Els dies següents són llargs, plens de papers i testimonis i sanglots. Les condolences són infinites, però no prou per calmar tot el dol que sent.

El temps es fon entre si, en un malson confós i fosc d’una setmana sencera.



Es prepara.



Surt de casa, decebut amb el bon dia que fa. Sembla que al temps li és igual el que ha passat. Ell ho veu tot igual de lúgubre. El Sol li crema els ulls, i l’americana negra no hi ajuda.





És el primer a arribar.



Mentre espera que vinguin els altres, les olors i els colors l'inunden els sentits. El color xocolata del taüt contrasta amb el verd viu de l’herba. Veu, també, el blanc tan pur que guarda els records d’altres com sa mare. Les flors, blanques i blaves i roses, li donen vida al cementiri. El Sol s’amaga darrere uns núvols, passa de massa claror a quasi inexistent. Ho troba a faltar. El seu rellotge marca l’hora: arriben els altres.



–Ens reunim aquí per honrar la vida d’Inés de la Cruz, dona i mare. Sempre recordada. –El sacerdot diu amb calma.



Segur. No hi ha gaire gent, i els que sí que han vingut eren veïns, els de l'església, o gent del poble que va convidar ell. Realment només es tenien l’un a l’altre. Sempre ha sigut així. La mama i ell contra el món, li deia ella quan se sentia sol. I havia sigut així, sempre units fins als darrers dies. Ara és ell tot sol contra el món.



El més proper a sa mare potser era el sacerdot. El que parla ara. Està fent una molt bona feina adornant la vida de la seva mare. Ve de família no ser gaire sociable; anava a l'església, comprava el pa, i poc més. Sí, saludava els veïns, però no tenia, realment, cap amic de confiança. Tenia el seu grupet a l’església, i tenia el sacerdot. Ella deia que era feliç.



La seva mare estava molt unida al capellà. Era la cristiana ideal: anava a missa cada diumenge, treballava a l'església i s’hi reunia sovint per donar les seves idees sobre quins nous esdeveniments organitzar. Tenia La Santa Bíblia al costat del llit, la creu al pit, i quan patia, deia que era la voluntat divina.



Això també és la voluntat divina, mama?



Veu al sacerdot. Com s’expressa, com gesticula, com somriu entre frase i frase. Té sentit que sa mare fos tan propera aquest home. Són molt similars. La seva presència és càlida, calmant, com la de la mare. Té una seguretat que no intimida, et guia, gentil. Escoltar-lo em recorda quan l’acariciava la mare, o li besava les ferides. El sacerdot el mira. Les paraules van cap a ell. El somriure amb compassió va cap a ell. Té un dol similar, ho sent. Sense dir-ho, diu que són el mateix, que s’entenen.



Tot estarà bé.



El sol no sembla cremar tant, és més una lluor suau, daurada. És un raig gentil, que besa suaument la pell en comptes d’agreujar-la. És un raig que inunda tot el cementiri i pinta de taronja l’herba ben cuidada, i les fragants que porta a sobre. Les paraules del sacerdot semblen controlar els rajos, semblen calmar el sol, i el seu cor. És un sentiment maco.



Fins que s’acaba.



Torna a estar a casa, amb tots els rastres de la mama. El passadís encara està ple de quadres d'inundacions, serps i àngels. És irònic. Ell ja fou al jardí, ja gaudí del paradís: una vida simple, una llar amb la persona que més estima, fins que la mort el va arrabassar d’aquesta felicitat i va caure a la terra. El sol el torna a molestar. Entra i omple tota la casa amb una resplendor massa forta.



Ja ha passat el funeral. Ha de passar pàgina. Començar la seva vida de nou. Mentre es dirigeix a l’ordinador pensa en el capellà. Ell ho sembla tenir tot. Seu a la cadira. Es posa les mans al cap. L’ordinador s’engega i li arriba una notificació. Un correu. A saber qui vol parlar amb ell.



És del departament de Justícia:



‘’La seva sol·licitud ha sigut acceptada; se li fa entrega de l’autòpsia d’Inés de la Cruz, morta el 12 de juliol a les 14.30 h.



Veure fitxer adjunt

Gràcies per contactar amb nosaltres.’’



La mort de la seva mare havia estat inaprehensible. No havia estat malalta, no havia tingut cap altra incidència al passat, la seva família no tenia cap malaltia que pogués ser hereditària. Res. La trobaren morta, ensangonada a la cuina.



–Tenia algun enemic? Algú que pugui haver-li desitjat cap mal? –Li van preguntar aquell dijous damnat.



–No, no puc pensar pas en ningú – respongué.



La policia sospitava d’assassinat. I fins ara no havia rebut cap altra notícia més. Ho va deixar passar. El dol que sentia ja era suficient per sumar-li l’odi cap a algun desgraciat. Obre el document. Ara sabrà la veritat.



L’informe, llarg i tècnic, explica formalment que no fou un assassinat. Va ser un suïcidi.



Què?



La seva mare, la que sempre deia que tot era el pla diví, que el patiment forma part de l’existència, morta per les seves pròpies mans? Com pot ser això possible? No. No ho és. Rellegeix l’informe. Totes les seves dades corresponen amb les de la seva mare. Suïcidi. No s’ho vol creure.



S’aixeca. Surt. Ho ha de fer. Ha de sortir de la casa plena dels records de la dona que el va criar, i que ara l’havia abandonat. A on va? No ho sap, però surt i corre en la foscor de la nit, travessant els carrers buits i la floresta morta. De sobte, una llosa amb un nom gravat: Inés de la Cruz.



Quan la veu, la seva mort com una cosa tangible, es desploma a terra. Plora i sanglota i crida. Implora per una resposta que mai obtindrà.



–Mama! Per què? – tot el plor que s’empassà durant els darrers dies surt de cop. –Per què has hagut de fer això? Que no eres feliç? No en tenies prou? No era suficient, jo? Si us plau… Per què?



El cel es revolta en un caos de corbs i muricecs aletejant pel soroll ensordidor dels seus crits. La lluna s’amaga dels plors darrere els núvols. Sota la foscor les ales dels ocells semblen d’àngels.



–Mama… Per què…? –l’Adam torna a cridar amb la veu exhausta. –Què he de fer jo ara?



Aixeca el cap, finalment. Observa la seva tomba, lluent pulcra sota la llum de la lluna en la foscor del cementiri. Nota la suavitat amb el tou del dit, la llisor del marbre, la subtil porositat dels pètals de les flors que adornen el seu repòs… Comença a analitzar cada detall de la tomba. Els ulls encara li secreten llàgrimes, té una expressio agredolça. El seu ullar cau en la creu dalt la làpida. El sacerdot immediatament li ve al cap. Si fos aquí pronunciaria un discurs reconfortant amb aquella veu tan greu i dolça. Ell sabria alleujar-li el dol com només feia la mama.



Tant de bo el pogués veure de nou. Això ha de fer. Els dits s’aferren al marbre amb força. El fred li puja pel braç. No és una pregària; és una decisió.