Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



Seu. Sent el tacte suau del sofà, massa suau. Es nota que està dissenyat per calmar els neguits. Compta: una, dues, cinc persones més. Fa gaire temps que venen? L’ambient sembla el d’un hospital, un de ben decorat. L’olor és la mateixa. A les parets massa blanques, hi ha tot tipus de pòsters amb frases motivadores i números d’ajuda als quals no trucarà. No. Avui encara no.



Torna a donar una ullada a la sala: algunes persones miren fixament la paret; d’altres, amb una aparença tranquil·la. Un es mossega les ungles fins que li sagnen els dits. Està aquí pel mateix que ell?



De sobte, les llums blanques el ceguen. O potser és el dubte.



–Adam?



Una veu interromp el seu monòleg intern.



Quan surt d’aquella sala se sent igual de desconcertat que abans. No sap què fer amb aquest dol que sent. La casa buida, les seves coses agafant pols, el cafè amarg a mig acabar. S’havia dit a si mateix que parlar amb un professional l’ajudaria a processar tot això que està sentint, però ara sentia, encara més, que estava completament sol.



Ningú l’ajudarà; tot el que sent, el que ha patit, no té remei.



Camina cap a casa pel mateix camí per on ha vingut. Ara tot sembla més mort. Les plantes que li donaren l’esperança de millorar semblava que compartien la seva desil·lusió. Els ocells, barallant-se per les sobres del pa d’un pobre desgraciat, li semblen depriments, primitius. El verd que ja fou tan maco de les herbes del terra ara semblava vòmit. Les olors, abans familiars i acollidores, li donen nàusees. On ja va caminar amb tant d’entusiasme per tornar a casa seva, a la seva llar, a veure la mama, ara s’arrossega pel camí, obligant-se a tornar.



A l’arribar per fi a casa la seva tristesa l’ofega. Tot està en una foscor permanent, no importa quantes llums encengui o quantes finestres obri, falta alguna cosa: la llum càlida que la seva mare portava cada dia a la casa. Fins i tot quan no hi era se sentia. Les parets amb fotos de quan reien i jugaven li semblaven una broma cruel. Dies enrere, les havia mirat amb la nostalgia d’un dolç record, dels seus millors dies amb ella, però ara només li recorden que és morta. Ja no tornaria a ser viva.

La casa està en silenci.



Va directament cap a la seva habitació, l’únic lloc que no té cap rastre seu, i es desploma en el seu llit. Com cada dia aquesta última setmana: dormir, llevar-se, menjar un paquet de macarrons de noranta-nou cèntims, plorar, i dormir. Així cada día durant una setmana. Havia perdut uns dos quilograms, es començava a notar. Sentia que ja era hora de prendre una decisió; d'intentar millorar. Només que no havia sigut com ell esperava. Cada decisió que prenia li portava a un fons més profund. Necessita alguna cosa que li salvi. Res vindrà a solucionar-ho tot magicament, esclar, ho ha de fer ell. Vol tot menys això. Vol quelcom que el deixi escapar d’aquest dol.

Nota que els llençols han perdut, després d’aquests dies, l’olor que sa mare li va donar al rentar-lo.

Vol una salvació, un miracle. No ve.



No vindrà.



Li donaren la notícia fa una setmana, mentre estava a la feina. El número deia desconegut, l’agafà sense pensar-ho dos cops.



–Hola? – va respondre.



–Parlo amb Adam de la Cruz? –la veu no li era familiar.



–Sí, per què? –va qüestionar.



–És vostè fill d’Inés de la Cruz? – el to era ferm, seriós.



Una eternitat va passar dins un segon de silenci, i respongué:



–Què passa? – totes les possibilitats l’innundaren, però s’esperava qualsevol cosa menys la destrucció total del seu món.



–L’han reportat trobada morta en un accident domèstic a la seva residència.



El telèfon començà a sonar com un soroll distant, fonent-se amb les veus dels companys preguntant-li si estava bé. Tot donava voltes, i mentre sortia de l’oficina, esquivant els seus socis preocupats i el cap exigint explicacions va córrer cap al que encara deia llar, però deixaria de ser.-ho.



Tornà apressuradament pel camí de sempre, ensopegant-se amb els seus peus, amb una suor freda regalimant-li el front, i el seu pensament frenètic amb possibilitats horroroses fins que va arribar a casa, i va veure l’escena: l’ambulància, la veïna que la va trucar, la policia…



Tot es va enfosquir. És l’últim que recorda d’aquell dia.