàgines. A l’última pàgina hi ha un foli amb la informació de l’església. I, esclar, amb el telèfon del sacerdot. Perfecte. Nota, també, que hi ha més: noms de membres de la parròquia que mai havia vist. És confós. Ell, naturalment, gràcies a sa mare, coneix gairebé tothom de l’església. Com podria haver-hi gent de qui mai n’havia sentit parlar? Especialment, en aquest petit poble, tothom es coneix entre si.



Definitivament és estrany.



Decideix trucar el sacerdot. No respon.



–Has trucat a l’església Mare de Déu. Ningú ha pogut atendre la seva trucada en aquests moments, si ha trucat per obtenir més informació sobre els serveis especials de la parròquia, escriu un correu electrònic a… –penja. És diumenge, té sentit que ningú li pugui respondre avui.



Desisteix. Tot això li està provocant més dubtes.



Serveis especials? Mai havia escoltat això.



Ara que ho pensa, no sap gaire de l’església. Coneix la gent, sí, però no tota. Coneix el que fan, però sembla que no completament. Què no li haurà dit sa mare?

Torna a fullejar la bíblia; nota una llista a les últimes pàgines. No semblen els comandaments cristians usuals.



Semblen un bon començament. Aprendre’s els deu comandaments. Mai ho va fer, de petit, després de la comunió els va oblidar. Ara potser seran, de nou, la introducció a la fe.



El primer, acceptar Déu com el teu pare i salvador. El segon, no profanar el Seu nom. Llegeix més: el tercer, separar-te de tot l’impiu. Eren així? Continuen: honrar el teu pare i mare, el teu líder i Déu. No mataràs. No deshonraràs el nom de l’església. Devotaràs la teva vida a la fe. Compliràs l’objectiu que Déu té per a tu. I l’últim, subratllat, l’únic que no està tatxat:



Quan estigui completat el teu objectiu, et donaràs a Déu en cos i ànima per ascendir amb el Pare.



Donar-se en cos i ànima.



Pensa en el suïcidi de la seva mare. El silenci de la casa és interromput per la seva respiració, cada cop més agitada. Els comandaments de l’església no són gaire com els recorda, però ja ha passat bastant temps. Potser els han canviat. Potser eren així. No pot ser pas culpa del sacerdot. El sacerdot no podria provocar la mort de la mama. Esclar que no. Potser és el que cada cristià ha de fer. Potser la seva mare era ben ortodoxa, i es prenia seriosament la fe. Esclar. Sempre havia sigut una dona bastant correcta. És natural que segueixi les lleis de la religió a la qual era tan devota. Esclar que sí.



La seva respiració es calma més, i la casa torna al silenci d’abans. Un silenci agut i pesat. Una llum provinent de la finestra el cega. Un blanc com mai havia vist abans.

El silenci es transforma en un soroll ensordidor. Es gira cap a la llum.



Una figura pren forma, sona un to gairebé celestial; s’aixeca del llit i camina lentament cap a la figura. Sembla un angel. No té faccions, no té una forma clara. És un ésser de llum.



Així com ve, els núvols se l’emporten. El sol s’amaga, i la llum dins l’habitació es desfà.



És un missatge.



Tot cobra sentit. Veure això després de llegir els comandaments només pot indicar una cosa.



El seu propòsit és ser devot.



Seguir el camí de la mare.